Un episodi rellevant de la història de l’humor gràfic català: la Col·lecció Agell del Museu Nacional d’Art de Catalunya / 1

729
Adela Laborda i Francesc Quílez
Josep Costa Ferrer, dit Picarol: «Com haurien d’anar els que les tiren», La Campana de Gràcia, núm. 2401, 15 de maig de 1915, p. 3. [MNAC/GDG 78697-D]
Josep Costa Ferrer, dit Picarol: «Com haurien d’anar els que les tiren» (078697-D), La Campana de Gràcia, núm. 2401, 15 de maig de 1915, p. 3.

El periodista, empresari i col·leccionista Miquel Agell Nadal (Granollers, 1892 – Barcelona, 1949) va adquirir més de 16.000 obres que enriqueixen amb noms cabdals de la història del dibuix català, el fons del darrer terç del segle xix i primer del xx que conserva el Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Desconeixem les circumstàncies que van posar a les mans de Miquel Agell tal volum d’obra gràfica. Adquirida l’any 1963, la col·lecció està formada sobretot pels originals que es van reproduir en dues de les revistes satíriques catalanes més longeves i populars de tots els temps: La Campana de Gràcia (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (1872-1938), i els seus respectius almanacs.

El primer editor d’ambdues publicacions va ser Innocenci López Bernagossi, propietari de la Llibreria Espanyola, situada a la rambla del Mig de Barcelona, als baixos de l’Hotel Oriente. Llibreria i editorial al mateix temps, era un lloc molt petit i cèntric de reunió d’artistes, escriptors, polítics, actors, cantants…, locals o de pas per la ciutat –com la divina Sarah Bernhardt–, amb el qual va obtenir notables èxits comercials.

López Bernagossi va transmetre, tant a La Campana de Gràcia com a L’Esquella de la Torratxa, la seva ideologia republicana i la seva tendència anticlerical. El mateix va fer el seu fill i successor, Antoni López Benturas, gran amic de Santiago Rusiñol i també editor de la seva obra literària. A més de contertulià habitual de la llibreria, Rusiñol va publicar a L’Esquella de la Torratxa prop de nou-cents articles amb el pseudònim de Xirau i, curiosament, va néixer i morir els mateixos anys que el seu amic.

El cert és que López Benturas va morir arruïnat. Ho indica, entre altres testimonis, el seu fill Antoni López Llausàs, qui es va ocupar del negoci familiar fins que, enfrontat amb el pare, es va establir pel seu compte i va acabar fundant la Llibreria Catalònia a Barcelona i, ja exiliat a Buenos Aires, l’Editorial Sudamericana.

Entorn de la venda de l’Editorial López

Sembla poc plausible, doncs, que Miquel Agell adquirís la seva esplèndida col·lecció de dibuixos a Antoni López Llausàs. I és que l’hereu d’Antoni López Benturas no va ser, com de vegades s’ha dit, el seu fill gran, Antoni, sinó el petit, Rafael (?, 1892 – Barcelona, 1949).

Ho refereix l’obituari aparegut a La Nostra Revista, publicada a Ciutat de Mèxic sota la direcció i gerència d’Avel·lí Artís Gener, dit Tísner, que va ser protagonista destacat del redreçament de L’Esquella de la Torratxa durant la Guerra Civil juntament amb l’escriptor Pere Calders.

Per part seva, l’any 2002 el periodista i crític d’art Josep Maria Cadena precisa, a l’article del catàleg dedicat a Josep Bartolí, que davant el declivi dels afers empresarials de López Benturas, Rafael López Llausàs va ser l’artífex de la venda de La Campana de Gràcia a un grup de dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, així com del tancament, l’any 1934, de la Llibreria Espanyola:

[…] un cop venut a piles –tal com recorda el dibuixant Antoni Roca a Tot fent memòria (1973) – el seu fabulós arxiu històric d’originals de dibuixos publicats per La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa sota els porxos de la plaça Reial […].

Després que La Campana de Gràcia desaparegués arran dels denominats Fets d’Octubre de 1934, el 1938 ho va fer L’Esquella de la Torratxa, que havia estat requisada dos anys abans pel Sindicat de Dibuixants Professionals de la Unió General de Treballadors (UGT) i des de febrer de 1937 pertanyia a la Cèl·lula de Dibuixants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Miquel Agell Nadal, un col·leccionista carismàtic

Fill d’Esteve i Teresa, Miquel Agell Nadal va néixer a Granollers el 10 de febrer de 1892 en el si d’una família de conviccions catòliques i ideari tradicionalista dedicada a la venda de grans al detall. Cinc anys després la família Agell es va traslladar a viure a l’actual districte barceloní de Sants, on va obrir una botiga de queviures i pastisseria.

