Eduard Vallès
A aquestes alçades és del tot sobrant insistir en la relació tan estreta entre Picasso i Barcelona, però sempre hi ha algun episodi inconegut per a la majoria o, com a mínim, poc divulgat. Aquest és el cas del “cartell” que realitzà Picasso per a les festes de La Mercè de l’any 1902, i que pensem que té tot el sentit parlar-ne tot just en aquestes dates que coincideixen amb la festivitat de la patrona de Barcelona.
Hem posat la paraula “cartell” entre cometes perquè en realitat Picasso no va realitzar cap cartell ni es va presentar a cap concurs celebrat per aquest motiu (que sapiguem a dia d’avui). El resultat final, però, és que va fer un dibuix al qual, almenys oficiosament, se li podria atorgar aquest honor. En realitat, aquell any, l’autor del cartell oficial va ser l’artista Josep Triadó, reconegut per la seva producció simbolista i els seus exlibris, que va guanyar el concurs amb una obra que res tenia a veure amb la de Picasso.
Triadó es va imposar a altres candidats, com ara Xavier Nogués o Adrià Gual, amb un cartell d’estructura vertical i de concepció estrictament religiosa, amb la imatge de la Marededéu amb el nen. Hem de tenir en compte que aquell 1902 les Festes de La Mercè van coincidir amb la cèlebre Exposició d’Art Antic de Barcelona, bàsicament d’art religiós, que s’inaugurà justament el dia 25 de setembre i s’anuncià com una de les grans activitats que s’hi celebrarien, tal com recollia el mateix cartell de Triadó.
La història del “cartell” de La Mercè de Picasso neix de la seva col·laboració amb el diari El Liberal, on escrivia el crític d’art i de teatre Carles Junyer Vidal, germà de qui seria gran amic de Picasso, el pintor Sebastià Junyer Vidal. A principis de l’any 1902 Picasso hagué de tornar a Barcelona després d’un any 1901 complicat, amb llums —exposició a la Galeria Vollard de París— i ombres —el suïcidi del seu amic Casagemas—. Estem en els inicis de l’època blava i la carrera de Picasso no acaba d’engegar, o no ho fa de la manera que ell esperava, motiu pel qual torna a Barcelona. Durant aquell any 1902 col·labora de manera regular com a il·lustrador del diari El Liberal, que es publica en diverses ciutats però té una edició barcelonina, al carrer Nou de la Rambla, a pocs metres del taller de Picasso. Picasso hi col·labora fent il·lustracions diverses i fins i tot va realitzar còpies d’obres de Puvis de Chavannes, Carrière o Rodin, que serviren per il·lustrar un article de Carles Junyer Vidal (El Liberal, 10 d’agost de 1903). Picasso també va arribar a realitzar diversos esbossos per a un projecte de cartell del mateix diari, actualment al Museu Picasso de Barcelona. Aquesta producció clarament de subsistència tingué lloc en paral·lel al millor moment de l’època blava, eminentment barcelonina.
Una celebració històrica, 1902
El dia 5 d’octubre de 1902 Picasso il·lustrà la portada de l’edició barcelonina d’El Liberal, una portada que representava, ni més ni menys que la celebració de la Festa de La Mercè d’aquell any, que fou especialment rellevant. De fet, tot i que les festes ja es celebraven des de l’any 1871, l’any 1902 va tenir lloc una renovació total de les celebracions, amb la desfilada de gegants i capgrossos o ballades de sardanes, entre d’altres novetats. Aquest dibuix és important per ell mateix, però sobretot per que va deixar testimoni d’alguns dels elements d’aquesta festivitat renovada. Si es miren algunes fotografies de les festes aquell any, es poden identificar algunes imatges que Picasso hauria pogut veure en directe. Per exemple, un dels gegants que va desfilar va cofat amb un turbant coronat amb una mitja lluna, el mateix que apareix al dibuix de Picasso.
Al dibuix també s’hi poden veure uns elefants mecanitzats portant una carrossa a sobre, que podrien ser els mateixos d’una fabulosa fotografia de L’Esquella de la Torratxa reproduïda en un complet reportatge sobre la festivitat d’aquell any 1902 realitzat pel setmanari La Mira.
En definitiva, es tracta d’una il·lustració que se li va demanar a Picasso per acompanyar un article laudatori de la festivitat d’aquell any, que s’havia iniciat el dia 23 de setembre. El text de caràcter editorial anava a portada amb el títol “Barcelona triunfante” i, tot i que no apareix signat, molt probablement deuria ser de la mà de Carles Junyer Vidal. A dia d’avui no ha aparegut el dibuix original, al contrari d’altres del mateix Picasso que li van publicar al mateix diari.
