Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Sandra Figueras

Hem passat ja més de cinquanta dies tancats a casa per la crisi sanitària de la covid-19, un escenari nou i una realitat que anem paint a poc a poc. S’han expandit els límits del que pensàvem que era possible i, a la vegada, s’ha empetitit el nostre univers quotidià, aïllats de les persones i els espais que queden fora dels límits de casa nostra mentre convivim amb la incertesa de fins quan ens hi haurem de quedar i de què voldrà dir normalitat quan en sortim.

Per a totes les persones que continuem tancades, la casa s’ha convertit aquests dies en un espai hiper explotat, l’hem transformat en oficina, parc infantil, espai de taller, obrador, laboratori o fins i tot bar. L’hem mirat en detall, l’hem ordenat, o desordenat, hem reprès projectes que hi teníem inacabats o simplement l’hem observat, convertida en l’únic paisatge d’aquests dies estranys. L’aturada de moltes activitats i relacions socials ens ha fet relacionar amb l’espai domèstic de moltes maneres noves i ha fet aflorar la creativitat de moltes persones, com passa sovint en situacions de desconcert i desemparament. N’és un bon exemple la iniciativa #tussenkunstenquarantaine, on milers de persones han escenificat a casa una obra d’art amb els materials que han tingut a l’abast.

Els i les artistes han estat sovint tancats a casa o als seus estudis, la naturalesa del seu treball té a veure precisament amb la quietud per poder observar, fins i tot amb un cert aïllament que els ha de permetre desenvolpar idees, reflexionar i madurar processos de creació.

Ho va dir l’escriptora anglesa Virgina Woolf fa gairebé un segle, per tal de crear, escriure, pensar necessitem “una habitació pròpia”, especialment les dones sovint encarregades de molts altres assumptes domèstics, abans que de les seves pulsions creatives.

L’escriptor Mason Currey ha compilat en dos llibres molt recents els costums i les rutines de treball d’artistes, escriptors i creadors en general, un mostrari de com han de conviure sovint els rituals domèstics i els de creació, particularment en el darrer llibre, dedicat exclusivament a dones.

Als espais que habitem s’hi dona un diàleg rellevant per a l’ésser humà en general i per al creador en particular, si l’entenem com alguna cosa més que  l’escenari de la nostra existència. Ara que ens hem parat a observar aquests espais domèstics, els seus ritmes, les petjades que guarden de les nostres vides, els objectes que ens hi acompanyen, potser ens sentim més a prop que mai de les obres d’art, els llibres, les músiques que molts artistes han fet per parlar-ne.

En l’art de totes les èpoques, fins i tot quan la intenció era allunyar-se d’allò humà per retratar la divinitat, el misteriós o l’inabastable, hi ha hagut escletxes on col·locar els gestos i els espais quotidians. Pintar amb cura els coberts i els aliments d’una taula ben parada dins una escena bíblica, convertir el gest diví de la Mare de Déu en la carícia d’una mare al seu fill o retratar personatges sants en entorns domèstics d’èpoques a les quals no pertanyien, en són alguns exemples.

Els referents en l’art modern i contemporani, però, són molts perquè es tracta d’un art auto-referencial, que reflexiona sobre les seves pròpies possibilitats i els seus límits, plenament conscient dels espais en què es genera i poc preocupat, ja, per la seva capacitat de representar el món. El filòsof francès Merlau-Ponty va assenyalar Paul Cézanne com el paradigma d’aquesta nova mirada i de relació de l’artista amb el món. Ja no es tracta d’una mirada cap enfora, una relació “físico-òptica”, diu, sinó cap endins. Titlla els seus quadres d’“auto-figuratius”, parlen de qui els pinta, reventen la pell de les coses per mostrar com es fan les coses i com les veu l’artista. (Merleau-Pontu, El ojo y el espíritu, p. 52 [cita a la p. 50].)

Aquest viratge de representar allò visible a representar el que l’artista sent o pensa s’anirà fent cada vegada més pronunciat.  En l’art contemporani hi ha molts exemples d’artistes que no només volen representar el món a través d’ells, sinó que volen parlar d’ells mateixos, observar el jo, explorar les seves biografies, els seus llocs, les seves preocupacions. És per aixo que la línia traçable entre el seu univers quotidià i els processos creatius és potser més nítida que mai i en una situació com la que estem vivint aquests dies és una relació que podem compartir i ens pot acompanyar.