Amb estudis realitzats a l’Escola Superior de Comerç de la ciutat, tot apunta que abans de la Guerra Civil Miquel Agell va compaginar la feina a l’establiment dels pares amb l’activitat política carlina i l’exercici del periodisme en diaris afectes a aquesta causa com, entre d’altres, El Correo Catalán, del qual va ser redactor durant quinze anys.

Segons que ens ha confiat la família, Miquel Agell era una persona carismàtica, amb do de gents, sentit de l’humor i talent per als negocis. A part del fons que avui custodia el Museu Nacional d’Art de Catalunya, va conrear un col·leccionisme de tipus eclèctic, que incloïa l’aplec de diaris, revistes, antiguitats i pintures. Interessat per la cultura, la seva inquietud el va dur a practicar el dibuix, a escriure poemes i fins i tot a ser actor al Centre Catòlic de Sants, amb certa fortuna.

Miquel Agell Nadal (a la dreta) a Buenos Aires, 1920. Arxiu de la família Agell
Miquel Agell Nadal (a la dreta) a Buenos Aires, 1920. Arxiu de la família Agell

El 1925 va iniciar l’edició, juntament amb els seus germans, de la Gaseta de Sans. Periòdic de sabor local. Es tractava d’una revista de periodicitat anual que feia propaganda de les exquisideses que es venien al negoci familiar, la Casa Agell, durant les festes nadalenques. Amb textos que en general elogiaven l’establiment, es complementava amb il·lustracions de Gaietà Cornet, Miret, Joan, Malloz, Castanys, Llaverias, Abel o Moreno, entre altres dibuixants.

Fundador de diverses empreses, el negoci més famós de Miquel Agell va ser sens dubte el desaparegut Mesón de las Golosinas Españolas, que va obrir a la cèntrica avinguda del Portal de l’Àngel de Barcelona tot just acabada la Guerra Civil.

El Mesón de las Golosinas Españolas

En aquest establiment, Miquel Agell hi va saber introduir l’art com a reclam publicitari. L’emblema d’aquest paradís dels llaminers era El mesonero, obra de Joan Garcia Junceda: un senyor grassonet i rialler que anava en mànigues de camisa i davantal, duia calces i sabates del segle xviii i repartia caramels que treia d’una gran bossa. Joan Bazan Castro va traslladar amb algunes modificacions el dibuix de Junceda a l’exlibris «MIQVEL / AGELL / NADAL» que té per llegenda «PREVENISTI [sic] / EUM IN BENEDIC / TIONIBUS / DULCE / DINIS».

Façana de l’edifici de l’avinguda del Portal de l’Àngel (Barcelona) que allotjava el Mesón de las Golosinas Españolas. Al segon pis s’hi reprodueix El mesonero creat per Junceda. Arxiu de la família Agell

El Mesón de las Golosinas Españolas apareix citat assíduament a la premsa. Al reportatge fotogràfic que figura a tota plana a La Vanguardia del 15 d’abril de 1943 es mostren els plafons de ceràmica que en flanquejaven l’entrada. En un hi diu: «Se sirven buenas meriendas / en los bajos del Mesón / a los que han apetito / y en la bolsa algún doblón». En una altra imatge s’hi poden veure exposats «[…] bartolillos de Madrid, “xuxos” de Gerona, tortas de Alcázar, mantecados de Astorga, y otros apetitosos dulces que nos vuelven la boca agua».

És igualment a través de notícies de premsa que sabem que el polifacètic artista sarrianenc Pere Queraltó va instal·lar als salons del Mesón de las Golosinas un panorama de la ciutat de Saragossa l’any 1943, un diorama de Montserrat el 1944 i un pessebre que s’il·luminava als vespres i tenia com a fons la població vallesana de Palau-Solità, el 1945.

Entre altres informacions sobre els encàrrecs artístics de Miquel Agell, consta que el ceramista de Sants Salvador Sunet Urgellés va participar en l’ornamentació del Mesón amb un plafó ceràmic que representava genets de la comitiva dels tres tombs de Sant Andreu amb tortells als braços. Però segurament l’obra més espectacular que aquest autor va realitzar per a Agell –amb la col·laboració del seu fill Salvador Sunet Pahissa (Barcelona, 1918-1997)– va ser el suport ceràmic d’un tema força estimat per l’amo del Mesón, la processó del Corpus de Barcelona al segle xviii, del qual es diu que feia catorze metres.