Una maternitat blava
Sens dubte la imatge més rellevant i nítida del dibuix és la mare amb el fill que es dirigeixen cap a les celebracions, res més emblemàtic que un nen amb gest delerós —corre amb la mà aixecada— per simbolitzar la idea de festa. La mare i el nen, en primer pla, es dirigeixen cap a les diferents activitats de les festes, i ho fan enmig d’una gernació. En aquest sentit Picasso no només situa el centre de la composició en la joia del nen, sinó en la gent, al capdavall es tractava d’una celebració estrictament popular i Picasso això ho tenia molt clar. Però en realitat el que fa l’artista és importar a aquest dibuix la iconografia de la seva producció coetània, on les imatges de mares i fills tenien un paper cabdal. De fet, apareixen des dels inicis de l’època blava, quan en realitza algunes a París durant la segona meitat de l’any 1901. Entre les més significatives destaquen les imatges de mares sifilítiques acompanyades dels seus fills, que Picasso hauria pogut veure a l’Hospital-Presó de Saint Lazare. De retorn a Barcelona, aquell 1902 continuà amb les maternitats, en algun cas compositivament molt similars a la de la portada, amb el nen agafat de la mà mentre caminen, la majoria frontals, però algunes també d’esquena.
La corrida de La Mercè
Hi ha un element del dibuix de la portada que no s’acostuma a reconèixer com a propi de la Festa de La Mercè, una plaça de toros, que Picasso situa a la part superior.
Per entendre aquesta presència cal posar-se en context, atès que els toros a principis de segle eren d’allò més populars i, a més, cal tenir en compte la condició de taurí de Picasso. Sabem que va assistir als toros a Barcelona i, dintre de la temporada taurina, tenia un paper destacat la Corrida de La Mercè, normalment la darrera de la temporada. Per a Picasso, i per als aficionats taurins com ell, la Corrida de La Mercè era sens dubte una celebració tant remarcable com qualsevol altra de les festes.
L’any 1902 Barcelona tenia dues places en funcionament, la de la Barceloneta (també coneguda com El Torín) i Les Arenes. El Torín –avui desapareguda— és la que molt probablement Picasso visità més cops, atès que fou la única de Barcelona durant els seus primers cinc anys a la ciutat (1895-1900), i on hauria realitzat la majoria de notes i pintures taurines que se li coneixen, atès que una gran part les pintà durant aquest lustre. Les Arenes –avui un centre comercial que només manté la façana original— fou inaugurada el juny de 1900, mentre Picasso era a Barcelona, i de ben segur també assistí a alguna corrida. Tot i que la plaça del dibuix de Picasso és molt esbossada, és molt probable que s’hagués pogut inspirar en Les Arenes. El motiu és que s’hi poden distingir unes portes en forma d’arc de ferradura, fet que no es donava en el Torin, i sí en una plaça d’estil neomudèjar com Les Arenes, obra de l’arquitecte August Font i Carreras. De fet, amb motiu de la corrida inaugural que s’hi celebrà, el torero Antonio Montes li brindà un toro a l’arquitecte de la plaça, que curiosament fou el mateix que realitzà el Palau de Belles Arts, on tingué lloc l’acte inaugural de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Posteriorment esdevingué Museu Municipal, precisament el primer lloc de Barcelona on Picasso exposà una obra seva, La primera comunió, l’any 1896.
Picasso. Entrada a la plaça de toros. Barcelona, 1900. Toyama Prefectural Museum of Art & Design (esquerra); imatge del fris dels gegants, realitzat per Picasso al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona. Arxiu COAC (dreta)
Un mapa de Catalunya
Picasso no s’oblidà d’afegir una referència explícita a la geografia de la ciutat de Barcelona i, a la part superior del dibuix, hi esbossà la silueta de la muntanya de Montjuïc. Però una vegada identificada Barcelona, Picasso va anar més enllà d’allò que demanaria una il·lustració que hauria de ser exclusivament barcelonina, i ens va sorprendre amb la composició final. Si ens hi fixem, en realitat agrupa tots els elements que integren el dibuix de manera que el conjunt acaba formant el mapa de Catalunya. La intenció és tan evident que Picasso arriba a forçar la composició al màxim, emplenant amb gargots —aparentment sobrants— aquelles parts del dibuix que necessitava per completar el mapa. Si ho mirem detingudament els gargots se situen en l’extrem sud (on estarien aproximadament les comarques del Montsià i del Baix Ebre); a la part central esquerra, on hi ha el sortint de la comarca del Segrià, i a la part superior dreta, que ocuparia aproximadament l’Alt i el Baix Empordà. És evident que Picasso coneixia la importància de Barcelona com a capital, però també era conscient que les activitats que s’hi representava (sardanes, gegants, etc…), eren en realitat manifestacions de la cultura catalana. De fet, quan als anys seixanta se li va encarregar la decoració del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Picasso hi va fer aparèixer de nou uns gegants, concretament al fris central que dona a la plaça de la Catedral de Barcelona.
És evident que aquells gegants eren una reminiscència d’aquell jove Picasso de poc més de vint anys que s’obria camí al món de l’art, tot realitzant il·lustracions “alimentícies”, fins i tot de la Festa Major de Barcelona.
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful