Guillem d’Efak
Des del Museu Nacional estem convençuts que l’art pot aportar beneficis en la salut i el benestar de les persones i fins i tot produir un efecte terapèutic. A casa nostra encara són incipients les iniciatives en aquest àmbit, però destaquen alguns exemples com el Programa Alzheimer al CCCB o l’ Estimul’Art, que du a terme la Fundació ACE conjuntament amb el Museu Marès, el Museu d’Història de Barcelona i altres, o el projecte del nostre museu amb l’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron, Art a l’hospital, per fer més agradable l’espai i millorar el benestar emocional dels nens i adolescents hospitalitzats. A l’article coneixerem de la mà de Guillem d’Efak experiències inspiradores del Regne Unit.
Més enllà de les nostres fronteres, fa dècades que el sector de la salut està explorant intensament les contribucions que les arts poden tenir en el seu àmbit d’acció. Tal i com demostra la celebració recent de la II Arts in Health Conference & Showcase for Health decision-makers a la Guildhall School of Music & Drama de Londres. L’objectiu de l’acte era clar: demostrar als responsables de les polítiques de salut com les arts poden contribuir positivament a les necessitats de salut de la societat.
Internacionalment aquests esforços han arribat a un punt de maduresa tal que faríem bé d’analitzar-los amb deteniment. La quantitat i qualitat de projectes presentats dóna fe del nivell assolit i ens interpel·la a l’acció.
Arts i polítiques de salut
A casa nostra, pot sobtar-nos la interrelació dels àmbits de la cultura i de la salut. Més enllà de testimonials punts de contacte que mencionarem, o de perilloses confusions conceptuals que ens apropen al món de les “teràpies alternatives” i la pseudociència, tant en els àmbits de les polítiques públiques com en els de la iniciativa privada, aquests dos espais –salut i cultura- es conceben i funcionen quotidianament de forma totalment aïllada. Analitzar les raons d’aquest distanciament s’escapa de l’objectiu d’aquest article. És potser conseqüència de la desgraciada tradició de separar radicalment els àmbits humanístics i científics ja en les etapes mitjanes de l’itinerari educatiu obligatori?
Però abans de continuar, hem de deixar clar que quan aquí parlem d’arts i salut no parlem d’Artteràpia, només, o de Musicoteràpia, només. Parlem principalment de l’amplíssim ventall de casos on els professionals sanitaris, a l’hora d’abordar una patologia concreta, poden considerar les arts com un recurs més en el seu pla terapèutic.
Potser a través d’alguns dels exemples presentats a Londres s’entendrà més clar:
- Singing for Lung Health, un projecte de la British Lung Foundation, utilitza el cant com a teràpia de recuperació respiratòria en pacients amb asma, emfisema pulmonar, enfermetat pulmonar obstructiva crònica (EPOC) i fins i tot transplantament de pulmó.
- Dance for Parkinson’s, un projecte del English National Ballet, ha bastit un programa de millora de la mobilitat i l’autoestima de pacients amb la malaltia de Parkinson a través d’un calendari de classes setmanals a Londres i a cinc altres ciutats d’Anglaterra.
- National Museums Liverpool va brillar durant la jornada amb el seu consolidat i innovador programa House of Memories, que des de l’any 2012, se centra en la demència i en com les col·leccions poden obrir canals de comunicació enriquidors entre malalts, famílies i cuidadors.
Imatge del programa House of Memories
- Centrat també en demència, Historic Royal Palaces va presentar el projecte Sensory Places, que cada any des del 2013 involucra 300 participants en diversos tallers específics a diferents espais patrimonials en col·laboració amb associacions d’afectats i familiars.
Més enllà de l’exemple concret del que es va poder veure a Londres, l’important és constatar com les possibilitats d’aquest treball interdisciplinari són infinites.
Del repte a l’oportunitat per als àmbits de salut i de cultura
El repte que tenim l’oportunitat d’encarar només serà possible si s’assenta en plantejaments sectorials sòlids i coherents.
Així, en l’àmbit de la salut, aquests tipus de projectes conjunts tindran sentit si finalment s’assumeixen paradigmes com el de la salut comunitària i es reconeix, ja de forma definitiva, que la salut dels ciutadans no depèn, només, dels diferents centres i recursos assistencials que conformen la xarxa sanitària sinó de la mobilització de diferents actius comunitaris que, convenientment coordinats i alineats amb l’activitat assistencial formal, poden tenir un impacte positiu en el binomi salut/malaltia individual i col·lectiu.
Museu Espai en Comú: el projecte Retrats del Museu Nacional
De la mateixa manera, el sector cultural haurà d’adaptar les seves metodologies d’intervenció per tal d’incorporar de forma inexcusable indicadors de seguiment i avaluació que permetin constatar si efectivament els seus programes de salut generen evidència científica suficient o, per molt atractius que ens puguin semblar, no n’han estat capaços. Podem fer tallers de memòria, perfecte, però
- partim d’una diagnosi individualitzada de cada pacient?
- en monitoritzem l’evolució?
- comptem amb els professionals amb la formació adequada?
- compartim els esforços amb els professionals sanitaris que el tracten?
- seríem capaços de publicar els resultats de la intervenció en una revista científica?
D’altra banda, ambdós sectors també hauran d’aprendre una cosa tan senzilla de dir com difícil de fer: treballar plegats. Per aconseguir-ho, prèviament caldrà construir espais de coneixement i interrelació mútua per, seguidament, dissenyar recursos i àmbits de formació en que els diferents professionals de cadascun dels sectors adquireixin els coneixements i les competències que els permetran operar projectes d’aquesta interdisciplinarietat.
Des del punt de vista institucional també caldran canvis. Els centres culturals que ho desitgessin, per exemple, podrien arribar a modificar l’explicitació pública de la seva missió per tal de fer visible aquesta nova funció, diguem-ne terapèutica, de les seves activitats. No és un canvi menor, però per moltes d’elles en realitat tampoc seria un canvi tan radical. Per què, quina ha de ser, ben entrat el segle XXI, la missió de, posem, un museu? Implicar-se, mitjançant els seus actius patrimonials i els seus coneixements, en la salut dels ciutadans no és, en realitat, una forma més de potenciar el significat i la rellevància social i comunitària de la institució? No és aquesta una manera nova i suggeridora de vincular-se de forma real i efectiva amb la vida de les comunitats que donen sentit a la seva existència?
El projecte Retrats del Museu Nacional
Depressió, ansietat i salut mental en general, deteriorament cognitiu, mobilitat, fragilitat, addiccions, hàbits conductuals, interacció social… L’àmbit de la salut ofereix a les arts infinites possibilitats d’interacció i complementarietat. Tot plegat és una oportunitat que seria imperdonable no aprofitar. Cal fer-ho, fem-ho, però fem-ho bé. I per això caldrà aprendre de l’experiència d’aquells que ens precedeixen en els esforços i que ens ofereixen un ventall d’exemples, coneixements i metodologies a seguir.
Guillem d’Efak
Soci-director Barcelona International Training & Education
Enllaços relacionats
Museus i Alzheimer_mapa CCCB (pdf, 920 Kb)
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
[…] Arts i salut: reptes i oportunitats […]