Daniel Vilarrúbias
La caixa –també anomenada arca- fou potser el moble contenidor per excel·lència a la Catalunya de l’Edat Moderna, ja que la tipologia apareix a mitjan segle XV en coexistència amb els cofres ferrats o d’aspecte més pesat i desapareix a mitjan segle XVIII, quan es generalitza l’armari i fa irrupció un moble de tocador com la calaixera, més apte per guardar les robes.
De les caixes pot resseguir-se’n l’evolució formal i decorativa al llarg de tot el període que hem comentat anteriorment, i, com ha apuntat l’experta Eva Pascual, potser és un dels pocs àmbits on això passa amb tanta continuïtat i dins d’un lapse temporal tan extens. Tant els inventaris post-mortem dels béns existents en un domicili com alguns interiors plasmats en pintures revelen que les cases tenien cofres i mobles contenidors en una proporció molt superior a taules i altres tipus de mobiliari, des d’almenys a finals de segle XV.
Cal destacar que hi hagué dos tipus principals de caixes, les de dos plafons separats per muntants motllurats –mig cofre-, i les de tres plafons o cofre major; creiem que les dimensions de l’interior per aquestes darreres rondava la cana, que a Barcelona equivalia a 156 cm.
La caixa nuvial amb l’Anunciació del Museu Nacional
A l’exposició permanent del Museu Nacional trobem un esplèndid exemple de caixa nuvial de noguera –potser d’àlber-. Com a mig cofre presenta un frontal de dos plafons separats entre ells pel muntant o monjo decorat amb trepats o traceria calada, i tot el buc es troba elevat per una alta socolada motllurada i calada de gran potència i aparatositat, que li fa atènyer una llargària màxima de 140 cm.
La meitat dreta està compartimentada amb calaixos, que són practicables des del corresponent plafó davanter, el qual actua de portella. Aquestes característiques i la presència de rombes motllurats com a decoració principal de la superfície dels plafons ens remeten a la tipologia de caixa motllurada i de tapa plana originada en el segle XV i desenvolupada durant la segona meitat d’aquella centúria. Però alguns detalls ornamentals fan pensar en una evolució posterior d’aquest model, encara ben vigent fins els anys quaranta del segle XVI i àdhuc més tard. Suporten aquesta hipòtesi el daurat general de tot el moble, l’aplanament subtil del relleu de les motllures –bordó, mitja canya i filet-, la presència d’unes motllures en taló al faldó o socolada, especialment la que apareix policromada en blau sobre or al centre del mateix, l’estilització dels rombes –que aquí s’han aplanat fins a ocupar tot el plafó-, els motius florals estofats en diversos punts del moble i les pintures de la part interior de la tapa. La tradició de pintar aquesta part de les caixes va comportar que aquests mobles formessin part de l’aixovar d’aparat d’una casa benestant i que s’acostumessin a mostrar oberts i, si calia, a fer-los una segona tapa, més senzilla, per tal de poder ocultar el contingut del buc.
Aquesta caixa seria un producte de luxe segurament obrat en tallers barcelonins de la primera meitat de segle XVI. En concret, dataríem el moble entre 1500-1520, però aquest hauria d’haver estat intervingut amb posterioritat: la data de 1548 apareix a la pintura de la tapa (prou notable i que mereixeria potser un estudi a part), dins la decoració grotesca del dau on es recolza la Mare de Déu. A més, el motlluratge d’aquesta tapa és força més pla i no s’adiu al treball del frontal i faldó. En qualsevol cas, fet en dues etapes o en una de sola, es tracta d’un moble tipològicament anterior a les caixes amb decoració de retrats que començaren a aparèixer cap a 1540.
Altres caixes nuvials catalanes
De les caixes amb decoració de retrats la caixa del Museu Episcopal de Vic, atribuït al taller pictòric de Perot Gascó (1526-1546) n’ha esdevingut la peça paradigmàtica i potser la més antiga de les conservades, encara que no conserva el sòcol o faldó original.
El moble que més s’adiu a la caixa que comentem apareix fotografiat el 1923 en la fitxa d’una caixa de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, moble que aleshores es conservava al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar (desconeixem si encara hi és actualment). Els plafons amb rombes i un cartutx a dins són tant similars que pràcticament podrien considerar-se sortits del mateix taller.
