La restauració de l’escultura El violinista de Pau Gargallo, de què hem parlat al blog, continua a bon ritme. Avui veurem qui era el músic en qui es va inspirar l’artista per fer l’escultura: Francesc Costa. Ho explica una professora de violí del Conservatori de Música.
Judit Bofarull
Francesc Costa. Foto: Arxiu Família Omedes
Qui va ser Francesc Costa?
«Sóc la neta d’en Francesc Costa», em va dir l’Alícia un matí de tardor, després d’entrar al meu despatx com un volcà en erupció.
Una de les aules del Conservatori Municipal de Música de Barcelona porta el seu nom i, tot i haver-hi passat pel davant cada dia durant sis anys, quan vaig voler trobar-la vaig haver de fer un tomb a cegues per tot el primer pis.
Qui era aquell violinista nascut en una humil vaqueria de la plaça Tetuan de Barcelona el 1891 que acabaria sent un músic extraordinari conegut arreu de món? I com podia ser que jo en sabés tan poca cosa? El primer que vaig fer va ser intentar escoltar-lo, buscar algun enregistrament, si és que n’hi havia, i comprovar si els records de nets i alumnes estaven ensucrats per la memòria o bé eren fidels a l’excepcionalitat de l’artista.
Otho Lloyd, Retrat de Francesc Costa, cap a 1944
Quan vaig tenir la fortuna de poder escoltar-lo, havent trobat una gravació en disc de pedra del 1911, se’m va posar la pell de gallina. Totes les meravelles que m’havien explicat d’ell quedaven curtes: un so vellutat i rodó, una tècnica depurada i viva, una articulació elèctrica i precisa, una expressivitat plena de tendresa i caliu… La seva història m’havia atrapat.
El mestre Costa
«En Costa», com l’anomenaven els seus companys i deixebles, a part de ser una persona d’una talla humana excepcional, va ser un violinista extraordinari. El seu so era d’una bellesa indescriptible, així com infinit el domini que tenia tant de l’arc com de la mà esquerra.
Va fer concerts arreu del món. Les seves gires de concerts es van estendre per tota la geografia espanyola així com per Europa, Àfrica i l’Amèrica del Sud. En Francesc Costa tenia una tècnica sòlida i gaudia d’un virtuosisme envejable que l’equiparava als millors violinistes de l’escena internacional. Va ser convidat regularment a formar part del jurat de diversos concursos internacionals de violí, com el Concurs Internacional Jacques Thibaud de París o el Concurs del Conservatori de Brussel·les.
Concert al Col·legi d’Advocats. Foto: Arxiu Família Omedes
A Barcelona, van ser llegendaris els concerts anuals de Sant Esteve que celebrava al Palau de la Música Catalana. Famílies que mai no assistien a concerts de música clàssica ho feien aquell dia de festa tot anant a escoltar «el concert del Costa». Cada any omplia la sala de gom a gom de públic amb ganes d’escoltar i veure «el més genial i bohemi dels violinistes espanyols», en paraules del compositor Joaquín Turina. També eren habituals els seus concerts en altres sales de la ciutat, com el Col·legi d’Advocats, el Casal del Metge o el Reial Cercle Artístic, molts dels quals van ser concerts benèfics.
Va estudiar a Barcelona amb el mestre Ibarguren, i el 1909, becat per l’Ajuntament de Barcelona, va marxar a estudiar a Brussel·les amb el mestre Alfred Marchot. Allà va acabar els seus estudis i va obtenir el Primer Premi del Conservatoire Royale de Bruxelles.
Quan va tornar de Brussel·les va estar uns anys fent concerts per tot el món. Hauria volgut dedicar-s’hi, però el seu pare, que era cec, va dir-li: «Ai, fill meu, si no pares d’anar amunt i avall jo em moriré». I va ser així com l’any 1922 va entrar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona com a professor de violí. Allà va ser company d’ Eduard Toldrà, a qui va impartir algunes classes de violí, i de Joan Massià, professor de música de cambra i qui va assumir la classe de violí de Francesc Costa quan aquest va morir.
Amb en Toldrà els va unir sempre una gran amistat. Una mostra entranyable en va ser la seva col·laboració en el concert de comiat de Toldrà com a violinista, celebrat el 1950 al Palau de la Música Catalana, on van interpretar el Concert per a dos violins de Johann Sebastian Bach acompanyats de l’Orquestra Municipal de Barcelona. En l’acabar, l’ovació del públic va ser històrica.
En Costa i les arts plàstiques
La figura de Francesc Costa va inspirar molts artistes de l’època. La lletjor del seu rostre, desfigurat per la verola que va patir de jovenet, va servir de model a artistes tan diversos com Ramon Casas, Valentín de Zubiaurre, Anglada-Camarasa, Pau Gargallo o Manolo Hugué. Va ser amic de tots ells, els quals van retratar-lo plasmant en la seva cara deformada la intensitat i la força de la seva personalitat. Deien que la seva era una lletjor bella. Resulta sorprenent l’exposició que es va fer fa uns anys al Reial Cercle Artístic amb més de trenta dibuixos, caricatures i olis inspirats en ell.
La seva figura, alta i esvelta, la mirada penetrant i els cabells sempre esboirats feien d’ell un artista bohemi capaç de seduir qualsevol ànima. El frac, el violí sota el coll i els moviments que li provocava la música que interpretava el convertien en una imatge d’una estètica eclèctica i un magnetisme animal: quan agafava el violí semblava que es cargolés com una serp de cascavell fonent-se amb la música que sortia d’ell mateix i que el nodria.
Amb l’escultor Josep Clarà. Foto: Arxiu Família Omedes
L’amor de la seva vida, la Berta Willotte, va ser un amor com el de les grans novel·les del segle XIX. La Berta i en Francesc van estimar-se tota la vida, i només quan ella va quedar-se vídua es van poder casar. Tan sols 9 anys després, el 17 de setembre de 1959, moria Francesc Costa. Músics i amics seus van portar la caixa fins a la plaça de Catalunya, i allà, a títol pòstum, li va ser entregada la medalla del Reial Cercle Artístic.
Salvem el violinista
Pablo Gargallo, El violinista, 1920
Qui va ser en Francesc Costa? Curiosament la seva figura ha perdurat a través de les arts plàstiques més que no pas a través de la música. «Salvem el violinista», em diu l’Alícia, la seva neta. «Salvem el violinista», em demana el Carlos, el seu nét. Salvem el violinista i recuperem la memòria d’un dels artistes més excepcionals que ha tingut el nostre país. I que el seu record faci justícia al gran violinista que va ser i del qual tots els que hem vingut darrere seu en som, en part, hereus.
Judit Bofarull
Professora de violí
Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Enllaços relacionats
El violinista de Pablo Gargallo: una qüestió d’incompatibilitat
El violinista de Gargallo. Conservació i restauració
‘El violinista’ de Pablo Gargallo / ‘The violinista’ by Pablo Gargallo, vídeo 04:17 min
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful