Pilar Vélez
Vittoria Colonna va ser una dona d’una gran personalitat, poetessa i, segons alguns autors, «la dona més famosa d’Itàlia». D’una banda, filla de Fabrizio Colonna i Agnese da Montefeltro, i néta de Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. D’una altra, marquesa de Pescara, títol del seu marit, Francesc Ferran d’Àvalos, napolità, d’una família fidel a la Corona d’Aragó i de Nàpols, fill d’Alfons d’Àvalos i Maria Hipòlita Diana d’Aragó i Cardona, amb qui l’esposaren als 16 anys.
Els Colonna, aliats de la família D’Àvalos, concertaren el matrimoni quan encara eren uns nens. Van casar-se el 27 de setembre de 1509 a l’illa d’Ischia, a la badia de Nàpols, al «castell aragonès» que, propietat dels reis de la Corona d’Aragó, passà a mans de Ferran el Catòlic, el qual, agraït a Íñigo d’Àvalos per la gran defensa contra els francesos, concedí el govern de l’illa a aquesta família.
Tot i ser un matrimoni «concertat», sembla que els seus vincles amorosos van ser notables. Ell va haver de marxar a la guerra a les ordres de Fabrizio Colonna per lluitar a favor de l’emperador contra França i abandonà Ischia. Fet presoner a la batalla de Ravenna el 1512, va ser deportat a França. Posteriorment esdevingué oficial de l’exèrcit de Carles V i va ser greument ferit a la batalla de Pavia el 24 de febrer del 1525, on fou derrotat l’exèrcit francès de Francesc I. Vittoria va córrer a reunir-se amb ell a Milà, però abans d’arribar-hi va saber de la seva mort a Viterbo. Molt deprimida, es va retirar en un convent de Roma, fet cabdal per a ella ja que hi feu amistat amb diversos eclesiàstics que impulsaren un corrent reformista dins de l’Església Catòlica, com ara l’erasmista espanyol Juan de Valdés. Això fou decisiu per a Colonna -gran deixeble seva-, tot i que ella tornà a Ischia i es va estalviar de viure el saqueig de Roma el 6 de maig del 1527.
Imbuïda del nou esperit religiós, el 1531 hi va tornar. El 1537 anà a Ferrara i el 1539 retornà a Roma on va coincidir amb qui havia d’esdevenir un gran amic, Miquel Àngel Buonarrotti, amb el qual compartí l’aposta per la reforma religiosa. Colonna va ser perseguida per la Inquisició -per això sempre va viure entre convents- , sobretot per ser una gran defensora de les “normes” de Sant Francesc, en front de l’ortodòxia catòlica.
La seva obra literària més destacada són les Rimes –unes de profanes i amoroses dedicades a l’espòs difunt i unes altres de sacres-, que deixen entreveure la influència de Petrarca. La primera edició, de 1538, fou impresa a Parma, però se’n feren 19 edicions al segle XVI.
Dos retrats de Vittoria Colonna, pintats per Sebastiano del Piombo
De Vittoria Colonna se’n conserven diversos retrats. El retrat a l’oli sobre fusta del Museu Nacional d’Art de Catalunya, fins ara datat pel museu cap al 1520-1525, és obra del pintor venecià Sebastiano del Piombo o Sebastiano Luciani, entre altres coses, amic de Miquel Àngel. D’ell és també un segon retrat, molt semblant, però en aquest cas la figura duu a la mà dreta una tasseta i no hi incorpora cap paisatge. Pertany a la Col·lecció Harewood de Leeds (Anglaterra), una de les grans col·leccions europees de pintura veneciana.
El retrat del Museu Nacional procedeix del Llegat Cambó (1949), considerat l’aportació desinteressada més important que mai ha rebut la institució. Va ingresar-hi el 1954 -el llegat hi arribà entre 1949 i 1954.
La Vittoria Colonna de la Col·lecció Cambó
La protagonista ens mira fixament. Vesteix molt austerament: no s’adorna amb cap joia, ni arracades, ni collarets, ni anells… No li calen. És una dona que va més enllà de les aparences del rang i la imatge ens en confirma una personalitat sòlida. Fins i tot el vestit, d’un teixit llavorat, propi de la moda d’aquells anys, és senzill. Du un vel blanc al cap i un mocador també blanc sobre les espatlles. Això sembla dir-nos que era vídua, d’una senzillesa «franciscana» present en el seu ideari i la seva imatge. L’escot ample, a la manera renaixentista, o «a la romana». Posa el dit índex de la mà dreta a l’escot, detall que sembla que al·ludeix a la seva profunditat d’esperit. Mentrestant, amb el dit índex de la mà esquerra assenyala un llibre obert, de poemes, qui sap si no les Rimes dedicades a l’espòs. Damunt de la taula, un tapís oriental com els que eren comuns a l’Europa del moment i visibles en moltes altres pintures, com ara les de Johannes Vermeer.
Si tot el dit fins ara és cert, hem de pensar que aquest retrat de Colonna hauria de ser posterior al 1525, ja que el seu marit morí aquest any. Però continuem observant. El retrat té com a fons un paisatge. El paisatge és un recurs habitual en la pintura d’aquell temps i en l’obra de Piombo. Ens preguntem si és un paisatge de recurs, simplement decoratiu, o bé un paisatge que ens parla de la protagonista.
Revisant nombrosa documentació gràfica sobre els llocs de referència de Colonna, sembla versemblant que la construcció que hi apareix és la torre del castello aragonese, i fins i tot, mirat amb deteniment, s’hi pot veure el màstil d’un vaixell arran de la costa. Així doncs, podria ben ser el «castell aragonès» d’Ischia, on va casar-se la jove parella, i encara avui conegut amb aquest nom, plasmat pel pintor en record del marit estimat de la protagonista, abillada de vídua.
Si fos així, el retrat potser podria haver estat pintat a Roma poc després de la mort del marit o, potser encara més probable, quan retornà a Ischia el 1527. Aquesta pot ser, doncs, una hipòtesi força probable.
Enllaços relacionats
Nova presentació de Renaixement i Barroc
Curiositats de la col·lecció: Renaixement i barroc
Quatre històries de Renaixement i Barroc
Colección Cambó, catàleg d’exposició, 1991
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
