Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Joan Duran-Porta

L’interès de la cultura popular per la literatura artúrica, i en particular pel Sant Greal, revifa cada pocs anys. Les aportacions sobre el tema –de vegades sensates, d’altres verament estrambòtiques– flueixen des d’àmbits tan diversos com la divulgació històrica, la literatura de best-sellers o el cinema i la televisió, per no parlar d’un cert tipus de filosofia esotèrica més aviat banal i poc rigorosa que ara té, en les xarxes socials, una imparable plataforma de difusió. Des d’una perspectiva suposadament més seriosa, en els darrers anys s’han potenciat estudis sobre algunes copes antigues que es volen identificar amb l’antic Greal, com ara el Sant Calze de la catedral de València o l’anomenat Calze de donya Urraca, de Sant Isidor de Lleó. Vana pretensió, però fructífera des del punt de vista econòmic i turístic.

La fascinació pel Greal no és nova, per descomptat. Va formar part de l’imaginari col·lectiu de la noblesa tardomedieval i va renéixer després, en època moderna, en contextos de vegades ben peculiars. Recordem com el buscaven resoludament alguns capitostos nazis, i com, en la ficció cinematogràfica, era localitzat per Indiana Jones al costat d’un cavaller templer eternament viu gràcies a les propietats miraculoses de l’objecte. Tanmateix, tota aquesta fascinació, antiga i moderna, està bastida sobre d’un artefacte conceptual que no sempre és tan sòlid com sembla i que, de fet, pertany absolutament al món de la ficció.

D’entrada, doncs, cal insistir que el Greal és un objecte literari. Un objecte que va néixer de la imaginació del més cèlebre dels autors de romans o novel·les en vers de tema artúric de la França medieval: Chrétien de Troyes. En efecte: la primera aparició del Greal en la cultura europea s’esdevé en l’última, i la més famosa, novel·la d’aquest genial creador, escrita cap a finals de segle XII i intitulada, precisament, El conte del Greal.

Perceval arriba al Castell per tal de ser rebut pel Rei Pescador. Cap a 1330. Perceval ou Le Conte du Graal de Chrétien de Troyes, BnF Français 12577, fol. 18v. Aquí el greal es representa com a copó. Wikimedia commons

El conte del Greal explica la història d’un jove cavaller gal·lès, ingenu i una mica soca, anomenat Perceval. En l’aventura central de la narració, Perceval s’hostatja una nit al castell del Rei Pescador, un home malalt de qui, després, descobrirem que és cosí del protagonista. Mentre sopen contemplen un estrany seguici d’objectes meravellosos presidits per un greal d’or decorat amb pedres precioses que resplendeix màgicament. Perceval no s’atreveix a preguntar per a què serveix aquest greal… o, més exactament, a qui serveix aquest greal. La malaptesa del protagonista desencadena la continuació del relat, amb l’estranya desaparició del seu amfitrió i de tots els habitants del castell l’endemà al matí, i la posterior recerca de la resposta a la pregunta no feta («a qui serveix el Greal?») per part d’un aclaparat Perceval. Molt més avançada l’acció, sabrem que el màgic objecte era usat per a alimentar amb una hòstia consagrada el pare del Rei Pescador, reclòs en una cambra del castell.

Representació d’una plata o greal en la decoració de Sant Quirze de Pedret . © Museu Nacional d’Art de Catalunya

En morir, Chrétien de Troyes va deixar inacabat El conte del Greal, però era un autor d’èxit, de gran èxit, i la falta de desenllaç va deixar el públic lector amb la mel a la boca. Poc després, diversos escriptors van voler donar un final a la història, que, de fet, és una mica més complexa i inclou una segona trama protagonitzada per un altre cavaller de la Taula Rodona, Galvany. Així mateix, altres autors la van voler reformular i adaptar a la seva manera. De tot plegat va néixer l’anomenada «literatura del Greal», que va convertir aquest objecte en un dels temes estrella de la matèria de Bretanya, la narrativa medieval que versa sobre el rei Artur i els seus cavallers. La recerca del Greal, física o simbòlica, va planar des d’aleshores sobre aquesta vibrant literatura d’aventures màgiques.

Representació de greals en un capitell de l’església francesa de Saint-Hilaire de Puy-de-Dôme (segle xii)

En el roman original de Chrétien de Troyes no té gaire importància saber què és un greal per a seguir la trama, i es dona per descomptat. No és un objecte estrany, sinó conegut pels lectors de la història, és a dir, pels homes i dones del nord de França del tombant de segle XII. Però… què era, exactament, un greal? Unes dècades després, quan l’objecte i el seu context literari ja havien fet fortuna, un erudit flamenc anomenat Hélinand de Froidmond ho explicava ben clarament en una crònica: «els francesos anomenen greal una mena d’escudella ampla i una mica profunda». Una «escudella» és, en el vocabulari de l’època, un plat fondo, un plat soper, i vet aquí doncs que Chrétien de Troyes va posar al centre del seu Conte un objecte de la vaixella domèstica, un plat de grans dimensions (avui en diríem una plata, una plàtera, una font) dels que s’usaven per a servir menjars a taula, sobretot guisats caldosos de peix o de carn, típics de la cuina medieval. I va convertir aquesta plata en un objecte màgic, exòtic, luxós, carregat de simbolisme, i en el subtil detonant (com un precedent dels famosos McGuffins de Hitchcock al cinema) de la història del seu heroi, Perceval.

De moment, res a veure amb un calze, ni amb una relíquia, ni amb el Sant Calze utilitzat per Crist durant el Sant Sopar. De moment.

