Les Estratègies de Pensament Visual (VTS), una metodologia educativa necessària

Esther Fuertes

En temps de confinament i de distanciament social donem encara més valor a metodologies com són les Estratègies de Pensament Visual (VTS), que han contribuït a fer dels museus un lloc per dialogar, per compartir emocions, per ser i estar amb els altres.

Les VTS formen part de les accions de mediació de l’equip d’educació del museu amb els nostres visitants. Aquesta metodologia és també una aposta important en el programa de formació que oferim al professorat.

Per què? Què ens aporten de nou després de quasi 30 anys de la seva creació?

Com i per què sorgeixen les VTS?

La metodologia de les Estratègies de Pensament Visual (VTS) neix de la col·laboració entre el que va ser responsable del Departament d’Educació del MOMA, Philip Yenawine, i la psicòloga cognitiva Abigail Housen, de la Universitat de la Harvard Graduate School of Education.

Yenawine relata en un dels seus llibres com al 1987, tot i comptar amb una avaluació positiva dels seus programes per part dels usuaris, el consell d’administració del MOMA li va demanar investigar si realment els visitants aprenien al museu.

Abigail Housen va ser l’encarregada de fer aquest estudi. La seva recerca va demostrar que els visitants gairebé no retenien res del que s’havia intentat ensenyar a les sales, fins i tot just després d’haver tingut lloc l’experiència. Imagineu la decepció i, a la vegada, el revulsiu que va representar aquest fet per a Yenawine i el seu equip.

Abigail Housen havia començat la seva recerca als anys 70. A través d’entrevistes no directives a més de 4.000 persones, havia intentat comprendre de quina manera funciona el nostre pensament quan processem el que veiem en una obra d’art. Identificar una sèrie de patrons li va permetre establir unes categories o estadis que descriuen els diferents tipus d’experiències que tenim les persones quan mirem obres d’art. Housen es va concentrar no en el que les persones sabien sobre art, sinó en com utilitzaven el que sabien. Va constatar que les persones poc familiaritzades amb l’art utilitzen les seves experiències vitals per donar sentit al que estan veient. Els experts també ho fan, però afegeixen altres formes de pensament, una gran varietat d’estratègies, conceptes i informacions específiques adquirides sovint a través d’un esforç i en un temps sostingut .

Els estudis de Housen van revelar que la majoria del visitants dels museus estan en els dos primers estadis, són “principiants” en relació amb el fet de mirar art. Malgrat que hagin pogut estar en contacte amb l’art al llarg de la seva vida, han dedicat molt poc temps a mirar en profunditat obres d’art i reflexionar sobre el que estan veient.

Tenint en compte això, Yenawine i Housen es van adonar que els apropaments acadèmics lligats a memoritzar informació i a adquirir habilitats d’anàlisi, conceptualitzacions i classificacions artístiques que caracteritzaven moltes de les pràctiques educatives del museu, no eren les més adequades en aquests estadis de principiant. Malgrat ser aparentment ben valorades pels usuaris, aquestes estratègies eren difícilment interioritzades i reutilitzades.

És cert que aquest estudi té uns quants anys, però crec que és perfectament vigent i traslladable al context actual. Tot i viure en l’era de la imatge, l’educació artística i visual dels ciutadans continua sense tenir la rellevància que es mereix. Ens queda molt per fer a l’escola i al museu per millorar la capacitat de mirar, l’esperit crític, l’autonomia i el gaudi de les persones davant l’art i les imatges en general.

Infants i joves al museu exercitant el plaer de mirar i la curiositat. Fotos Marta Mérida

Si tal com va desvetllar aquest estudi la majoria de les persones que ens visiten estan en el moment “d’aprendre a mirar” en relació amb l’art, el que necessiten no és que els aclaparem amb fets, dates i altres informacions, per molt interessants que siguin. Si volem ser útils als nostres visitants hauríem de generar espais confortables per exercitar i compartir el fet de mirar art sense prejudicis, facilitar la connexió personal amb les obres i despertar la curiositat per saber-ne més. És en aquest moment que la informació de tota mena tindrà sentit i realment contribuirem a construir aprenentatge .