També presenta estretes vinculacions tipològiques amb la peça que comentem la caixa nuvial del Musée des Arts Décoratifs de París, la qual apareix catalogada com a Cassone anònim del nord d’Itàlia, vers 1510-1520. Nosaltres la considerem una obra catalana coetània de la que estudiem, produïda en un taller molt proper i, com a molt, amb una tapa repintada o canviada molt poc després de la construcció del buc, el qual ha perdut el faldó.
Si busquem paral·lels a nivell decoratiu en els trepats i la socolada, se’n poden trobar alguns exemplars al Museu del Disseny HUB de Barcelona. Per exemple, el fris seguit de soufflets que trobem en la base del sòcol és gairebé idèntic al de la caixa amb calaixos de Sant Felip i Sant Bartomeu i també al faldó de la caixa núm. 4981 del Museu Episcopal de Vic.
Els grans i pronunciats talons amb color blau estofat damunt del daurat els trobem presents a les caixes L’Anunciació (circa 1550) i El Naixement i l’Epifania (entre 1520-1550), essent aquesta darrera la que presenta un major grau d’afinitats amb la del Museu Nacional.
En canvi, els cartutxs esculpits que trobem inserits dins dels rombes impliquen una decoració tallada en la línia de la que es pot veure a la caixa L’Anunciació, del cercle de Pere Nunyes i Enrique Fernández , la qual tradicionalment s’ha datat entre 1520-1550.
Des de finals de segle XIX, fou de bon to –per utilitzar una expressió de Mn. Gudiol- el tenir exemplars de moble gòtic o renaixentista a les cases benestants, i, per això, eren molt buscades i cobejades. Degut a aquest afany, sovint ens han arribat molt intervingudes i retocades. En paraules del museòleg vigatà: “Anys ha que’s trobà de bon tò posseir alguna mostra del vell mobiliari per decorar un taller o un saló. Això fou causa de que’s busqués i al trobar-se quelcom d’interès no sols s’exhumés i restaurés, sinó que també’s completés i fins se descompongués o aprofités per a engiponar mobles capritxosos que, tot contenint parts veritablement antigues, haguessen d’ésser considerats, si no com a falsificacions, almenys com a exemplars inútils per l’arqueòleg o l’artista.”
El cas de la que ens ocupa, en canvi, el moble ens ha pervingut en un estadi força primigeni. Tenim notícia d’aquesta peça almenys des d’antic, perquè va suscitar l’interès dels qui la veieren. L’any 1881 va aparèixer reproduïda a les pàgines del diari La Il·lustració Catalana, en un article signat per Eduard Támaro, que també ens informa del seu propietari: “aquesta caixa que’s troba conservada esmeradament en la casa de D. Francisco Plá, conegut propietari de Monistrol de Montserrat”. Aquest personatge va adquirir una part de l’antic palau dels abats de Montserrat, anomenat “Palau prioral” o “La Sala”, i la va remodelar per transformar-la en la seva residència segons un gust de finals de segle XIX. En tot cas, no sabem si aquesta caixa procedeix de l’antiquariat o bé si Francesc Pla se la va trobar allí en adquirir l’immoble de Monistrol. Tampoc sabem com anà a parar a mans de qui la llegà al Museu Nacional l’any 1966, Alberto Par Espina.
Enllaços relacionats
Nova presentació de Renaixement i Barroc. La inèrcia medieval
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
2 Comments
Interessant resum de les caixes policromades catalanes a partir d’aquest bonic exemplar de la col·lecció del MNAC.
La caixa que citeu en el text que procedeix del Castell de Santa Florentina es troba al pis principal de la casa Amatller. Està a la vista dels visitants.
Un altre tema interessant és plantejar-se si realment totes aquestes caixes formaven part de dots. La documentació cita caixes policromades i amb calaixos com a part dels béns d’homes, i caixes de nuviatge sense policromia i també sense calaixos. Tot plegat posa en qüestió el terme “caixa de núvia” o al menys obliga a reconsiderar-ho.
Les caixes de la col·lecció del Museu del Disseny -la més gran d’aquest tipus- van ser estudiades en detall. Podeu consultar a Història i Ciència al servei de l’Estudi del Moble, 2014.
Benvolguda Mónica, disculpa el retard en la resposta, el blog del museu ha tingut problemes tècnics.
Així és, de fet, una de les coses que més em preocupava era ajudar una mica a trencar el mite que les caixes són sempre de núvia, ans també n’hi havia de nuvi.
També sóc del parer que sembla difícil que el casament sigui la única excusa o pretext per a construir un bell contenidor dels aixovars domèstics…
Excel.lent aportació, moltes gràcies!