Crist de Capdella, paradigma del reaprofitament/1

488

Anna Carreras

Estudi de les intervencions de restauració prèvies al seu ingrés al Museu

En un intent d’allargar la funcionalitat de les obres d’art, l’Església catòlica ha renovat sovint la seva decoració reaprofitant béns preuats, unint-los de manera factícia, actualitzant-los i adaptant-los als nous gustos i usos litúrgics. El cas del Crist i la creu de Capdella és un exemple paradigmàtic de la reutilització de materials i d’elements de diverses procedències. Així ho hem comprovat amb l’estudi de les dues peces d’aquest conjunt.

Anvers i revers del Crist i de la creu abans de la restauració. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya

La restauració d’una obra d’art medieval acostuma a ser un procés complex que no tan sols consisteix en l’actuació material i directa sobre la peça sinó que també implica realitzar-ne un estudi ampli i exhaustiu. Habitualment s’estudia la tècnica pictòrica, l’abast de les antigues intervencions de restauració i el sistema constructiu, i es fa una valoració. Per aconseguir la informació més completa, els conservadors-restauradors necessitem consultar diferents tipus de material d’arxiu que ens introdueixin en la història i en les vicissituds que ha patit la peça, i a més necessitem realitzar diferents exàmens i anàlisis científiques com la radiografia, la reflectografia d’infraroig, la microscòpia òptica i les anàlisis de materials que ens complementen i sovint ens confirmen allò que s’intueix mirant detalladament i analíticament la peça. Aquest post vol quedar-se en aquest punt previ on tot el que s’explica són hipòtesis, producte de la deducció i de la mirada experta.

El Crist de Capdella, ubicat originàriament a l’església de Sant Vicenç de la població de la Torre de Capdella, ingressa al Museu l’any 1932 provinent de la col·lecció de Lluís Plandiura, i actualment forma part de la col·lecció d’art romànic del Museu. L’interès de l’Ajuntament de Capdella per tenir una còpia del Crist i de la creu va propiciar la restauració i l’estudi aprofundit d’aquesta peça tan singular.

Església de Sant Vicenç (La Torre de Capdella). Foto: Anna Carreras

Una vegada es va desmuntar el Crist de la creu es va procedir a la restauració de la creu. A primer cop d’ull crida l’atenció la policromia existent, que consisteix en una decoració vegetal de color groc damunt d’un fons verd. Aquesta es troba tant a l’anvers com al revers de la peça. En el revers es pot veure que està repintada damunt d’una altra més antiga amb motius geomètrics i de colors vermellosos-ataronjats perfilats amb línies de color negre. És conegut que els crists d’aquesta època es muntaven a la creu amb fusta vista, sense capa de preparació ni policromia. L’aplicació d’aquestes capes es realitzava més tard i deixava una zona de reserva sense policromia al centre de la creu i en el revers del Crist. És per això que en veure aquesta reserva sense la primera policromia a la nostra creu, hem deduït que es tracta d’una creu reaprofitada i que originalment sostenia un Crist de dimensions més petites.

Reconstrucció virtual de la primera policromia, al revers de la creu, amb la reserva que va deixar el Crist que hi estava clavat originalment. Alçada de la reserva: 110 cm, alçada del Crist de Capdella: 218 cm. Imatge: Anna Carreras / Antic anvers, actual revers amb dues policromies sobreposades. Es distingeix la segona policromia que omple la zona de reserva. Foto: Anna Carreras

Posteriorment el Crist original desapareix, es gira la creu de manera que el revers passa a ser l’anvers i s’hi fixa el Crist de Capdella actual amb la policromia romànica. Es repinta la creu amb la segona policromia de fons verd i decoració vegetal groga. Aquesta actuació es fa amb el Crist penjat a la creu i deixant també una reserva.

Imatge virtual del Crist amb la policromia romànica i la segona policromia a la creu / Detall d’un fragment de l’anvers de la creu on es distingeix la reserva de la segona policromia. Foto: Anna Carreras

Més tard, i possiblement fruit d’un interès estètic que fluctua i canvia amb el pas dels anys, es va intervenir el Crist de manera radical eliminant-ne la policromia romànica. L’objectiu aleshores era canviar l’expressió del Crist, que passaria de ser un Crist Majestat a un Crist sofrent. Per aconseguir-ho es va rebaixar el volum del cos aprimant-lo en algunes zones. En fer-se aquesta intervenció, la fusta del suport presentava un atac de xilòfags, ja que s’observen les galeries d’aquests insectes descobertes i farcides en algunes zones amb la capa de preparació de la següent policromia. També es va canviar l’expressió de la cara modificant l’alçada dels ulls, afinant el perfil del rostre i variant la posició del cap gràcies a l’adhesió d’un empelt de fusta al revers del coll.