La primera venda de la Col·lecció Agell

Amb quaranta-cinc anys i dos fills –Miquel Lluís i Josep Oriol–, Miquel Agell va estar reclòs a la presó Model de Barcelona entre el 26 de març i el 13 de juliol de 1937.

Jesús Alturo i Perucho dedica un capítol del seu llibre El calze i la lira entre reixes (2008) al poema sobre la celebració del dia de Corpus el 28 de maig de 1937 que Agell va escriure en català i degué traduir ell mateix al castellà.

A l’arxiu de la família Agell hi ha dues notícies que es poden associar amb la col·lecció que avui es troba al Museu Nacional. D’una banda, un avís que diu: «La mitad del importe de la venta de estos dibujos se destina a fines benéficos para los reclusos a criterio del presidente del Comité de Presos de esta galería». De l’altra, un full escrit a mà per les dues cares en què figura una relació de 74 obres. Inclou números de registre, noms d’artistes, una taxació d’entre 1 i 15 pessetes per a cada exemplar i alguns cognoms. Hi ha una suma total a cada cara: en una «100 pts», «12/4/37 55 pts á Gavin» i en l’altra «54 pts», «á Gavin 27 pts 9/5/37».

Relació de part de les obres venudes per Miquel Agell des de la presó Model de Barcelona, 1937. Arxiu de la família Agell
Relació de part de les obres venudes per Miquel Agell des de la presó Model de Barcelona, 1937. Arxiu de la família Agell

Aquestes dades expressen que Miquel Agell va donar la meitat dels diners obtinguts per la venda de dibuixos –que va fer en dos torns–, al president del comitè de la galeria on estava empresonat, Miquel Gavín Sagàrdia, catòlic i membre com ell de la facció jaumista, partidària del pretendent carlí Jaume de Borbó i de Borbó Parma. Es tracta d’obres de Marià Foix, Ricard Opisso, Baldomer Gili Roig, Feliu Elias, «Apa», Jaume Juez, «Xirinius» i un bon nombre de produccions de Josep Costa Ferrer, conegut com a Picarol, que degueren adquirir persones diferents –va anotar el cognom d’algunes–. Entenem que aquests dibuixos pertanyien al fons de l’Editorial López, que Miquel Agell havia comprat no sabem a qui ni quan, i que potser formaven part del que en podríem dir la primera venda de la Col·lecció Agell.

Paradoxalment, les afinitats polítiques i creences religioses de Miquel Agell no podien estar més allunyades del republicanisme i l’anticlericalisme que proclamaven als quatre vents els textos i acudits de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa i els seus respectius almanacs. Tot i així va reunir i custodiar gairebé 17.000 obres.

La segona venda de la Col·lecció Agell

Va ser Montserrat Puigdomènech, vídua de Miquel Agell, qui va proposar a la Junta de Museus de Barcelona la compra de la col·lecció de dibuixos procedents de l’Editorial López, adquirida pel seu espòs.

El 12 d’abril de 1962 la junta acordava nomenar una ponència formada pel periodista i catedràtic d’Història Alberto del Castillo, l’aleshores director del Museu d’Història de la Ciutat i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Frederic Udina, l’historiador Josep Maria Garrut i el director general dels Museus d’Art de Barcelona i director del Museu d’Art de Catalunya Joan Ainaud perquè dictaminessin sobre l’interès i el valor de la col·lecció.

Segons que ens ha comentat la família Agell, Frederic Udina era conegut de Miquel Lluís Agell Puigdomènech. És possible, doncs, que Agell fill parlés a Udina del fons familiar i Udina es prestés a fer les gestions oportunes davant l’Ajuntament, cosa que va afavorir l’ingrés de la col·lecció en una institució pública.

A la sessió de la Junta de Museus celebrada el 9 de juny de 1962 es va informar favorablement sobre l’adquisició dels originals –considerats insubstituïbles per al coneixement de l’art barceloní de la il·lustració– per un mínim de 250.000 pessetes.

Un decret de l’alcalde de Barcelona del 27 de maig de 1963 autoritzava la despesa esmentada per atendre l’adquisició del fons. Des de llavors, la singular i fascinant Col·lecció Agell –de la qual avui, després d’una revisió recent, gosem dir que està formada per unes 16.698 obres de més de cinc-cents autors diferents– es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Document de l’adquisició de la Col·lecció Agell, 27 de maig de 1963. Arxiu Nacional de Catalunya
Document de l’adquisició de la Col·lecció Agell, 27 de maig de 1963. Arxiu Nacional de Catalunya

Valoració del contingut de la Col·lecció Agell

A grans trets podem afirmar que som davant d’un fons que palesa els condicionants històrics que en van determinar la gestació. D’entrada, va ser el resultat d’un procés d’acumulació, gairebé atzarós, sense que per part del seu propietari hi hagués una voluntat programada de construir una col·lecció amb uns objectius definits. Per tant, no sorprèn que un dels seus principals trets distintius sigui l’heterogeneïtat, a la qual cal sumar la irregularitat.

En qualsevol cas, aquestes limitacions no li resten valor ni mèrit, atès que som davant d’un conjunt de gran rellevància artística i gran interès històric que reflecteix la importància del dibuix humorístic vinculat a l’eclosió de les publicacions periòdiques a la premsa catalana, en un període d’una gran efervescència política i gran conflictivitat social. En aquest context, com ja s’ha indicat, tant La Campana de Gràcia com L’Esquella de la Torratxa van esdevenir dos setmanaris, de caràcter polític, fonamentals per entendre la tasca desenvolupada per un gran nombre de dibuixants —il·lustradors reconeguts, en termes populars, com a ninotaires— que amb la seva imaginació i el seu talent van contribuir a l’èxit de les publicacions.

Més enllà de les vicissituds o els avatars formatius, volem valorar alguns aspectes del seu contingut i característiques principals. El primer aspecte que hem de destacar és la importància quantitativa. Amb anterioritat ja hem esmentat que es tracta d’un conjunt format per més de 16.000 dibuixos originals, la qual cosa el converteix, amb gran diferència, en el fons més important del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Només cal recordar que el segon lloc, pel que fa al volum d’obres, l’ocupa la col·lecció formada per l’escriptor i crític d’art Raimon Casellas, integrada, majoritàriament, per un grup de més de 4.000 dibuixos d’època antiga.

La tercera posició l’ocupa la col·lecció del polifacètic artista Apel·les Mestres, que també aplega un nombre d’obres superior als 4.000 exemplars. En aquest cas, a diferència de les dues anteriors, no es tracta d’un repertori format per un ventall ampli d’artistes ni tampoc permet efectuar un recorregut per un segment cronològic gaire extens, que en el cas de la Col·lecció Casellas va del segle xv al xx. En canvi, la majoria de les composicions que formen el fons Apel·les Mestres són creacions de l’autor mateix i presenten un abast cronològic limitat, bàsicament el que dibuixa la vida artística del seu autor.

Per valorar la dimensió real de la Col·lecció Agell convé recordar que representa gairebé un terç de la totalitat del fons de dibuixos del Gabinet de Dibuixos i Gravats (un conjunt aproximat de 50.000 obres). Sens dubte, aquest criteri quantitatiu ja és un indicador prou il·lustratiu d’una col·lecció que ens acosta a l’eclosió del fenomen de l’humor gràfic a Catalunya. És cert que la col·lecció del Gabinet també inclou alguns episodis que s’emmarquen en aquesta mateixa temàtica i que documenten, per part d’altres artistes com, per exemple, Ramon Casas, Feliu Elias, dit Apa, Xavier Nogués, Modest Urgell, Apel·les Mestres, Xavier Gosé, Isidre Nonell o Ismael Smith, per esmentar-ne, només alguns, dels que van conrear l’acudit visual, ja fos en forma de caricatura o, fins i tot, de col·laboració puntual amb publicacions periòdiques de l’època. Tanmateix, cap d’aquests episodis es pot comparar, per la seva entitat i rellevància, amb el que representa una col·lecció que, des d’aquest punt de vista, forma un bloc monolític i sense cap interferència temàtica.

Fins i tot la Col·lecció Partagàs, formada per un grup de més de 900 dibuixos, no presenta la mateixa homogeneïtat, tot i els elements de contacte, atès que una bona part del fons també té una relació directa amb la pràctica del dibuix d’il·lustració.

Col·leccions de dibuixos al Gabinet de dibuixos i gravats del museu
Col·leccions de dibuixos al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional (gràfic fet per Mireia Loran)

Enllaços relacionats

Cadena, J. M. (1995). «Revistes i publicacions d’humor en català, 1841-1939». Il·lustradors a Catalunya, 1841-1939. Barcelona, 1995, p. 26-93.

Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus: el comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX. Bellaterra [etc.], 2013, p. 113-135.

Artigas, J.; Barjau, S.; Cadena, J. M. et al. L’humor gràfic a Barcelona: 175 anys de tradició humorística catalana, 1841-2016, Barcelona, 2006, p. 27-65.

Col·leccionistes que han fet museus

Francesc Quílez
i
Adela Laborda
Gabinet de Dibuixos i Gravats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.