En un primer article vam veure la Casa de la moneda i la seva ubicació en el barri més comercial de Barcelona, la seva imbricació en l’urbanisme de la zona i algunes de les peces que s’hi havien fabricat. En aquesta segona part, ens hem d’imaginar ja una fàbrica de vapor de mitjan segle XIX, amb premses del model Thonnelier a ple rendiment.
Fins que el va adquirir l’Ajuntament de Barcelona, el solar ara excavat al carrer de la Seca estava ocupat per l’estudi d’un escultor i, anteriorment, per magatzems que no van alterar en el fonamental l’aspecte que tenia l’edifici en ser clausurat com a seca. Recordo perfectament la primera visita que hi vaig fer i el que em va cridar més l’atenció, després de l’amplitud d’un espai de tipus industrial –per l’austeritat dels murs de maçoneria i els pilars de maons nus– va ser el terra, un impressionant mosaic de grans lloses, restes de marques d’antics enclavatges i panots que uniformitzaven el nivell del sòl. Un trencaclosques que insinuava molt més.
Per a algú que havia dedicat molts anys d’estudi esbrinar la història de la casa de la moneda de Barcelona era una d’aquelles vivències que no s’obliden i donen emoció a la recerca. Una cosa és llegir els documents, una altra sospesar les monedes i una altra caminar entre les pedres. Estava en aquell espai mític on s’havien fabricat les monedes de Barcelona i al qual es referia la documentació en forma de rebuts, normativa i plànols del seu arxiu, actualment dispers entre l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Econòmica Carandell de la Universitat Autònoma de Barcelona (parcialment digitalitzat).
Creia sentir, fins i tot, el brogit de les màquines, evocat a la «cançó de la seca» que va immortalitzar Santiago Rusiñol (1861-1931), veí del barri, en l’Auca del senyor Esteve en mencionar el dringar de moneda encunyada que se sentia en apropar-se a la fàbrica.
La Seca, un jaciment vinculat a la força motriu del vapor
Els arqueòlegs han recuperat part de la fàbrica de moneda moguda a vapor a l’entorn de 1856. Per tant, el darrer moment de la casa de la moneda. Intervenir arqueològicament també és destruir el registre del jaciment després de documentar-lo. S’ha dit, sovint molt dramàticament, que excavar és com llegir un llibre del qual cremem les pàgines. Seguir excavant, descobrir els nivells inferiors i recular en el temps implicaria, també, perdre el que ara ha aparegut, el més recent, però no per això menys interessant. Per això, s’ha pres l’acord de no desmuntar el trobat i no seguir baixant.
Fins ara teníem a la vista l’extraordinària xemeneia de 30 metres que, gràcies a la documentació conservada al Museu Nacional, està ben datada el 1858 quan, després d’un incendi i de queixes veïnals, es va aixecar. Ara tenim també una carbonera subterrània –encara plena de carbó a punt d’entrar a la caldera–, les restes d’un forn, les impressionants bases de pedra de com a mínim sis premses d’encunyació que podem atribuir al model Thonnelier, a més de conduccions i altres bases de maquinària associada, que caldrà estudiar amb deteniment per reconstruir aquesta sala de màquines de la Seca.
El destí incert de les premses Thonnelier de la Seca de Barcelona
Al Museo de la Fábrica de Moneda de Madrid es conserva una premsa Thonnelier. No és una màquina qualsevol, sinó una premsa que ostenta amb orgull unes plaques de llautó que la recorden com «LA PRIMERA» feta el «1856» a la «MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA» «PARA ACUÑAR MONEDA POR MEDIO DEL VAPOR». A més, s’indica que es va fer sent superintendente –és a dir, director– de la seca Francesc Paradaltas i Pintó (1808-1887) que, a la data ho era de la casa de moneda de Barcelona. Per tant, no hi ha dubte que la màquina procedeix de la nostra Seca. Sabem, a més, que aquest tipus d’inscripcions les posava La Maquinista en el moment de fabricació i individualitzava així cada màquina. Remarco això perquè el fet que la màquina es conservi a Madrid ha provocat altres interpretacions.
El Museu Nacional també conserva una important col·lecció de plànols dipositats per La Maquinista Terrestre y Marítima que corresponen a les matrius de construcció d’aquest tipus de premses Thonnelier.
El desenvolupament de la tecnologia vinculada a la fabricació de la moneda i la figura de Francesc Paradaltas
Les restes que els arqueòlegs, sota la direcció d’Anna Bordas, han desenterrat són només una petita part de la història del desenvolupament tecnològic en la fabricació de la moneda que té moments brillants i en els quals no m’aturo, com la introducció dels molins laminadors a partir de 1610 a la Barcelona cervantina, la construcció d’una premsa de volant i d’una màquina d’acordonar el 1707 en plena Guerra de Successió, la introducció de les premses de volant el 1808 durant la Guerra del Francès i la introducció de les premses Thonnelier –manuals el 1840 i després mogudes a vapor el 1856–.
Aquesta darrera aventura industrial –però també política i econòmica– amb protagonisme de la Diputació de Barcelona no hagués estat possible sense l’emprenedoria i obstinació de Francesc Paradaltas que va introduir les darreres novetats a Barcelona fins convertir-la en l’establiment pioner en maquinària moguda a vapor. Alguns dels seus papers personals es conserven al Museu Nacional. Crec que cal rescabalar la memòria d’aquest personatge tan notable com injustament oblidat i posar el seu nom a l’espai de la Seca, ara en curs de recuperació, que ell va contribuir a modelar.
El 1881 la seca de Barcelona tancava per ordre governativa però a la ciutat es continuaria fabricant moneda. Això ja és tema per un altre article.
Enllaços relacionats
Revolució industrial i producció monetària. La seca de Barcelona i el seu context, Albert Estrada-Rius (ed.), Barcelona, 2013
Gabinet Numismàtic de Catalunya
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
[…] Un patrimoni industrial desvetllat: la intervenció arqueològica a la Seca I […]