La Maniobra de Perejaume

3.309

La Maniobra de Perejaume que mostrem al Museu Nacional reuneix 130 peces provinents de 29 prestadors: pintures, dibuixos, escultures i objectes quotidians, textos literaris, documents meteorològics, estampes i jocs populars que conviden el visitant a establir relacions en un recorregut que va del barroc a les avantguardes. A continuació, reproduïm el text de Perejaume escrit expressament per a la Maniobra.

perejaume

Perejaume observant el reliquiari del segle XVI-XVII. Foto: Núria Prat. Silueta de Perejaume davant la projecció de l’obra de Jujol Can Negre, 1911-1929. Foto: Josep M. Carreté.

Les obres viuen la vida que els donem. Encara que sovint les imaginem soles com un arbre sol, o un déu sol, quan en posem dues o més de costat, les nocions d’hospitalitat, de tolerància, de simpatia, els són ben aplicables. La seva part salvatge i la seva part sociable permeten, a les obres, d’anar a mitges en una determinada figura de conjunt que els proposem o que ens proposin elles. En tot això, l’obra sembla que sigui algú: algú humà o gairebé humà.

Una altra qüestió. A través d’aquest petit camp de maniobres que hem estès, pretenem de donar fe d’una comunitat de vida, de cultura, amb la mateixa inconsciència, força i naturalitat com ha estat creada. ¿És possible donar fe d’aquesta realitat sense publicitar-la? ¿És possible d’expressar-la amb fervor i discreció, i molt imaginativament, com ho han fet els mateixos autors que la conformen? Perquè això no és un producte ni un actiu, és l’esperit o pertany a l’esperit d’aquest racó de món. I cada racó de món en té, de vida d’aquesta. És la vida secreta dels boscos, de les ciutats. Una immensa font que raja sempre, que no s’acaba mai.

tàpies

Obres d’Antoni Tàpies, Mirar la mà, 1998 i de Federico García Lorca, Manos cortadas, 1935-1936 a l’exposició. Foto: Marta Mèrida.

Tant la Maniobra com el llibre Mareperlers i ovaladors d’on parteix han estat plantejats des d’aquest present decreixent o, si més no, astorat. Per això hi ha un descarat elogi de la quietud, de l’allocament (l’allocament entès com a incubació del lloc), de la urgència de tocar el món altra vegada, de tenir tractes amb el concret geogràfic que sigui. Perquè, a banda de la nostra condició humana, comença a ser hora de defensar la nostra condició terrestre. I el barroc enruralit d’aquestes terres és un bon model per fer-ho.

marta merida

Una de les vitrines: una obra de Joan Miró, una mà, d’autor anònim, i Braç de la gegantessa d’Olot, de Ramon Amadeu i Grau. Foto: Marta Mèrida.

La majoria d’aparellaments d’obres que proposem desvetllen el terrarisme, l’autarquia i la civilització pagesa i ciutadana d’un sotacamp pacient que les travessa i les sospesa.

La Maniobra és una ratlla d’obres. La idea de tocar el món l’hem aplicada a la contigüitat de les obres, amb el desig de contacte i els exercicis de transmissió de tacte que les obres puguin plantejar entre si. Per això les hem disposades de llarg, desprotegides de marc i incloent-hi diversos dibuixos preparatoris, com si totes les obres fossin preparatòries de totes. Per això també, per percudir en això, hem insistit obsessivament sobre uns mateixos autors i un mateix anonimat, com qui bat un ou en un plat amb moltes el·lipses lligades, daurades i amb un punt fluent, seqüencial, de retaule ras.

A les obres, els agraeixo l’esperit i la disponibilitat. Gràcies, obres, gràcies.

Llibretes del Turó de l’home i Marià Manent, El vel de Maia. Dietari de la guerra civil. Foto: Marta Mèrida.

Extracte de les explicacions de Perejaume a la presentació als mitjans i a la inauguració de l’exposició

Vivim en un món saturat d’ imatges. En canvi, les connexions s’han d’inventar. Així que, més que generar obres noves em sembla molt més interessant descobrir las connexions entre les que ja existeixen. Un “maniobrer” és algú que utilitza les obres per fer obra nova. A vegades no saps per què, pot ser purament una anècdota o una intuïció que segueixes i t’hi abraones com un boig. És molt complex per què relacionem les coses. A vegades, les obres s’agrupen per una anècdota, una intuïció, o un fil que potser té una importància relativa, però que la fe i el fervor l’acaben convertint en una corda prou tensada.

exposició

L’exposició ja oberta al públic. Foto: Marta Mèrida.

La intenció era –tot i que no sé què acabareu veient– fer una ratlla, una línia seguida, on s’establís un discurs més o menys tensat, que permeti un gran contagi entre les obres i hi hagi transmissió de tacte d’unes cap a les altres.

Les peces estan col·locades d’una manera que puguis endevinar que cada obra influeix a les del costat però també a les del darrera. Fa que puguis creure que qualsevol obra que tu facis toca tant l’obra d’algú que pugui venir després i se la miri, com totes les obres del darrera. Tot queda tocat sempre, el present es va resituant.

Enllaços relacionats

Mareperlers i ovaladors, assaig publicat el 2013, que posa en relació el barroc i l’avantguarda i que és la gènesi de la mostra.
Carta entreoberta a Perejaume, Jordi Cornudella a Núvol i videoentrevista al final de 6’50 min.
L’agrarietat de Perejaume, CCCB (vídeo, 1 h 33 min.)
Entrevista de Cavall Fort a Perejaume
Àlbum de fotografies del muntatge de l’exposició

Perejaume
El maniobrer

+ posts
Z_ Guest blogger

One comment

  • […] Maniobra de Perejaume El maniobrer Perejaume, a través de pintures, dibuixos, escultures i objectes quotidians, textos literaris, documents meteorològics, estampes i jocs populars convida el visitant a establir relacions en un recorregut que va del barroc a les avantguardes. […]

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.