Les col·leccions d’art modern i contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya tenen l’origen a l’Exposició Universal que es va celebrar a Barcelona el 1888.
A partir d’aquell moment i per processos molt diversos –des dels sistemes museístics i les adquisicions institucionals, fins a les donacions de particulars i artistes, passant per subscripcions populars–, es va anar conformant una col·lecció alhora molt coherent i característica, per tal com reflectia els gustos d’una època, una societat i un lloc específics, i molt cosmopolita, ja que comprèn tot el període de la formació de l’artista modern –bohèmia, avantguarda, etc.–, en perfecta coincidència amb l’ascensió de la burgesia i la consolidació de la ciutat de masses, tecnificada i industrialitzada, gran espectacle de si mateixa –multituds, nous media, publicitat…–, però també escenari violent de la lluita de classes, la revolució i la guerra.
A tot el que s’ha dit cal afegir que es tracta d’una col·lecció molt variada, que, a més de les arts tradicionals, conté fons importants de dibuix, gravat, caricatura, cartellisme, arts decoratives, arquitectura, fotografia, numismàtica, etc.
Així doncs, no som davant una col·lecció que reflecteixi els processos de l’art modern tal com els expliquen les històries més ortodoxes, és a dir, com una successió d’«ismes» –impressionisme, postimpressionisme, futurisme, cubisme, expressionisme, etc., etc.– sinó que allò que reflecteix són, més aviat, els gustos, les necessitats i aspiracions d’una societat, la barcelonina i catalana entre mitjan segle XIX i mitjan XX, en tota la seva complexitat i amb totes les seves contradiccions, i aquí resideix, precisament, l’extraordinari del seu valor i riquesa.
Durant molt de temps, tanmateix, la col·lecció s’ha exposat sotmesa a les categories historiogràfiques de la modernitat –els «ismes» a què fèiem referència–, a la cronologia, a les biografies dels artistes, als períodes canònics, a les jerarquies genèriques, etc.
Ans al contrari, a la nova exposició en què treballem, s’intenta evitar tant el forçament a què obliguen les categories convencionals de la història de l’art, sempre abstractes, com les constriccions que suposen la cronologia o les monografies d’artistes, els cànons o les jerarquies. El que farem és permetre que la narració parli per ella mateixa, que sorgeixi de l’interior de la col·lecció, que generi la seva pròpia lògica.
El visitant, doncs, trobarà exposades simultàniament totes les arts –majors i menors– i totes les tècniques, així com els nous media –fotografia, cinema, publicitat, etc.– que durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX trasbalsen definitivament el món de l’art i la cultura en una societat urbana i de masses, de la qual Barcelona és una de les capitals, tot això estructurat en quatre grans àmbits: «L’ascensió de l’artista modern», «Modernisme(s)», «Noucentisme(s)» i «Art i Guerra Civil», amb un epíleg dedicat a la recuperació de les avantguardes els anys de la postguerra que, al mateix temps, tanca el cicle i obre nous camins de futur a les col·leccions del museu.
Amb al voltant de 1.200 obres exposades, serà, sense paradoxes, una permanent sempre en renovació, en constant canvi.
Cap de col·leccions / Chief Curator
2 Comments
Ganes de veure-ho, ganes de viure-ho!
[…] Fa unes setmanes, el cap de col·leccions del museu va explicar en aquest blog el rerefons dels nous formats i noves narratives a la Col·lecció d’Art Modern. […]