Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Ricard Bru i Turull

Devia ser l’any 2010 quan vaig conèixer a Joan Gardy Artigas, fill de Josep Llorens Artigas, al Mas El Racó de Gallifa. Recordo que en aquella primera visita a casa seva li vaig comentar que acabava de treballar en una exposició al Museu Picasso de Barcelona on s’havia donat a conèixer la col·lecció, fins llavors desconeguda i inèdita, d’estampes eròtiques japoneses propietat de Picasso. La seva resposta, discreta i gens ostentosa, va ser fulminant per a mi: no n’eren pas de desconegudes, atès que les recordava perfectament; Picasso les hi havia ensenyat en una visita a La Californie amb Joan Miró. Posats a dir, de fet, cinc anys més tard va ser Joan Gardy Artigas mateix qui va propiciar que Miró i Llorens Artigas creuessin la ciutat de Tòquio dalt de tres limusines negres per visitar secretament la col·lecció d’art eròtic japonès de Kiyoshi Shibui, la més important del Japó.

Vist així, tampoc hauria de sorprendre la naturalitat inquietant amb què explica com va reaccionar Dalí al fet que, amb la insolència dels vint-i-dos anys, li tallés d’un cop de tisora el bigoti polit que lluïa en la inauguració d’una exposició d’Antoni Tàpies a la Martha Jackson Gallery de Nova York. I li’n va explicar el motiu: “Era necessari. Si no ho hagués fet jo, ho hauria fet algú altre”. Malgrat veure mutilat el tirabuixó, Dalí va reaccionar ràpidament amb una sentència de les seves: “Fixa’t en les meves antenes còsmiques. Ara en tinc una de llarga i una de curta, com els meus testicles”. En altres paraules, el meu primer impacte va ser descobrir un artista sorprenent capaç de parlar amb naturalitat i veu pròpia de la seva relació, amistat o col·laboracions amb creadors de la talla de Miró, Giacometti, Braque, Chagall, Picasso o Hamada.

Joan Gardy Artigas talla el bigoti de Salvador Dalí. Nova York, 1961. ©Fundació J. Llorens Artigas.

Joan Gardy Artigas, tanmateix, no és un tertulià ni algú que visqui del passat. És un creador lliure i apassionat, un home d’humor sa i un artista infatigable però silenciós, que calla d’ell tot el que explica dels altres. Certament, s’hi poden encadenar sobretaules sense fi escoltant les mil i una experiències d’una vida llarga i plena, però, en canvi, poques vegades, molt poques, se’l sent parlar d’ell mateix, de les seves obres o del seu camí com a artista. Tot en ell, en Joanet, és discreció i bonhomia, la d’un home per a qui els valors essencials són l’honestedat i la veritat. Amb tot, i malgrat la humilitat, la seva trajectòria dilatada li ha permès traçar un camí propi, suggeridor alhora que vigorós i contundent, ple de caràcter i àmpliament reconegut a l’estranger.

Joan Gardy Artigas, als 80 anys, mostrant una de les seves primeres ceràmiques. ©Ricard Bru.

A l’exposició dedicada a Hamada Shōji i Josep Llorens Artigas, Joan Gardy Artigas ocupa un lloc discret però fonamental. Al catàleg també queda ben palès. No hem de perdre de vista que l’amistat entre Llorens Artigas i Hamada va poder fructificar, en part, gràcies a l’estada formativa de Gardy Artigas al Japó l’any 1962 finançada per la Fundación Juan March. Mentre hi va ser es va casar amb Mako Ishikawa, i Hamada va actuar com a padrí de noces amb la presència dels pares, Josep Llorens Artigas i Violette Gardy, que van aprofitar l’ocasió per visitar el país, i en especial el taller de Hamada a Mashiko.

A més, l’estada de Gardy Artigas a Mashiko li va permetre estudiar el forn noborigama que Hamada tenia al taller amb la voluntat de construir-ne un de similar a Gallifa. Pare i fill volien un forn de flama directa, de gran capacitat i de tradició oriental, tant per respondre a la demanda de peces de gran format fruit de la seva col·laboració amb Miró, com també per tal que Gardy Artigas pogués crear amb llibertat les seves escultures ceràmiques, impossibles d’encabir als petits forns on fins aleshores el pare havia cuit els gerros i bols de gres. Passada una dècada des del primer encontre entre Hamada i Artigas a Dartington Hall el 1952, a partir de 1962 l’amistat entre les dues famílies es va consolidar amb trobades recurrents.

Joan Gardy Artigas, al costat d’un gerro de Josep Llorens Artigas, i els retrats del pare i de l’avi pintats per Francesc Domingo. Gallifa, 2014. ©Ricard Bru.

