Albert Estrada-Rius
Parlar de les dues cares de la moneda és una frase feta corrent que oblida que existeix una tercera cara amb nom propi: el cantell. Podria ser definit com el contorn exterior i lateral que delimita i envolta les dues cares –anvers i revers– d’una moneda o d’una medalla. Es tracta d’una part que passa desapercebuda, però que tant els que fabriquen la moneda com els numismàtics tenen molt en compte. Desvetllem a continuació alguns dels secrets i les particularitats de la seva història.
El cantell al llarg de la història
Com que la moneda és tridimensional podem dir que el cantell ha existit des de sempre. Recordem que el numerari va aparèixer de manera independent i quasi bé paral·lela a la Xina al segle VI aC i a la regió de la Lídia, a l’actual Turquia, al segle VII aC. Les peces fabricades en terres dels ancestres del rei Cressus de Lídia, famós per la seva riquesa en or, són considerades els precedents més remots de les nostres monedes. Les primeres encunyacions lídies no eren més que petits glòbuls d’electre, en els quals s’estampava a martell un símbol de l’autoritat pública.
Les emissions de l’antiguitat clàssica es van caracteritzar per uns cantells gruixuts i bombats que, òbviament, podien ser llimats.
En previsió d’aquesta eventualitat o, més aviat, com una resposta previsora, es van emmarcar els contorns de les cares amb un cercle dibuixat amb una línia contínua o discontínua, amb perles o punts que anomenem gràfila. Aquesta és un element ornamental que ha perdurat fins a l’actualitat en el disseny de moltes peces.
La falsificació de moneda pel sistema de xapar amb una làmina de metall fi una ànima de coure ja apareix en algunes peces gregues. Per exemple, en el tresor de la Neàpolis d’Emporion, conservat al Museu.
Els romans, en previsió d’evitar aquest tipus de pràctica, van introduir un dentat al cantell d’unes emissions de denaris de plata que s’anomenen, justament per aquesta característica, «serratus». Aquesta mesura no va ser prou eficient i, com a prova, també es conserven exemplars falsos que l’imiten. Per tant, aviat es va abandonar. Segurament es tracta del primer cantell treballat de la història.
La tardoantiguitat i la seva precarietat metàl·lica van introduir uns cospells monetaris finíssims que són característics de les emissions altmedievals. Es tracta d’una peculiaritat que és el resultat del sistema de fabricació imperant en aquella època i que es basava en el retall circular dels cospells o discs a partir de fines làmines o planxes de metall. Un cop retallats i marcats els tipus monetaris a cop de martell calia que, amb una eina similar a unes tenalles, s’agafessin una pila de monedes per tal que els cantells poguessin ser colpejats amb una massa de fusta. La finalitat era aplanar o amorosir el retallat esmolat del cantell per evitar tallar-se en agafar les monedes amb les mans.
L’arribada massiva de metalls a Europa després de la descoberta d’Amèrica va provocar una inflació que va dur a fabricar monedes més grans i gruixudes. El cantell també va créixer en proporció i va tornar a tenir protagonisme. En algunes peces grosses de plata va arribar a tenir un gruix considerable. En terres del Sacre Imperi Romano-Germànic es va posar de moda, fins i tot, aprofitar dues monedes grosses per convertir-les, una vegada buidades, en una petita caixa de metall on guardar alguna imatge estimada i secreta.
Un dels sistemes més econòmics i fàcils de falsificar moneda ha estat la fosa a partir d’uns motlles extrets directament de les peces originals gràcies a l’ús d’argila fresca. Aquest sistema permetia reproduir amb molta exactitud les peces originals, excepte el cantell. En aquesta part la sutura de les dues valves del motlle quedava marcada i delatava la peça com a falsa. Per evitar-ho calia una llimada del cantell, no sempre fàcil de dissimular a l’ull expert. Encara avui en dia una de les primeres parts de la moneda que mira un numismàtic quan té una peça a la mà és el cantell.
La fabricació mecànica de la moneda amb molins hidràulics, com els que es poden visitar en la musealització del Real Ingenio de la Moneda de Segòvia, va tenir com efecte immediat produir una moneda més ben impresa, amb un cospell perfectament circular i amb un cantell llis i polit. Això era el resultat d’encunyar, amb l’ajuda de corrons d’acer, gravats amb el negatiu de les imatges a estampar, les tires de metall de les quals calia extreure la moneda amb l’ajuda de tallants mecànics. Era, per dir-ho de manera col·loquial, com fer galetes, i a les col·leccions del Museu també en tenim algun exemple en forma de retall o cisalla. Aquesta millora va implicar un primer cop important contra la plaga de retallar, llimar o sisar les peces d’or i de plata.
Pels volts de 1680 l’enginyer francès Castaing va inventar la màquina d’acordonar el cantell. A partir d’aleshores aquest darrer va florir amb estries, acanalats, trenats d’espigues, cadenetes de fulles de llorer o, fins i tot, amb inscripcions en relleu o incuses. Són els cantells epigràfics! El cordó acomplia la doble funció de prestigiar i ennoblir cada peça i, alhora, de servir d’eficient mesura de seguretat. És per això que l’acordonament es reservava normalment a la moneda d’or i de plata i no a la de coure. El cantell esdevenia, definitivament, la tercera cara de la moneda i, com a tal, es descrivia amb cura en els decrets d’emissió amb la resta de característiques. Amb l’acordonament desapareixia per sempre el retall de les monedes.
L’evolució tecnològica amb l’encunyació amb premses de volant també es va perfeccionar amb l’afegitó d’una peça de metall o virola que permetia encunyar el cantell al mateix temps que l’anvers i el revers. La fabricació de monedes amb premses automàtiques va mantenir la cura del treball de les monedes fins a l’actualitat. Són propis d’aquesta època els cantells ressaltats amb un llistell que permet apilar les monedes sense ratllar el gravat dels tipus de les cares.
En els darrers anys les monedes d’euro han mantingut la tradició de la decoració dels cantells que, a part d’ornamentar les peces, han dotat d’un nou sentit la tercera cara de la moneda al permetre als invidents distingir pel tacte els diversos valors del sistema monetari. Ara, després d’apropar-nos a una de les parts més discretes de la moneda i repassat un munt de termes específics de numismàtica, només cal ficar la mà al moneder i fixar-nos en els cantells.
Enllaços relacionats
Gabinet Numismàtic de Catalunya
Guia del Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona, 2004
Revolució industrial i producció monetària. La seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, 2013
Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona,
Un patrimoni industrial desvetllat: la intervenció arqueològica a la Seca I
Un patrimoni industrial desvetllat: la intervenció arqueològica a la Seca II
Gabinet Numismàtic de Catalunya
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful