Barcelona, fàbrica de balances / 2

512
Albert Estrada-Rius

El pes correcte de les monedes, un assumpte d’ordre públic

Els governants s’han atribuït des de sempre la potestat de garantir l’ordre públic metrològic en benefici del bé comú. Això vol dir que les autoritats han estat tradicionalment les que han fixat el sistema de pesos i mesures vigent de manera obligatòria en les transaccions. Aquesta tutela s’ha dut a terme amb unes disposicions normatives materialitzades en uns patrons que, guardats en mans del municipi, eren els models originals i oficials a partir dels quals s’havien de fabricar les mesures, els ponderals i les balances a utilitzar en la vida quotidiana. A més, en calia controlar la qualitat i castigar els infractors; de fet, el frau en balances i pesos ja està condemnat amb reiteració com una pràctica perniciosa en els textos bíblics. Amb aquesta finalitat existia l’ofici municipal d’afinador dels pesos i mesures en les principals ciutats medievals i modernes.

Capsa amb un joc de patrons de ponderals de metalls. Taller dels serrallers Farriols, Barcelona, 1800. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font.
Capsa amb un joc de patrons de ponderals de metalls. Taller dels serrallers Farriols, Barcelona, 1800. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font

L’abast de la metrologia és vastíssim i també ha tingut una important aplicació específica en el camp monetari. No en va, les monedes en si mateixes han constituït tradicionalment un sistema de mesura en ser un mitjà oficial d’intercanvi i de pagament, a més d’una convenció de fixació del valor de béns i serveis i una manera d’acumular riquesa.

La fabricació de balances i ponderals per pesar la moneda és molt antiga. Cal saber que les balances ja eren usuals per verificar els lingots o peces d’or i plata utilitzats com a mesura de valor des de l’antiguitat, abans de la invenció de la moneda. La mateixa al·legoria romana de la Moneda –la deessa Juno Moneta– es representava amb unes balances a la mà, les quals, a banda, també han esdevingut símbol i atribut de la Justícia.

El metall valuós de les monedes ha fet que al llarg de la història el pes en sigui un element constitutiu fonamental que cal verificar. L’ús de balancetes i pesals monetaris per fer aquesta verificació està ben testimoniat, sense anar més lluny, en la tradició medieval catalana que va denominar-les trabuquets. Així, documentem balances i ponderals monetaris en inventaris notarials, en algunes representacions plàstiques i, per descomptat, en el registre arqueològic. Fins i tot consta que a la Barcelona baixmedieval hi havia un pesador públic dels florins d’or a la Llotja de Mar, a l’abast d’aquells que no disposaven de balances o trabuquets propis.

Ferrer Bassa i taller. Escena de pesatge de monedes d’or amb un trabuquet o balança de plats triangulars. Salteri anglo-català de París, avui a la Biblioteca Nacional de França, 1333-1348. Fotografia del facsímil de l’obra editat per Moleiro editors. Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional.
Ferrer Bassa i taller. Escena de pesatge de monedes d’or amb un trabuquet o balança de plats triangulars. Salteri anglo-català de París, avui a la Biblioteca Nacional de França, 1333-1348. Fotografia del facsímil de l’obra editat per Moleiro editors. Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional.
Platet de balança i conjunt de ponderals monetaris baixmedievals catalans, avui al Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional.
Platet de balança i conjunt de ponderals monetaris baixmedievals catalans, avui al Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional.

Aquest ús s’estén abastament al llarg dels segles de l’edat moderna per contrarestar el flagell del retall monetari de les monedes d’or i argent i el veiem en les nombroses representacions dels canvistes en la pintura flamenca i holandesa dels segles XVI i XVII. Fins i tot en el més greu de la crisi de falsificació i manipulació monetàries que va patir Catalunya en el regnat de Felip III es van donar a la impremta el 1611 unes rimes, literatura de canya i cordill, en honor a les balances utilitzades per verificar el bon pes de les peces en circulació.

Marinus van Reymerwalle. El canvista i la seva muller, 1539. Museo Nacional del Prado.
Marinus van Reymerwalle. El canvista i la seva muller, 1539. Museo Nacional del Prado.
Pere Nunyes. Compartiment d’una de les Portes del retaule de sant Eloi dels argenters de Barcelona, 1526. L’escena representa el pesatge, amb l’ajuda d’unes balances i un ponderal, d’una sella d’or obrada pel sant. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Anònim. Cobles noves a la rima del trabuquet, Impremta de Joan Amello, 1611. Biblioteca de Catalunya.
Anònim. Cobles noves a la rima del trabuquet, Impremta de Joan Amello, 1611. Biblioteca de Catalunya.
Ramon Olivet. Gravat al·legòric de la Seca Reial de Barcelona, Barcelona, 1646. De l’escut reial, en penja una balança situada sobre un ponderal. Ambdues peces simbolitzen la justícia que s’espera del sobirà i, a més, als propis moneders i obrers de la seca a través dels estris de treball més comuns a la Casa de la Moneda. Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya.
Ramon Olivet. Gravat al·legòric de la Seca Reial de Barcelona, Barcelona, 1646. De l’escut reial, en penja una balança situada sobre un ponderal. Ambdues peces simbolitzen la justícia que s’espera del sobirà i, a més, als propis moneders i obrers de la seca a través dels estris de treball més comuns a la Casa de la Moneda. Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya.