Sobre la casa i sobre com l’habitem

“La casa en la vida del hombre suplanta contingencias, multiplica sus consejos de continuidad. Sin ella el hombre seria un ser disperso. Lo sostiene a través de las tormentas del cielo y de las tormentas de la vida. Es cuerpo y alma. Es el primer mundo del ser humano.” (Gaston Bachelard. La poética del espacio, p. 37 [cita a la p. 21].)

La casa és aquest lloc significatiu, multidimensional i l’escenari principal de la nostra quotidianitat. Es pot entendre com a construcció, com a lloc simbòlic o com a escenari per a les relacions familiars i socials o es pot llegir com un intrincat de totes plegades. No és només arquitectura, una “ caixa inert” (cita Bachelard, La poética del espacio, p. 79), millor o pitjor dissenyada o més o menys funcional, cal veure-la com el lloc on s’allotja la nostra existència.

Hi ha corrents filosòfics com ara la fenomenologia, que es fixa en els objectes com a manifestacions de la consciència, que ens permet entendre l’arquitectura per exemple com a lloc viscut, sentit, un hàbitat que influeix l’activitat humana que s’hi porta a terme, no només referida als actes de la vida quotidiana, sinó als processsos reflexius i creatius que hi tenen lloc.

Al llibre La poètica de l’espai (1957) Gaston Bachelard descriu la casa com un microcosmos, “el nostre racó al món”, el lloc des d’on mirem i entenem allò exterior, és l’espai on es relacionen el món sensible i el procés creatiu.

Tancats com estem a casa, els gestos domèstics s’han multiplicat, semblen més repetituts que mai, i, a la vegada, s’estan convertint en font d’inspiració per a molta gent, en lloc comú. S’han multiplicat les fotogafies i els vídeos d’aquestes accions que compartim a les xarxes, convertides en l’espai de relació que ens permet el distanciament social.

Alguns artistes, escriptors, músics han portat a l’extrem aquesta relació amb l’espai i els seus processos de treball, refugiant-se en paratges remots o en cabanes ínfimes on portar a terme la seva tasca creativa.

Les cabanes de grans pensadors del segle XX van quedar recollides al projecte expositiu Cabañas para pensar (Fundacion Seoane, 2011), una anàlisi dels espais mínims i dels seus entorns on van treballar personatges com són Virginia Woolf, Martin Heidegger, Knut Hamson o Gustav Mahler. Totes elles il·lustren la necessitat de posar limitacions a les comoditats i a les relacions socials per aconseguir una certa concentració. També ho va fer recentment i més aprop l’artista i matemàtic Pep Vidal, quan l’any 2014 va tancar-se a una cabana per acabar la seva tesi doctoral, convertint l’acció mateixa en obra.

Sigui en espais d’auto-reclusió o en un pis al mig de la ciutat, la idea d’habitar és la frontissa que ens permet entendre persona i lloc a la vegada, una acció alimentada per moltes d’altres.

El 5 d’agost de 1951 el filòsof alemany Martin Heidegger va pronunciar la conferència Construir, habitar, pensar. Acabada la Segona guerra mundial i vistos els seus estralls, va voler fer una reflexió profunda de com es podia tornar a “habitar el món”. Va encetar el seu discurs analitzant el significat del verb construir que, en alemany, té el seu origen en el terme bauen. Aquest antic verb vol dir també habitar, romandre, residir, a més te la connotació d’abrigar i cuidar, és a dir, que és el punt de trobada de totes aquestes accions. L’essència de l’ésser humà, diu Heidegger, és l’habitar. (Heidegger, M. “Construir, habitar, pensar” a Conferencias y artículos, 1994, p. 129).

Intimitat i procés creatiu

Hi ha artistes, la consciència del lloc i del gest quotidià dels quals és ben present a les obres que produeixen. Explorar les seves cases o els seus tallers ens pot ajudar a intuir allò que ha generat i alimentat el seu procés creatiu perquè és on conviuen pensament, records i somnis de qui l’habita, són els contenidors de la seva intimitat.

Parlem d’intimitat quan el lloc ens acull i ens nodreix, ja sigui en solitari o quan és capaç de crear espais de proximitat amb els altres. La geografia humana també s’ha ocupat d’aquestes relacions, Yi Fu Tuan parla al seu llibre Space and Place d’experiència d’intimitat (Cita, Yi Fu Tuan, Space and Place. The perspective of experience, 1977, p. 137) i de l’art com una eina per compartir-la perquè ens permet fer accessible el nostre lloc als altres, fer universal allò que ens pertany només a nosaltres. L’art té la capacitat d’evocar els llocs, trobar els espais que poden ser comuns als éssers humans i també marcar els llocs amb la seva presència.

