Alícia Cornet
L’ukiyo-e en context
Un ukiyo-e és un tipus d’estampació xilogràfica a color que es produeix al Japó durant el període Edo (1603-1868) i l’era Meji (1868-1912).
Durant l’etapa d’estabilitat i pau que va viure el Japó durant el període Edo, governat per la família Tokugawa, es va propiciar el creixement de l’economia i l’augment de la població en els entorns urbans. Diversos factors van contribuir-hi: el trasllat del govern a Edo, l’actual Tòquio, l’aïllament comercial que va viure Japó durant aquesta etapa i el nou sistema de residència pels senyors feudals.
L’any 1603, l’emperador va concedir el títol de shogún (generalíssim) a Ieyasu Tokugawa que imposà un govern militar amb seu a Edo i aïllà Japó del món exterior. La prohibició que Japó comercialitzés amb les potencies estrangeres va provocar que els comerciants tinguessin el monopoli del mercat japonès i que, com a conseqüència, incrementessin considerablement el seu poder econòmic.
Detall de Restaurant Yaomatsu a Makurabashi (Trenta-sis restaurants moderns) de Toyohara Kunichika, cap a 1878
Un nou sistema de residència es va instaurar l’any 1635 pels senyors feudals (daimyo) que els obligava a residir a la ciutat durant anys alterns per servir al shogún. Mentre vivien a la ciutat, els senyors feudals, acompanyats del seu seguici i les seves famílies, es convertiren en clients adinerats d’artesans i mercaders. En finalitzar l’any, podien retornar als seus feus, però les famílies es quedaven a la ciutat. Els desplaçaments entre Edo i els feus eren costosos i, per aquest motiu, els senyors feudals van anar perdent poder adquisitiu i van haver de demanar préstecs als comerciants enriquits.
Les ciutats van incrementar la població, una part dels comerciants i artesans es va enriquir i, a l’entorn de les ciutats, es va formar un nou grup social, els chonin (gent de la ciutat), que van tenir un paper fonamental en l’aparició d’una nova cultura allunyada de la rigidesa de la cultura tradicional.
Algunes ciutats, com Edo, Kioto i Osaka, s’ompliren de centres d’entreteniment on els residents podien gaudir del seu temps d’oci contemplant representacions de teatre kabuki, lluites de sumo o visitant els barris de plaer. Però no tots els ciutadans disposaven de poder adquisitiu per gaudir dels entreteniments que oferia la ciutat i l’alternativa per a aquests va ser l’ukiyo-e.
Temàtica de les estampes
Els temes de les estampes eren un reflex de l’estil de vida dels habitants més acabalats de la ciutat. Les escenes del teatre kabuki amb els seus actors (yakusha-e) eren un dels temes més representats, així com el gènere de les dones boniques (bijin-ga) en les quals molt sovint les protagonistes eren les elegants cortesanes dels barris de plaer.
Kikugawa Eizan, Cortesana. Forma part de Àlbum amb setanta estampes, finals del segle XVIII – mitjan segle XIX
Els ukiyo-e van tenir un gran impacte en la societat de l’època. Hem de pensar que els actors del teatre kabuki eren considerats grans estrelles, amb fans que els seguien i admiraven, i que les dones representades a les estampes amb els seus kimonos, maquillatges i pentinats marcaven tendència en la moda de l’època. Així, els ukiyo-e vindrien a ser com les nostres revistes i gràcies a la seva producció massiva i al seu baix cost, podien ser adquirits per tots els sectors de la societat japonesa.
A més dels temes relacionats amb el teatre i la figura femenina, els artistes de les estampes van representar escenes inspirades en llegendes, mitologia i fets històrics, així com paisatges (fukei-ga) i escenes de guerra (musha-e), entre d’altres.
Utagawa Kunitsuna, Mort d’Imagawa Yoshimoto a la batalla d’Okehazama (Okehazama no honjin Imagawa Yoshimoto uchijimi zu), cap a 1840-1868
Elaboració d’un ukiyo-e
Per elaborar un ukiyo-e se seguia el procés següent:
- L’editor encarregava un projecte a l’artista, el qual realitzava el dibuix preliminar en tinta negra i el mostrava a l’editor per al seu vistiplau.
- A partir de l’any 1791, els dibuixos havien de passar una inspecció de censura abans de ser impresos i, en cas d’aprovació, el dibuix retornava a l’editor amb un segell estampat.
