Exlibris del Museu Nacional d’Art de Catalunya

10 de maig de 2018

4.852

Adela Laborda, Francesc Quílez i Mercè Saura, amb la col·laboració de Carme Osan

El museu conserva al Gabinet de Dibuixos i Gravats uns 15.000 exlibris, terme llatí emprat per denominar aquelles petites obres d’art impreses sobre paper que indiquen el nom del propietari d’un llibre i que solen anar adherides a la guarda anterior.

Robert Anning Bell, Ex-libris Geraldine Countess of Mayo, 1894

Mathilde Ade, Maurice Maeterlinck ex-libris, cap a 1902

Més enllà del seu interès artístic, aquestes produccions tenen una gran rellevància històrica, atès que documenten un període de gran activitat de les arts gràfiques catalanes, amb la recuperació de pràctiques i oficis tradicionals. Aquesta fecunditat creativa hauria estat impensable sense l’existència d’uns clients amb alta consciència cultural. En aquest sentit, la pràctica de col·leccionar exlibris no es pot entendre sense l’aparició d’un context cultural en el qual l’hàbit de la lectura i el culte al llibre són valors socialment assumits.

Un caràcter distintiu

Els exlibris del Gabinet procedeixen principalment de la col·lecció formada pel pioner de les arts gràfiques modernistes a Catalunya, Alexandre de Riquer, i del recull aplegat pel seu deixeble, Josep Triadó. Es tracta de fons que inclouen obra pròpia de cadascun d’ells i que alhora són complementaris. Mentre Riquer va demostrar predilecció per les produccions angleses i nord-americanes, Triadó es va decantar sobretot per l’art alemany i centreeuropeu.

Alexandre de Riquer, Ex-libris Pau Font de Rubinat, 1903

La col·lecció del museu permet resseguir les fites de l’exlibrisme entre el segle xvi i les darreres dècades del xx de la mà dels grans mestres del gènere.

Obrint camí a l’exlibrisme

Riquer i Triadó van ser considerats ja en el seu temps els impulsors del ressorgiment de l’exlibrisme hispànic que va tenir lloc a principis del segle xx. Tots dos van saber despertar l’interès d’un seguit d’artistes que van afavorir el desenvolupament del col·leccionisme, basat sovint en l’intercanvi d’exemplars.

Artur Carbonell Carbonell, Rafael Masó ex-libris, cap a 1933

Això va garantir la difusió internacional de l’exlibrisme català i el coneixement local dels corrents estrangers en un moment de convivència entre modernisme i noucentisme. Precisament, aquests dos moviments artístics es troben molt ben representats en la col·lecció exlibrística del museu.

Japonisme

Aquesta col·lecció, convé remarcar-ho, estableix vincles sorprenents amb el cartellisme modern, un altre tresor del Museu Nacional.

Katsushika Hokusai, El fantasma Kohada Koheiji (Cent històries de fantasmes), 1831

Katsushika Hokusai, Hannya rient (Cent històries de fantasmes), 1831

De fet, tant els exlibris com els cartells són deutors de les estampes japoneses, les quals, eludint la sensació de profunditat i a través de recursos com les tintes planes o el traç de contorn, es convertirien en un dels paradigmes estètics de finals del segle xix i començaments del xx.

Un tret comú

Si alguna cosa uneix els exlibris de tots els temps és que han estat creats per al gaudiment personal. No és estrany, doncs, que plasmin una ampla llibertat creativa, a més de gran bellesa i utilitzen una gran diversitat de mitjans gràfics, compositius i tècnics.

Llorenç Brunet Torroll , Ex-libris de Joseph Monsalvatje, 1918

Malgrat ser de dimensions reduïdes, no hi falten elaborades referències a la mitologia clàssica, al món medieval o a les tradicions populars: centaures, faunes, nimfes, fades o princeses centren de vegades obres plenes de fantasia.

Harold E.H. Nelson, Ex-libris Jane Nelson, 1895

Josep Triadó, Ex-libris Marc Jesús Bertrán, 1901

En d’altres, en canvi, s’obre pas la ironia i fins i tot hi ha lloc per a la broma macabra. La presència de la imatge de la mort, associada a l’acte de la lectura i als efectes perniciosos que aquesta comporta, remet a la iconografia barroca del memento mori.