De Catalunya a Ucraïna. Del 1936 al 2022. Guerres i patrimoni

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova

Comissaris de l’exposició Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil, Museu Nacional d’Art de Catalunya, juliol 2021 – febrer 2022

De la tardor del 1934, amb la creació d’un museu d’art modern, funcional, integral, al servei del país i gràcies a l’esforç de personalitats com la de Joaquim Folch i Torres, al desmuntatge dels museus de Kíiv i altres ciutats ucraïneses, la primavera del 2022.

Entre una data i l’altra hi ha més de vuitanta anys de distància, però amb les imatges dels primers dies del conflicte a Ucraïna inevitablement tornàvem enrere, resseguint les passes d’aquella gent que va crear museus, que va preservar patrimonis i que, a causa de les violències del món contemporani, va haver de recollir, protegir, amagar, en definitiva, salvaguardar no només obres d’art i patrimoni material, sinó la memòria i la identitat de comunitats nacionals, el seu passat i la seva història.

“… una guerra en la cual la destrucción del patrimonio cultural del país o pueblo enemigo ha sido utilizada como un medio para dominarlo, aterrorizarlo, dividirlo o erradicarlo por completo. El objetivo aquí no es tanto la derrota de un ejército enemigo […], sino la consecución de una limpieza étnica o genocidio por otros medios, así como la reescritura de la historia en función de los intereses de un vencedor deseoso de afianzar sus conquistas.”
Robert Bevan, La destrucción de la memoria. Arquitectura en guerra, s.ll., La Caja Books, 2019, p. 10

Aquests són alguns dels elements que es van comentar en una xerrada de diverses veus al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 12 de maig del 2022. L’activitat, coordinada pels Amics del Museu Nacional en col·laboració amb la Fundació Carles Pi i Sunyer, era una proposta solidària organitzada amb l’objectiu de recaptar fons per a l’acollida i integració de persones refugiades i sol·licitants de protecció internacional que arriben a Catalunya. Gràcies a totes les persones que hi van col·laborar, es van recaptar 900 €, que ja s’han donat a la Creu Roja.

Els museus en perill!

Què podia vincular l’experiència d’un museu català (de fet, el museu català per excel·lència) amb les vicissituds dels museus i grans centres europeus en els anys 1939-1945, les destruccions de patrimoni arreu del món (del Iemen a Síria, de l’Afganistan a Tombouctou, passant per l’Iraq o Bòsnia, per citar només alguns dels exemples més coneguts) i, a la fi, la primavera bèl·lica ucraïnesa del 2022?

El lligam és evident: les guerres i les violències (revolucionàries o no, espontànies o planificades i dirigides). El segle xx mundial, com vam explicar en aquella xerrada, va significar un salt qualitatiu importantíssim, que desmenteix el principi de progressió moral de la humanitat. En poc més de cent anys, hem pogut veure imatges de tota mena de guerres i violències, en les quals les destruccions humanes (morts, ferits, ostatges, desplaçats, etc.) sempre són al capdavant. Darrere d’elles, i de les conquestes territorials, les destruccions dels patrimonis de la humanitat: llibres, art, monuments, paisatges, instruments culturals. Tot allò que constitueix una societat organitzada i mínimament civilitzada (culturitzada): la gent i la seva riquesa, material i immaterial. Robert Bevan explica prou bé el sentit que té aquesta derivada de la guerra i la violència (la seqüència podria ser: conquesta d’un poder o d’un territori; càstig sobre la població, civil o militar; destrucció o confiscació del seu patrimoni).

Tenim a mà les imatges de la Gran Guerra a Europa: Reims arrasada; biblioteques cremades; art perdut. Però després caldria sumar-hi les guerres i violències en gairebé tots els continents del món. Hem fet balanç de les destruccions de les guerres colonials europees? Què es va destruir en la guerra prèvia a la guerra mundial a l’Àsia, quan el Japó va començar a construir l’anomenada Esfera de Prosperitat Asiàtica al preu de conquerir a sang i foc bona part de la Xina continental? Coneixem força bé el catàleg de destruccions, robatoris i saqueigs de la Segona Guerra Mundial a Europa. Hauríem de repassar i veure la destrucció de patrimoni en altres llocs del món. N’hi va haver, i molta, de destrucció. El patrimoni, sota qualsevol forma, ha esdevingut un altre instrument de càstig, un ostatge en mans de l’enemic.

