Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Joan Yeguas

L’exposició dedicada al pintor Luis de Morales fa al nostre museu la tercera i darrera parada de la itinerància. Organitzada en col·laboració amb el Museo Nacional del Prado i el Museo de Bellas Artes de Bilbao, on ja s’ha mostrat, romandrà oberta a Barcelona fins al 25 de setembre de 2016.

A la roda de premsa feta a la capital de Biscaia, Leticia Ruiz, conservadora del Museo Nacional del Prado i comissària de la mostra, comentava que Morales és un artista representatiu de la pintura hispana del segle XVI però, fins ara, el pintor havia estat estudiat de forma parcial i el gran públic no el coneixia gaire.

Qui fou Luis de Morales?

Morales va ser un pintor del segle XVI natural de l’antic regne de Castella, que va desenvolupar la seva activitat a Extremadura i el seu entorn (puntualment va treballar a Castella); també va atendre comandes de clients anònims a Andalusia (especialment Sevilla), a Castella (sobretot Zamora) i Portugal.

Luis de Morales. La Resurrecció. ©Museo Nacional del Prado

En vida va tenir molt d’èxit, i la fama va romandre després de la mort, ja que Francisco Pacheco (1649) elogiava el seu art. La seva pintura, realitzada amb una tècnica delicada, es fonamentava en un dibuix precís i la presència d’uns colors metàl·lics amb ressons manieristes. Els rostres són de faccions suaus i la seva pell és impol·luta.

Per què anomenat “el Divino”?

Qualsevol manual de màrqueting fa referència a la importància que té el nom per a una empresa. Efectivament, el nom de Luis de Morales no és gaire comercial. Altres artistes de la mateixa època, i de categoria similar, tenen un nom menys comú que el seu i, simplement per aquest motiu, sonen més a l’imaginari col·lectiu (penso en Damià Forment o Joan de Joanes –que realment es deia Joan Vicent Macip–).

Morales, però, té un altre handicap, un sobrenom d’allò més ambigu: “el Divino”. No era diví a la manera que Ludovico Ariosto i Giorgio Vasari parlaven de Miquel Àngel, qui amb la seva creació artística semblava emular Déu. La divinitat de Morales, tal com va dir Antonio Palomino (1715-1724), té la base en el fet que tot allò que va pintar era de temàtica sacra. Aquest aspecte religiós s’ha vist accentuat al segle XX per l’ús i abús de la seva obra en estampes, làmines i segells, molt difosos en el terreny popular.

Luis de Morales. Crist presentat al poble. © Real Academia de Bellas Artes de San Fernando

Malgrat el discurs iconoclasta vers les imatges sagrades que actualment impera en part de la societat espanyola, cal contextualitzar el fenomen a partir del gust de la clientela de l’època del Renaixement. El pintor va fer obres de gran senzillesa i que incitaven a la veneració. Morales interpretava les seves pintures de forma expressiva i profundament dramàtica, tot atorgant una forta càrrega emocional a les actituds dels personatges. Un tipus de devoció que es trobava pròxima a l’espiritualitat que propugnaven místics com fra Luis de Granada, i anticipava les teories de Gabriele Paleotti al Discorso intorno alle immagini sacre e profane (1582), amb les quals pretenia que les obres d’art estimulessin sentiments de pietat als espectadors.

Luis de Morales. La Pietat. Luis de Morales. © Real Academia de Bellas Artes de San Fernando

Va nodrir la seva poètica a partir de la tradició flamenca i de models italianitzants –que va visualitzar sense anar mai a Itàlia, a través dels gravats i d’algunes obres que li arribaren–. Bona part de la seva pintura versiona composicions realitzades per altres mestres, fet que denota la gran informació de què disposava sobre les novetats artístiques d’aquella època. Les seves obres reflecteixen el coneixement de pintures i gravats d’artistes flamencs i italians, així com l’obra Alonso Berruguete.

Formats i estil

Morales va pintar sempre sobre taula, sobretot en roure, però també en noguera i castanyer. Va conrear dues tipologies d’obres: les de gran format i les de petit.

Les de gran format eren concebudes per formar part de retaules dins les esglésies, tenen episodis narratius complexos, paisatge de fons i molts personatges. Les de petit format estan destinades a funcions devotes en oratoris privats, pintures per ser vistes de prop que consten d’una taula única o un tríptic. Hi apareixen els personatges imprescindibles (sovint representats només pel bust) i els fons estan ennegrits. En aquestes petites taules, el tema principal és la tendresa o el sofriment. La tendresa està capitalitzada per escenes de la Mare de Déu amb el Nen en totes les variants possibles: la de la llet, la gitana o del barret, la que el Nen està escrivint, la que el Nen porta un fus o un aspi, la que el Nen porta un ocellet –concretament un oriol–, o van acompanyats per algun personatge de la sagrada família.

Luis de Morales. Mare de Déu de la Llet. ©Museo Nacional del Prado

El sofriment està protagonitzat per la Passió de Jesucrist –ja sigui a través de l’Eccehomo, el Crist amb la Creu o la Pietat– o el martiri d’algun sant. La iconografia esdevé innovadora perquè distorsiona les actituds de les figures, fins fer que expressin emocions intenses. Uns valors de gran qualitat estètica que lliguen amb el discurs creatiu de l’art contemporani.

Luis de Morales. Ecce Homo. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Luis de Morales. Crist amb la creu. Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’exposició al Museu Nacional consta de 54 obres, la gran majoria de les quals mai s’han vist a Barcelona. Dues són del fons del museu: un Eccehomo i un Crist amb la Creu. Aquesta darrera obra es guardava a les reserves del museu des de feia dècades, i amb motiu de la mostra ha estat restaurada, estudiada i confrontada amb la resta de la producció del pintor.

Imatges de la inauguració de l’exposició El Divino Morales. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Fotos: Marta Mérida

Enllaços recomanats

Catàleg de l’exposició El Divino Morales

Conferencia: El Divino Morales. Historia de una exposición, vídeo, Museo Nacional del Prado, 1h 18min.

Joan Yeguas

+ posts

Art del Renaixement i Barroc

• Jacopo Amigoni i les rèpliques del «Retrat del marquès de l’Ensenada»
• Una «esperança» vestida de sol
• Canvi d‘identitat en un retrat de Claudio Coello del llegat Cambó
• Una sèrie inèdita del pintor Cajetan Roos (o Gaetano Rosa)