- A continuació, el gravador tallava tot el dibuix sobre una primera planxa, imprimia una prova, on l’artista marcava les zones de colors i, seguidament, tallava les planxes corresponents.
- Finalment l’impressor realitzava la estampació sobre el paper.
Per tant, l’ukiyo-e era el resultat de la col·laboració de diversos professionals que van deixar constància de la seva participació mitjançant inscripcions i segells. Interpretar-los serà l’objectiu de la resta de l’article. Per fer-ho, ens ajudarem dels gravats japonesos del Museu Nacional.
Tot i que només farem esment a alguns d’aquests gravats, hem de mencionar que el museu conserva al seu Departament de Dibuixos i Gravats una important col·lecció d’estampes japoneses, d’entre les quals destaquen les del tema bijin-ga (dones boniques) per la seva bellesa, adquirides al pavelló japonès de l’Exposició Universal de Barcelona el 1888.
La signatura de l’artista
L’artista habitualment signava l’ukiyo-e amb una combinació de kanji (caràcters japonesos) disposats verticalment que finalitzen amb el sufix ga o hitsu que significa “dibuixat/pintat per”.
En el gravat Restaurant Yaomatsu a Makurabashi (Trenta-sis restaurants moderns) que veiem sobre aquestes línies, podem observar el sufix hitsu sobre un cercle vermell, el Toshidama, segell utilitzat per membres de l’escola de pintura Utagawa.
L’artista era l’encarregat de l’elaboració del disseny, no tallava ni imprimia el gravat. Adoptava un nom artístic (gô) per signar les seves obres, que podia anar canviant al llarg de la seva vida professional. En el cas d’Utagawa Kunisada, un dels autors d’ukiyo-e més prolífics del període Edo, el seu nom de naixement era Tsunoda Shozo, però va adoptar diferents gô per signar els seus gravats, com el de Kunisada i Toyokuni.
Els diferents noms utilitzats pels artistes podien estar vinculats amb fets de la seva vida. Per exemple, l’estampa de Tsukioka Yoshitoshi, que mostrem a sota, un dels grans innovadors del gravat japonès de l’era Meji, està signada amb el gô Ikkaisai Yoshitoshi. Sembla ser que Yoshitoshi va patir una profunda depressió a principis del anys 70 i que cap a 1873, la malaltia va millorar i Yoshitoshi va poder tornar a treballar adoptant un nou nom artístic: Taiso, que vol dir “gran resurrecció”.
El segell de l’editor
Continuant amb el gravat de Yoshitoshi, sota la signatura de l’artista, podem observar l’emblema de l’editor Tsuta-ya Kichizō, un dels empresaris més importants del segle xix. Va ser propietari de l’editorial Kōeidō i va editar gravats d’artistes com Hiroshige, Eisen i Kunisada, entre d’altres.
Els editors eren una figura clau en el procés d’elaboració de l’ukiyo-e. Finançaven i supervisaven tot el procés de producció, escollien el tema del gravat i l’artista que realitzaria el dibuix, subministraven els materials, coordinaven els artesans i distribuïen els gravats.
L’artista d’estampes no tenia gaire reconeixement social a l’època. Treballava per a l’editor i la seva valoració anava lligada a l’èxit del projecte editorial. Si l’artista depenia de l’editor, aquest ho feia del client que comprava les obres. Per tant, l’editor havia de tenir molt present els gustos de l’època, ja que la selecció d’un mal tema podia ser el motiu de fracàs del projecte.
En el període Edo, es van concentrar a Tòquio un gran nombre d’editorials que, per distingir els seus gravats, estampaven el seu segell distintiu que podia ser des d’un senzill dibuix fins a una descripció amb el nom, l’adreça i els mèrits professionals de l’editorial.
Podem observar l’emblema de l’editorial Daikokuya en el gravat Llanternes per a la festa de les estrelles de Keisai Eisen (1790–1848). Tot i que els inicis de l’editorial es remunten al 1764, va ser cap a 1840 quan va començar a produir estampes a gran escala i a treballar amb artistes importants com Kunisada i Eisen.
El segell del censor
Durant el període Edo, Japó va estar governat per la família Tokugawa que, per evitar qualsevol tipus de moviment subversiu que posés en perill el seu govern, va imposar estrictes mesures de censura. A partir de 1790, era obligatori que tot allò que havia de ser imprès passés una inspecció. Eren els mateixos membres del gremi d’editors que, per evitar multes i penes de presó, s’autocensuraven. Els originals que passaven la inspecció es marcaven amb un segell rodó amb el caràcter kiwame (aprovat).