“A pesar de las dificultades que el salvamento ofrecía, el personal del Museo (y algunos colaboradores voluntarios que al mismo se habían unido) no cejaron en la noble empresa que se les había señalado, y ello sin disponer de fuerza armada que les protegiera. Cuando se pedía fuerza, contestaban que no había disponible, de manera que, según frase que se propaló aquellos días entre el personal afecto al servicio, se trataba de llevar a cabo una tarea en algo parecido al intento de ‘hacer abrir las ostras por la persuasión’. / En cada una de las poblaciones […] no faltó, en el momento de mayor peligro, un pequeño núcleo de ciudadanos beneméritos, amigos del arte, que acudió a evitar la destrucción. Alrededor del personal del Museo local (donde lo había) o de la Escuela de Bellas Artes (donde existía), se sumaron los voluntarios, constituyendo ‘Comités’ o sin constituirlos, que hicieron comprender a los revolucionarios que incendiaban la barbaridad que iban a cometer.”
Joaquim Folch i Torres, 1939

Diferents instal·lacions del British Museum afectades per la guerra i el blitz. Com en el cas del Museu Nacional, els primers mesos de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, el British Museum va crear els seus dipòsits de seguretat en els soterranis de l’edifici. Tanmateix, com si se seguís l’experiència catalana, algunes de les col·leccions (també va passar amb la National Gallery o la Tate) van ser traslladades a dipòsits molt allunyats de Londres. Alguns racons del País de Gal·les van ser especialment adients per a aquesta missió. © British Museum

“En plena lluita, ciutadans anònims arrencaren d’entre les flames retaules, imatges i objectes sagrats i, en ple tiroteig, exposant la vida, […] ho traslladaren a la Generalitat.”
Miquel Joseph i Mayol, 1971

A diferència del que succeiria a Europa després del 1939, el cas català (i l’espanyol, d’altra banda, almenys en el territori republicà) va tenir una singularitat: la salvaguarda i endreça de patrimoni es va dur a terme per preservar-lo, en primer lloc, d’una explosió revolucionària sense precedents, que havia començat arrasant tota mena de patrimoni cultural religiós (esglésies, arxius eclesiàstics, museus, edificis religiosos, etc.), i que podia continuar amb la destrucció massiva de col·leccions privades (burgeses) o l’art de la burgesia (museus com el d’Art de Catalunya). En segon lloc, la salvaguarda era imprescindible davant l’agressió feixista (la mateixa que havia propiciat l’explosió revolucionària), sobretot els bombardeigs sobre poblacions civils i centres urbans. I el Museu d’Art de Catalunya era en un lloc especialment vulnerable, a la muntanya de Montjuïc, massa a prop del castell i de les grans instal·lacions portuàries.

L’exposició Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil va voler explicar una part d’aquesta història, amb imatges i obres, i, per damunt de tot, fer una reflexió que també val per a Ucraïna aquests dies: salvaguardar vides i patrimoni és una operació d’Estat, que va més enllà de posar a recer unes obres d’art, uns edificis, juntament amb protegir els ciutadans agredits. És un signe d’una certa civilitat, d’una mínima sensibilitat cultural i col·lectiva.

Veure les imatges de la protecció i evacuació d’obres de tota mena i condició dels museus ucraïnesos és traslladar-nos a Barcelona a finals del 1936; al Louvre la tardor del 1939; a la National Gallery, a Londres, el 1940, en ple blitz; a Sant Petersburg, on es va buidar l’Hermitage en ple setge de l’exèrcit alemany.