En aquest context, l’exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya inclou diversos gerros fets a París per Joan Gardy Artigas entre 1959 i 1960, alhora que també fa referència a la construcció a Gallifa del forn anomenat Mashiko, just quan es començaven a definir els interessos del jove artista i en el moment que es va canviar el nom, de Joan Llorens Gardy a Joan Gardy Artigas. També s’hi pot veure, a l’exposició, una àmplia selecció dels petits gerros que va modelar a l’inici de 1963, de retorn del Japó, perquè fossin decorats amb els esmalts del pare i les formes de Miró, per bé que en alguns ell mateix també va intervenir en la decoració. Aquest, però, va ser tan sols l’inici d’una trajectòria en solitari que l’exposició no presenta i que es va desenvolupar de manera plena i exitosa a partir de 1963.

Joan Gardy Artigas. Escultures d’epoxi, 1965 / Dues escultures monumentals d’epoxi, actualment perdudes, al taller de Joan Gardy Artigas a Vitry-sur-Seine. ©Fundació J. Llorens Artigas.

Joan Gardy Artigas es va donar a conèixer per primer cop en solitari a la Sala Gaspar el 1963. A partir d’aleshores, va començar a treballar com a escultor i a explorar tècniques diverses, inicialment modelant tant l’argila com la resina epoxi per, poc després, experimentar amb tota mena de formes i materials. Així, emprenia un camí nou per crear un món propi de formes femenines, a les quals es van anar sumant línies orgàniques, peixos, animals i monstres que han bastit una estètica personal ben definida. Els torsos i cossos en epoxi dels anys seixanta, els punys i les formes orgàniques en bronzes dels anys setanta, els relleus i plats de ceràmica refractària, els murals ceràmics d’Atlanta, el Caire, Chicago o Granollers, o bé les escultures monumentals de Vitry-sur-Seine, el Lac Vert de Chamonix, el túnel del Montblanc, l’AP-7 o la Diagonal de Barcelona, són tan sols la punta de llança dels molts vessants de l’obra de Gardy Artigas.

Joan Gardy Artigas, L’anell al dit, 1973. Bronze, 34 x 52 x 30 cm / Joan Gardy Artigas, La Porta Blava, 1973. Bronze i ciment, 8 x 1,60 x 1,50. Chamonix, França.

Persones com l’arquitecte nord-americà Bruce Graham, per a qui Gardy Artigas va crear mosaics ceràmics, murals i fins i tot vitralls, o bé Joan Miró, amb qui va col·laborar durant tres dècades, van apreciar i admirar el talent i la llibertat de l’artista, i per això hi van voler col·laborar, com ho va fer Braque o, més recentment, altres artistes com Frederic Amat o Xavier Vilató. Perquè, des de la modèstia i el silenci, Gardy Artigas ha fet molt més que tornejar, esmaltar, modelar i projectar. El que pocs esperen d’un artista que sovint és presentat senzillament com a ceramista col·laborador de Joan Miró, és descobrir la intensitat de la seva obra ceràmica i escultòrica, i la desbordant creativitat expressada també amb el llapis i el pinzell, en obra sobre tela i sobre paper. En queden aportacions rellevants com ara els seus llibres d’artista, sèries de dibuixos i pintures com Apocalipsi (1976) i Tauromàquia (1988), o bé la sèrie Retrats (1986), on pintura i escultura es fusionen en un diàleg ple d’humor i enginy. Malgrat el seu silenci, els centenars de dibuixos, acrílics i les moltes litografies que, acompanyant l’obra ceràmica i escultòrica, han anat sorgint del taller, són un testimoni inequívoc de la versatilitat de Gardy Artigas a l’hora d’expressar-se, alguns exposats l’any 1996 al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat i molts altres presentats en mostres individuals a ciutats com Atlanta, Barcelona, Dallas, Girona, Grenoble, Los Angeles, Madrid, Nova York, Osaka, París o Tòquio.

Joan Gardy Artigas, Sense títol, 1967. Litografia, 61,5 x 77 cm. ©Fundació J. Llorens Artigas / Joan Gardy Artigas, Litografia pel cartell de l’exposició Ibero-Club de Bonn de 1969, 42×61.

Encara avui, els tallers de Gallifa són sempre plens d’obra recent, de peces a mig definir o a punt de concloure, així com de dibuixos, notes i idees que l’empenyen a continuar creant. En aquest sentit, si bé és evident que l’exposició que presenta el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha estat pensada per esdevenir un homenatge a la trajectòria del seu pare, Josep Llorens Artigas, i d’un dels seus referents, Hamada Shōji, no volíem deixar passar l’ocasió per parlar també del present i del talent d’un gran artista, Joan Gardy Artigas, que va esdevenir una baula essencial de la relació entre Hamada i Artigas, i que encara avui uneix passat i present des d’una mirada única i privilegiada.

Un dels tallers de Joan Gardy Artigas al Mas El Racó. Gallifa, 2017 / Joan Gardy Artigas treballant als tallers de la Fundació J. Llorens Artigas. Gallifa, 2021. ©Ricard Bru.

Ricard Bru

+ posts

Professor del Departament d'Art i Musicologia.
Universitat Autònoma de Barcelona

This author does not have any more posts.