El segell de censura va ser utilitzat entre 1790 i 1876 i durant aquest període va anar variant de contingut i quantitat. Aquests canvis ens ajuden, en la majoria dels casos, a saber en quina data es va realitzar l’ukiyo-e.
Per exemple, en el gravat de Kunisada, en lloc d’un segell de censura n’apareixen dos, conseqüència de l’enduriment de la censura a partir de 1842. Els censors van passar a ser funcionaris i a marcar els dibuixos amb segells personals. En el cas del gravat de Kunisada, els segells corresponen als funcionaris Watanabe i Kinugasa que van exercir la funció de censors entre 1849 i 1850, per tant el gravat va ser realitzat entre aquestes dues dates.
A partir de 1853, els segells personals dels censors van desapareixent i el més utilitzat va ser el que incloïa el caràcter aratame (examinat). Aquest segell podia anar acompanyat d’un altre amb la data, tal com podem observar en l’estampa d’Utagawa Kunisada que veiem just a sota. En aquest gravat, el segell de data inclou un kanji que representa el tigre, que correspon a l’any, i, sota, el kanji del número nou, que correspon al mes.
Detall del gravat Yuranosuke, Kumagai i Jiraiya d’Utagawa Kunisada. Data en el cercle de l’esquerra i aratame a la dreta
Els japonesos utilitzaven el calendari xinès que es basava en cicles de 60 anys, que alhora es dividien en cinc cicles de dotze anys. A cada any se li associava un animal i, per tant, aquest es repetia cada dotze anys. Per aquest motiu en el moment d’intentar datar un gravat trobem que un mateix animal està vinculat a diferents anys. Així, doncs, per calcular l’any exacte de realització d’un ukiyo-e, ens hem de fixar en altres detalls com el gô que utilitzava l’artista o el segell personal del censor.
Seguint amb el gravat de Kunisada, els anys associats al tigre (durant el període en què es varen utilitzar els segells amb data) són 1806, 1818, 1830, 1842, 1854, 1866 i 1878. Kunisada va viure entre 1786 i 1865 i per tant, podem eliminar els dos últims anys. El gravat està signat com a Toyokuni ga i té el Toshidama (segell utilitzat pels membres de l’escola d’Utagawa) envoltant el nom. Aquesta signatura va ser utilitzada per l’artista entre 1850 i 1860. Si, a més, afegim que a partir de 1853, els segells més utilitzat eren l’aratame i el de data, podem deduir que el gravat va ser realitzat l’any 1854.
Hem parlat dels professionals que intervenien en l’elaboració de l’ukiyo-e i com deixaven constància de la seva participació. Però apareixen altres inscripcions que fan referència als personatges i als llocs representats, així com al títol del projecte del qual formaven part. D’això, en parlarem en un altre article.
Enllaços relacionats
Como identificar una estampa japonesa, Diego M. Santos
El período Edo. Sociedad y cultura popular urbana, Olga García Jiménez
La colección de grabados yakusha-e del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Sergio Navarro, Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1993
La naturaleza dels samurai. Estampas japonesas Ukiyo-e, David Almazán Tomás, catàleg d’exposició, 27 de abril al 27 de mayo de 2017, Galería Odalys, Madrid
Ukiyo-e en Madrid: las estampas japonesas del Museo Nacional de Arte Moderno y su legado al Museo Nacional del Prado, Ricard Bru, Boletín del Museo del Prado, 2011
Zodiacal Calendar Date Seals, J. Noel Chiappa
Documentació
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
13 Comments
Molt interessant el conèixer que funcionaven com a revistes de moda. Gràcies a l’autora per l’estudi d’questes imatges que guarden història y simbolisme. Segur que a partir d’ara serà inebitable intentar desxifrar l’any, els segells … Esperem la continuïtat de l’article!
Moltes gràcies Maria!
Un gran treball d’investigació. Felicitats!
Moltes gràcies!
Genial!
Fantàstica entrada, gràcies!
Gràcies a tu Berta
Totalment enganxada als ukiyo-e gràcies a aquesta entrada.
Enhorabona i gràcies per compartir.
Esperant una segona, tercera, quarta….. part.
Moltes gràcies Esther. Jo també estic molt enganxada amb el tema!!!
Una bona investigació posada a l’abast dels no especialistes que facilita la comprensió d’aquesta tècnica.
Gràcies
Jo també espero una segona lliçò…
Moltes gràcies a tu Gabriel
Espectacular! me encantaria verla!
Mil gràcies!