La Barcelona borbònica, centre productor de balances i ponderals monetaris

Si ens centrem en el context de les peces ingressades amb la donació Tarradell al museu, hem de partir de les reformes borbòniques posteriors al Decret de la Nova Planta (1716). Com a conseqüència de l’abolició de la moneda pròpia i la introducció del sistema monetari castellà, va sorgir una forçosa i destacada producció de balancetes i pesals nous, arran, sobretot, de la pragmàtica monetària de 1734.

A partir d’aquest moment podem resseguir l’aparició d’un seguit de cognoms, entre els quals aviat sorgirà el de Farriols, que apleguen un grup de mestres serrallers que s’especialitzen en la fabricació d’aquestes peces tan peculiars dins d’una producció molt àmplia de romanes i altres tipus de balances. Els serrallers utilitzaven en la seva feina llautó, ferro forjat, cordons de seda, capses de fusta i etiquetes impreses en castellà amb les instruccions d’ús de les balances. El resultat final el tenim en les capses que venien i que els afinadors contrastaven amb un punxó. En aquesta època les balances de Barcelona s’exportaven arreu del Principat i més enllà. Aquesta producció s’allargarà fins al darrer quart del segle XIX.  La producció va ser tan elevada que encara avui no és rar que moltes famílies catalanes conservin un joc de balancetes llegat pels seus avantpassats.

Capsa de balances monetàries del taller Farriols, Barcelona, 1779. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font.
Capsa de balances monetàries del taller Farriols, Barcelona, 1779. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font.

L’ordre públic metrològic va romandre competència del nou municipi borbònic o ajuntament que, en aquest aspecte, seguia el model anterior al Decret de Nova Planta. A Barcelona, els encarregats de la fabricació de pesos i mesures s’incardinaven en el gremi dels serrallers. A la ciutat el gremi aplegava i regulava l’accés a la professió i la producció a la qual es dedicava, i fixava els preus de fabricació. A més, el municipi nomenava uns afinadors que eren els competents en verificar i contrastar les peces fabricades. Aquests, com a testimoni i garantia de la seva verificació, punxonaven els pesos o les balances verificats amb una marca estampada al costat de l’escut de la ciutat. El model seguirà al llarg del segle XIX tot i la transformació del sistema gremial en ares a la llibertat d’accés a la llibertat econòmica i professional.

A la Barcelona dels segles XVIII i XIX hi havia diverses cases que fabricaven, entre altres tipus de peces –romanes, ponderals i balances de tot tipus–,  les balancetes o trabuquets, destinades específicament al pesatge de les monedes. Els cognoms Barbarà, Crusats, Deops o Farriols al·ludeixen als afinadors de mesures, però també als manyans i serrallers amb taller de fabricació i botiga oberta a la ciutat. Es tractava de famílies de menestrals amb obradors en els quals produïen les balances i els pesos que després venien a les botigues, que també tenien botigues pròpies, que esdevenien autèntics aparadors de la seva producció. A més, fruit del sistema gremial de l’antic règim, molt endogàmic, molts d’ells acabaven emparentats a través d’aliances matrimonials.

La conservació en el fons del taller Tarradell d’algunes peces i documents procedents de l’antic taller Farriols, com ara llibres de patrons, llibres de comptes i altres materials, permetrà reconstruir i evocar amb detall un sistema de producció i uns usos avui oblidats. La progressiva extinció de la circulació d’or substituïda pels bitllets de banc i l’extensió de la moneda fiduciària van fer caure en desús les velles balancetes fins a deixar de fabricar-se i caure en l’oblit.

Models de balances de pesar moneda. Pràctica manuscrita del serraller Josep Farriols, Barcelona, 1779. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font.
Models de balances de pesar moneda. Pràctica manuscrita del serraller Josep Farriols, Barcelona, 1779. Donació de Núria i Eulàlia Tarradell i Font.

Enllaços relacionats

Barcelona, fàbrica de balances / 1

Albert Estrada-Rius
Gabinet Numismàtic de Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.