D’entre els continuadors i reformuladors de l’obra de Chrétien de Troyes a la primera meitat del segle xiii, un dels més originals i prolífics va ser Robert de Boron, un autor del qual tampoc no se saben gaires coses, segurament borgonyó, que va escriure una sèrie de narracions que giraven entorn del Greal. Malgrat que al text de Chrétien de Troyes l’objecte ja assumia un cert component religiós (s’hi servia una hòstia), va ser Robert de Boron qui va cristianitzar definitivament el Greal identificant-lo de manera explícita amb el calze emprat per a recollir la sang de Crist en la Crucifixió. Aquest calze, després, va associar-se també amb l’episodi del Sant Sopar.

I així, ja tenim organitzat el fenomenal procés de transformació de l’objecte literari inicial (recordem-ho: una plata per a servir menjars caldosos) en una relíquia sagrada, en un calze ni més ni menys que propietat de Nostre Senyor Jesucrist.

Una visió romàntica del greal en aquesta pintura de Dante Gabrielle Rossetti, La dama del Sant Greal (1874) [wikipedia]

La identificació va tenir un enorme èxit, per descomptat. Ràpidament va ser acceptada pel públic que llegia o escoltava totes aquestes històries cavalleresques de tema artúric, la matèria de Bretanya, tenyides a poc a poc de vocabulari i d’ambientació cristiana. Malgrat que a partir del segle XVI aquesta moda artúrica va anar decaient, més tard, ja al segle XIX, amb l’esclat del romanticisme va ressorgir l’interès pels cavallers de la Taula Rodona i per les seves aventures, i també pels misteris del Greal, definitivament assumit per tothom com a Sant Calze i convertit, en l’imaginari romàntic i post-romàntic, en la més preuada i poderosa de les relíquies cristianes perdudes en la nit dels temps.

Cal dir que l’Església mai no va fer gaire cas de tota aquesta història. No va creure mai en la identificació entre el Calze de Crist i el Greal de les novel·les cavalleresques, novel·les que menystenia ostensiblement. Tots, absolutament tots, els autors i teòlegs cristians van ignorar l’objecte i no el van tenir mai com a relíquia veritable. Compte: l’autèntic Sant Calze (no pas el Greal) sí que podia haver reivindicat el seu paper com a reliquiari. Curiosament, però, en un món medieval farcit de relíquies i reliquiaris pertot arreu, el Calze de Crist mai no va ser una relíquia important ni va despertar gaire interès. Potser perquè es va donar per perdut en època molt antiga. En parlen, només, alguns relats de viatgers a Terra Santa dels segles VI i VII. Després, silenci.

Detall de les pintures de l‘absis de Sant Climent de Taüll. © Museu Nacional d’Art de Catalunya

A les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una sèrie de pintures romàniques que inclouen unes imatges de la Mare de Déu sostenint un objecte lluminós que de vegades té forma de petit bol, de vegades de calze o d’alguna altra cosa. S’ha volgut creure que es tracta de la Mare de Déu del Greal, la representació de Maria portant el calze del Fill, que il·lumina l’univers: Ego sum lux mundi. Fins i tot s’ha proposat que Chrétien de Troyes hauria pogut veure, de jove, aquestes pintures, i que les hauria recordat per a imaginar-se el greal del seu Conte.

Detall de les pintures de l’absis de Sant Pere del Burgal. © Museu Nacional d’Art de Catalunya

La representació de la Mare de Déu amb aquest objecte lluminós és un tema local, exclusivament pirinenc, que suscita comprensible interès. Més encara: l’origen de la paraula «greal» sembla que es troba, no pas en la llengua francesa amb què parlava i escrivia Chrétien de Troyes, sinó en les llengües meridionals del món franc: l’occità i el català. De fet, les primeres referències escrites a greals (és a dir, a plàteres per a servir guisats) es troben, totes, en documents catalans, els més antics del voltant de l’any 1000.

Detall de les pintures de l‘absis d’Argolell. © Museu Nacional d’Art de Catalunya

Però es fa difícil creure que Chrétien de Troyes conegués les pintures que avui són al Museu Nacional. A més, aquests suposats greals que sostenen tímidament les verges romàniques ja fa temps que es van identificar, no pas amb veritables greals, ni amb calzes ni amb altres utensilis per a menjar o beure, sinó amb llànties o làmpades enceses, llums d’oli, les formes de les quals eren, a l’edat mitjana, certament similars a les dels objectes de vaixella.

El més probable és que Chrétien de Troyes, senzillament, s’inventés el seu màgic Greal. Per a fer-ho, va convertir un plat domèstic en una meravella quasi sagrada, tot evocant literàriament la realitat de molts objectes de luxe profans de l’època, que eren regalats a les esglésies i es convertien, allí, en utensilis sacres. Més tard, els continuadors i els reelaboradors de la història van anar més enllà i van transformar el Greal en relíquia santa identificant-lo amb el Calze de Crist. Tal és la potència de la literatura, aquest és l’impacte brutal de la recepció de la història imaginada per Chrétien de Troyes. Una història que, com passa amb les millors narracions, de seguida va escapar de les mateixes intencions del seu autor per formar part del patrimoni col·lectiu de l’Europa medieval.

Un autèntic greal de fusta tornejada. Peça catalana del segle XIII o XIV. ©MEV, Museu d’Art Medieval

Podem acabar dient que el veritable secret del Greal és que no existeix. Que mai no va existir. El Greal va ser el producte de la imaginació d’un poeta i, sobretot, de la imaginació dels seus apassionats lectors. La seva conversió en relíquia demostra la permeabilitat de les fronteres entre la meravella i la realitat a l’edat mitjana, la particular idiosincràsia d’un univers cultural capaç de barrejar, sense gaires problemes, la ficció literària i la veritat de la fe cristiana.