Arran de l’estudi que va fer el MOMA, Yenawine i el seu equip, amb la col·laboració de Housen, van començar a treballar en una sèrie d’estratègies que permetessin a les educadores activar en els visitants les habilitats visuals per observar, interpretar el que es veu, qüestionar-se, reflexionar, considerar altres possibles significats… D’aquí va sorgir la metodologia que coneixem com a Estratègies de Pensament Visual i que els creadors defineixen així: “ Les VTS utilitzen l’art per aprendre a mirar, pensar i comunicar-se exercitant l’expressió personal i l’escolta activa. La millora s’incrementa a partir de mirar obres d’art de dificultat visual creixent, responent a preguntes obertes i participant en debats entre iguals facilitats per una educadora.”

Les VTS del museu a l’escola i de l’escola al museu

Després d’experimentar amb aquesta metodologia en l’àmbit dels museus, Housen i Yenawine es van adonar que si volien aconseguir realment influir en l’educació visual de la ciutadania, calia augmentar la familiaritat de les persones amb l’art. En aquest sentit, la visita als museus d’art era essencial, però totalment insuficient. Incorporar aquesta metodologia a l’àmbit escolar de manera curricular i transversal es va revelar com a prioritari.

Un currículum visual, un pla de formació docent i un pla de recerca es van anar implementant per tot el territori americà durant més de 20 anys, des de la plataforma VTS, primer impulsat pels dos creadors de la metodologia i actualment en actualització constant i amb incorporació de nous actius.

Les Estratègies de Pensament Visual (VTS) en el nostre context, una mica d’història

El meu primer contacte amb les Estratègies de Pensament Visual (VTS) va ser a finals dels 90 quan l’aleshores Laboratori de les Arts de La Fundació La Caixa, les va presentar a Barcelona dins del programa Mira!.

De la mà d’aquesta institució, un grup de professionals de l’educació vam fer una formació inicial amb la consultora del MOMA Amelia Arenas. Un grup pilot va implementar aquesta metodologia en alguns centres educatius de la ciutat. En aquest grup de docents hi era la Montserrat Morales, aleshores professora de Visual i Plàstica de l’escola Garbí. Malgrat haver obtingut una avaluació i uns resultats positius, l’any 2002 el programa Mira! es va aturar. Això no va impedir que la Montserrat, que havia experimentat el potencial d’aquesta metodologia a l’aula, decidís continuar formant-se als Estats Units.

L’educadora i experta en VTS Montserrat Morales en un espai de formació amb el professorat d’educació d’adults

El 2013, amb motiu del projecte Tàndem amb l’Escola Miquel Bleach, vaig tenir l’oportunitat d’aprofundir en les VTS.

Aquesta escola, ara transformada en l’Institut Escola ARTS, era una escola de primària del nostre districte, amb un 95% de famílies immigrants i un històric d’estigmatització en el barri. Dificultats per comunicar-se en una llengua comuna, baixa autoestima, manca de cohesió…, eren alguns dels aspectes als quals calia fer front. Volíem que mestres i alumnes visquessin el museu i la trobada amb l’art d’una manera significativa. Les VTS van ser l’eina que vam activar per acollir la diversitat i incloure tothom.

L’expertesa de la Montserrat Morales en aquesta metodologia va ser determinant per incorporar-la com a col·laboradora i formadora en el projecte. El seu mestratge ha estat fonamental per a mi i per a l’equip d’educació del museu. Des d’aquí li volem fer arribar el reconeixement per la seva tasca didàctica i el nostre profund agraïment.

Alumnes i mestres de l’Institut Escola Arts practicant el debat VTS a l’escola i al museu

L’experiència que vam viure en implementar les VTS a l’escola Tàndem ens va interpel·lar profundament. Va ser molt inspiradora i ha influït definitivament en els programes públics del museu, que han incorporat aquesta metodologia com una eina de mediació útil i especialment necessària tant al museu com a l’escola .

Si voleu saber què ens va resultar tan revelador no us perdeu el proper article!!