No ha estat durant el confinament un consol que altres persones hagin obert les portes de casa seva o ens hagin ensenyat els seus tallers? Poder veure’n les biblioteques? Compartir-ne els rituals?

Maneres d’habitar i crear

L’ésser humà intenta materialitzar les seves idees i els seus sentiments en coses tangibles, fer visible l’invisible.

Hi ha molts exemples d’artistes que han explorat el seu entorn més proper, l’habitació propia és un motiu constant en l’art, des dels interiors de l’holandès Johannes Vermeer a la icònica habitació d’Arles de Vincent van Gogh. N’hi ha exemples també a la nostra col·lecció, les habitacions estranyament buides i silencioses del pintor Pere Torné Esquius o les moltes escenes de familiars en actituds de repòs i en l’entorn domèstic del pintor tortosí Francesc Gimeno.

• Francesc Gimeno, Dona dormint, cap a 1899
• Pere Torné Esquius, Interior, cap a 1913

Pero a banda de representar-los, en l’art més recent s’han utilitzat estratègies ben diverses per reflexionar sobre aquests llocs. Ignasi Aballí davant del que ell anomena la impossibilitat de la pintura decideix no fer, deixar que el lloc parli, en recopila detritus, espera que el temps hi actui o que la pols s’hi acumuli.

• Ignasi Aballí. Pols (10 anys a l’estudi), 1995-2005
• Vista de l’estudi d’Ignasi Aballí

Artistes com Louise Bourgeois  o Tracey Emin porten la seva biografia, la seva intimitat al territori públic de l’art. Comparteixen els traumes, les obsessions, els desencisos familiars a través de les seves obres. Durant els anys 90 Louise Bourgeoise va crear una serie de cel·les semi-obertes, espiables, habitades per objectes i escultures que les convertien en cambres inquietants, habitacions de l’ànima plenes de referències auto-biogràfiques. Aquella mateixa dècada Emin portava més a l’extrem la idea del ready-made traslladant directament el seu llit i els detritus que l’envoltaven a l’espai del museu, un gest provocador que no va deixar indiferent ni al públic ni als mitjans.

• Louise Bourgeois, Habitación Roja (Padres) [Red Room (Parents)], 1994 (detall). Col·lecció particular, cortesia Hauser & Wirth. Foto: Maximilian Geuter. © The Easton Foundation / VEGAP, Madrid
• Tracey Emin. My bed, 1998. © Tracey Emin

De vegades l’espai domèstic també ha estat intervingut directament. En el vídeo 10 acciones en casa (2005) dels artistes David Bestué i Marc Vives es posa en joc una estratègia encara més agosarada amb l’espai. El van convertir en material de treball, el vídeo és una successió d’accions mínimes plenes de sentit de l’humor i joc entre referents de la història de l’art com el Dadaisme o Bruce Nauman i d’altres de la cultura popular. Els objectes i espais més quotidians també formen part del llenguatge d’algunes instal·lacions de l’artista Eulàlia Valldosera, uns draps de la pols, unes ampolles de detergent, els objectes del taulell de la cuina. Les accions es fan directament sobre la casa, de vegades de manera precària, amb un gest mínim.

• Bestué-Vives, Acciones en casa, 2005 (Vídeo/color/so/33’)
• Eulàlia Valldosera. Amor (objetos generados), 2008 (fotografia)

Són només alguns exemples de com s’han relacionat els i les artistes amb els seus espais domèstics, la llista podria ser molt més extensa. En qualsevol cas, aquestes accions que relacionen directament l’habitar i el crear il·lustren les possibilitats que aquest espai domèstic, ara tan present a les nostres vides, pot tenir. La casa pot ser inspiradora, fins i tot des de la perspectiva del confinament obligat, ens pot donar oportunitats valuoses per a la reflexió i la creativitat.

Enllaços relacionats

Treball de recerca: Habitar i crear: relacions entre l’espai quotidià i el procés creatiu

Grup d’investigació Habitar del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya

Ignasi Aballí

Exposició de Louise Bourgeois al Museu Guggenheim: Structures of existance.The cells

Sandra Figueras

+ posts

Servei educatiu

• Una nit al museu/2_ parlen els alumnes
• Una nit al museu
• L'"Street Art" entra a l'institut i al museu
• Què hi fa un artista com tu, a un institut com aquest?