Mapping de les zones on es va eliminar el suport de fusta, ja sense la policromia romànica. Imatge: Anna Carreras

Detalls d’algunes marques d’eines emprades per rebaixar el suport. Foto: Anna Carreras

Detalls de les galeries d’insectes xilòfags obertes i en alguns casos farcides de capa de preparació, prèvia a l’aplicació de policromia. Foto: Anna Carreras

Detall de l’empelt aplicat al revers del coll. Foto: Anna Carreras

Posteriorment es va policromar i es va aplicar a la creu la tercera policromia aparentment homogènia i de color vermellós tal com s’observa en les restes puntuals que es conserven i com s’intueix a les fotografies de la dècada del 1920.

Fotografies de la dècada del 1920 on s’observa el Crist amb la policromia i davant de la porta de l’església de Sant Vicenç de Capdella. Foto: Arxiu Mas i Arxiu Diocesà de la Seu d’Urgell

Detall de les restes de la darrera policromia mangra de la creu / Restes de la policromia mangra de la creu que han traspassat al revers de la cama dreta del Crist. Foto: Anna Carreras

Fotografia del Crist i la creu formant part de la col·lecció Plandiura. El Crist s’observa sense cap policromia i la creu en conserva les dues primeres tal qual va entrar uns anys després al Museu. Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

En època posterior i suposadament en un intent de recuperació de les policromies romàniques originals, es va realitzar un decapatge del vermell de la creu, conservant la primera i segona policromies, i es va eliminar l’única policromia del Crist. Cal recordar que el Crist ja no conservava la policromia romànica o en quedaven restes escadusseres, atès que s’havia eliminat en el moment de la intervenció que va canviar-ne el volum i l’expressió. Així doncs, el Crist es conserva avui dia amb el suport vist.

Al revers, a la zona entre les espatlles, hi ha un reconditori que conserva una lipsanoteca amb restes òssies. És un reliquiari no original, de factura rústega, i que possiblement va ser obert en diferents ocasions.

Lipsanoteca amb restes òssies. Foto: Anna Carreras

Per finalitzar, només volem fer esment de l’empelt actualment visible a simple vista i ubicat a la zona del ventre i perizonium del Crist. Es tracta d’una peça de fusta tallada que tapa una manca de suport del Crist. Aquesta peça afegida està molt ben definida i hi havia dubtes de quina era la seva funció. Després de donar-hi algunes voltes amb l’equip de l’Àrea, la conclusió final va ser simple: la peça del Crist possiblement va ser un fragment de biga sabatera que tenia aquest buidatge perquè hi encaixés una altra biga. Es varen realitzar anàlisis de fusta del suport del Crist i d’un fragment de biga de l’església de Sant Vicenç que ens va proporcionar l’Ajuntament de Capdella. El resultat va ser que es tractava de la mateixa fusta de salze. Així doncs, estem parlant d’un probable reaprofitament de material ja existent, cosa habitual en alguns tallers romànics que s’abastien de material proper.

Fotografia de detall de l’empelt abans de la restauració. Foto: Anna Carreras

Detalls del procés d’obertura de l’empelt amb l’encaix i amb la peça tallada que s’hi ajusta. Foto: Anna Carreras

El procés de conservació-restauració d’aquesta obra ha permès realitzar aquest estudi que s’ha dut a terme gràcies a una anàlisi minuciosa basada en la percepció i l’apropament a l’obra. Els resultats d’anàlisis científiques interdisciplinàries ens ajudaran a corroborar aquestes hipòtesis.

Aquesta talla excepcional per les seves dimensions i qualitat, ben aviat estarà exposada a les sales de la col·lecció permanent de romànic del Museu per a gaudi de tot el públic.

Anna Carreras
Conservació Preventiva i Restauració

2 Comments

  • marta ha dit:

    Un estudi molt interessant, gràcies per compartir-ho. Al llegir l’article em sorgeixen algunes preguntes: entenc que el Crist és fet de fusta de salze. Els braços i l’empelt també són fets amb salze? Quina és la fusta emprada per la Creu?

    • Redacció museu ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari! Sí, efectivament el Crist és de fusta de salze (Populus-salze) i la creu és de fusta conífera (gènere pi).

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.