Els treballs de salvaguarda no van evitar les pèrdues d’obres i patrimoni. La maquinària bèl·lica sempre ha estat capaç d’imposar-se a la raó i la civilitat. Ho hem vist a tot arreu: a Palmira, a l’Afganistan, a l’Iraq, als conflictes caucàsics, a la biblioteca de Sarajevo. I si no es pot utilitzar l’excusa dels “danys col·laterals” en un acte bèl·lic, sempre hi ha la motivació ideològica: els nazis i feixistes cremant llibres; els islamistes radicals destrossant col·leccions de museus. I la relació seria prou llarga.

De Cervera, l’estiu del 1936, a Lviv, la primavera del 2022. Sigui víctima de la violència revolucionària o d’una guerra d’agressió, el patrimoni cultural (arquitectura, obres d’art, art popular, monuments, etc.) s’ha convertit en un objectiu de guerra, gairebé tan important com el control del territori i la submissió de les comunitats agredides i conceptuades com a enemigues. ©AFB. Autor desconegut / @AP

A Catalunya, entre el 1936 i el 1939, la Generalitat va esmerçar una quantitat ingent d’esforços i recursos per preservar el patrimoni artístic del país. Ho va fer de diverses maneres i amb estratègies complementàries: des de la creació de grans dipòsits en llocs segurs de la rereguarda fins a les dues exposicions d’art medieval català a París (Jeu de Paume i Maisons-Laffitte). Es va salvaguardar, endreçar, classificar, registrar, restaurar, explicar i descobrir. Tota una política de gestió del patrimoni cultural col·lectiu de primeríssima categoria. Els monuments men pioners van ser a Barcelona, Lleida, Manresa, Tortosa, Vic, Tarragona, Girona o Castelló d’Empúries. Més endavant, pocs anys després, arribarien a França els monuments men nord-americans.

Protegir el patrimoni cultural es basa en unes lleis i tècniques universals. Allò que es va fer a Catalunya els anys 1936-1939, es va repetir a Europa a partir del 1939. A l’esquerra, caixes amb obres d’art, perfectament registrades, al Mas Descals (Alt Empordà). A sota, guardant quadres en caixes de fusta al Museu del Louvre, la tardor del 1939. ©Arxiu de l’IEC. Aj. Girona-CRDI (Fons Joan Subias i Galter) / @Musée du Louvre

A Ucraïna, sobretot a Kíiv, funcionaris i ciutadans, acadèmics i professionals embalen, guarden i protegeixen retaules i quadres, escultures i peces d’orfebreria; encaixen llibres i talles. Les imatges que ens arriben ens porten directament a Barcelona, Olot o Darnius. La seva història i la nostra és la mateixa.

Estiu del 1936. Dipòsit de llibres salvaguardats a Barcelona. Difícilment les autoritats britàniques podien conèixer l’experiència catalana en salvaguarda de patrimoni en temps de guerra i revolucions, però alguns experts britànics havien viatjat a Catalunya en els primers mesos de la guerra i, potser, van dur informació de primera mà. Definitivament, tot allò que es va provar, amb èxit, a Catalunya, va ser replicat en altres llocs d’Europa a partir del 1939. @AFB. Autor desconegut

Quan les tropes franquistes van arribar a la Jonquera, el 10 de febrer del 1939, els responsables del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (José M. Muguruza, Luis Monreal, etc.) es van limitar a recollir tot aquell patrimoni que la Generalitat havia reunit, ordenat, endreçat i preservat. No van haver de fer res. Després, gent com Muguruza i Monreal mentirien contínuament sobre el fet que els “rojos” havien robat, saquejat, destruït, etc. Era el privilegi dels vencedors. Cal esperar que els ucraïnesos no hagin de passar per aquesta amarga experiència. Que, quan puguin desembalar de nou les obres i tornar-les als seus llocs en els museus, ho puguin fer amb la satisfacció de no haver perdut la guerra, ni tan sols la llibertat personal. No es pot repetir a Ucraïna l’experiència del 1939 a Catalunya. Seria un retorn a la barbàrie dels feixismes europeus del segle xx. Perquè la barbàrie, la destrucció, i els fanatismes polítics i ideològics també són part d’això que s’ha anomenat la civilització europea.