Mariàngels Fondevila
Remodelar la col·lecció és una de les tasques essencials dels conservadors i, també, incentivar que aquesta creixi i no s’estanqui com una llacuna pontina. El Museu ha reobert la sala Vida moderna: fotografia, publicitat, cinema i disseny afegint a les obres que hi havia, d’altres no exposades i algunes novetats, fruit dels nous ingressos.
El col·leccionisme ha estat i és una llavor de la nostre riquesa patrimonial i, en aquest sentit, volem agrair molt especialment la generositat d’aquells particulars que s’han després de les seves obres. Unes obres que s’ofereixen als nostres ulls com a testimonis silents d’un temps i ens aporten l’expressió i la vitalitat creativa dels anys vint i trenta amb certes reverberacions epidèrmiques de les avantguardes.
En aquest recorregut panoràmic s’hi interaccionen les diferents arts: pintura, escultura, cartell, arts decoratives i fotografia
El recorregut s’inicia amb una escultura, Il Crociato, de l’inclassificable escultor italià d’Adolf Wildt, adquirida amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929 i fins ara no exposada al fons del Museu. Representa un tors, a manera d’estàtua antiga i troballa arqueològica, en la plenitud de la seva bellesa però mutilat, privat de cap i extremitats. Un símbol dels horrors i del clima tempestuós dels primers decennis del segle XX marcats per la I Guerra Mundial i l’ascensió del feixisme a Europa. A les seves ressonàncies clàssiques exhibeix un gust per la deformació, perforacions i talls que van atraure a un jove Lucio Fontana, deixeble de Wildt a l’Academia de Brera de Milà.
Emili Vilà, Estudi per a cartell, 1921
Josep Renau, Las Arenas, 1932
Sense connotacions tràgiques i dins una estètica art déco, es mostra la fotografia de Josep Masana: un arquer nu, d’una qualitat escultòrica, com els atletes d’Olympia copsats per la cineasta i fotògrafa alemanya Lenie Riefenstahl amb clares referències a la Grècia clàssica; un cartell publicitari d’Emili Vilà, artista gironí que es va aclimatar molt be en el París hedonista dels anys vint, sense oblidar el popular cartell de Josep Renau, lluny de la seva mirada política compromesa d’anys més tard, que exalta els valors saludables de l’esport i la vida a l’aire lliure. Els banys han deixat de ser un remei, una medicina, per passar a ser un esplai -recordava la revista cosmopolita d’Ací i d’Allà el juliol de 1928-, mentre que la revista Imatges copsava Buster Keaton en banyador a les platges de Sitges i organitzava el concurs de la Reina dels Banys de Barcelona a la platja de Sant Sebastià.
Durant aquests anys la indústria de l’aviació va transformar les maneres de viure de la gent i les arts visuals es fan eco dels nous avenços tecnològics. Un dels seus pioners va ser el brasiler Santos Dumont, el primer en enlairar un avió en el seu històric model 14-bis. Dumont, l’home del dia i portada de totes les revistes, va ser retratat per François Flameng, un pintor allunyat de les tendències experimentals que va presentar aquesta obra a l’exposició d’Art francès en la Barcelona neutral de 1917 i va donar-la al Museu.
Emili Godes, Cactus, cap a 1930
Al costat del retrat de Santos Dumont penja un gran llenç, dins el llenguatge del nou realisme, de la cosmopolita pintora madrilenya Marisa Roesset (1904-1976), que va causar sorpresa quan a ser presentat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, moment en què va ingressar al Museu i, des d’aleshores, no s’havia exposat. Retrata el repòs d’una amazona, fumant i lluint un gran barret mexicà amb els cabells a la garçonne. Al seu dietari J. Renart escrivia “han caigut sota la tisora assassina cabelleres i pentinats”. Com a teló de fons hi ha un cactus gegantí, la planta de moda del moment; amb formes geomètriques que s’agermanava amb les cadires metàl·liques, amb les taules de vidre i de níquel que reivindiquen els decoradors i els fotògrafs del moment.
Moble i interiors
Josep Sala Campàs, Sense títol, 1933
Els decoradors i moblistes moderns ja no prioritzen la destresa artesana ni les pretensions exhibicionistes reivindicades per Francesc Vidal, qui, de cada cadira, en volia fer un tro o un sitial. Triomfen els mobles metàl·lics per la qualitat del seu confort i higiene. N´és un bon exemple el model de cadira de tub d’acer tipus cantilever (sense potes travesseres), l’autoria de la qual es van disputar Stam, Marcel Breuer i Mies Van der Rohe i que ha ingressat al Museu via donatiu. Una fotografia de Josep Sala del popular establiment Saló Rosa del Passeig de Gràcia documenta la presència d’aquests models de seients.
Pavelló de la República Espanyola, 1937
Però a mitjan anys trenta, ben aviat s’alcen les veus crítiques contra el moble de tub d’acer pel seu funcionalisme fred, poc humà i hospitalari. Front l’estètica de la màquina, es reivindica el mobiliari popular mediterrani, sense pretensions estilístiques. N’és un bon exemple aquesta butaca que ha ingressat darrerament al Museu. Tot i que desconeixem el moment en què va ser produïda, parteix d’un model de l’any 1936 del GATCPAC que comercialitzava la botiga MIDVA. És ben sabut que diverses d’aquestes butaques eren, entre d’altres, al pati del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Universal de Paris de 1937. El visitant, còmodament assegut, podia contemplar el Guernica de Picasso i la Font de Mercuri de Calder.
Ramon Batlles, Sense títol, 1933-1936
Esteve Monegal, Colònia a l’extracte «Maderas de Oriente» de Myrurgia, 1929
Nous materials com ara els recobriments de goma, la nitrocel·lulosa, la parquelita- ideal per foragitar els paràsits-, o la baquelita fan acte de presència en els interiors i el món dels objectes com ara el flascó de baquelita Suspiros de Granada de Myrurgia. Anys enrere el Museu ja va rebre un generós donatiu de flascons, fotografies publicitàries i va dedicar una monogràfica a aquesta exitosa empresa de perfumeria i bellesa, dirigida per l’escultor noucentista Esteve Monegal. Un dels seus llançaments estrella va ser la nova presentació de l’extracte Maderas de Oriente, a base de l’efluvi dels cedres del Líban, els sicòmors d’Aràbia, dels terebints de Pèrsia i dels sàndals d’Indonesia, amb un flascó ergonòmic i pla -no fos que llisqués-, i amb unes formes esglaonades inspirades en les fonts lluminoses de Carles Buïgas de Montjuic de 1929.
Joieria Roca, Fermall, anterior a 1932
Joieria Roca, Collaret/fermall, cap a 1935
Josep Sala-Campàs, Sense títol, no datat
Josep Sala, Fotografia publicitària per a Joieria Roca, cap a1932
Gràcies a l’enllumenat elèctric els carrers es converteixen durant la nit en enormes aparadors on l’eslògan és: “La llum crida la gent”. Botigues, teatres, bars o cinemes fan ús de la luminotècnia, fins i tot el mobles-aparadors com el que va dissenyar l’arquitecte racionalista Josep Lluis Set i executat pels tallers de J.Ribas per a l’establiment de Rogeli Roca i que va ser donat pels seus descendents al Museu. Al seu interior s’exposen ara les joies de Rogeli Roca, orquestrades amb platí, dimanats, corall i cristall de roca, que han estat dipositades al Museu.
Josep Clavé, El hombre y el monstruo, 1934
L’art del reclam
El cartellisme, l’art del carrer, la fotografia publicitària i el cinema, que sedueix les masses, s’alien, així mateix, a les principals empreses i es retroalimentem mútuament. El Museu conserva fons d’aquesta època daurada de la publicitat que ha incrementat amb donacions i adquisicions.
En un altre ordre de coses, com asseverava Pere Català Pic en els seus escrits, la fotografia s’ha de regir per un nou concepte de bellesa que expressi la vida moderna, i ja no li ha d’interessar com a model un ramat que pastura tranquil sota l’ull d’un pastor, ni una composició modernista amb una nimfa vestida de tul sota l’ombra d’un pollancre.
Manuel Capdevila, Fermall: Iris, París, 1937
Josep Granyer, Ramon Sarsanedas, Laca Sakura, Home de circ, cap a 1930
Laques Sakura, Josep Granyer, Ramon Sarsanedas, Cantadora, cap a 1930
Enriqueta Benigani, Paravent Mercat de Calaf, cap a 1929. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Arts de l’objecte
Nous ingressos han permès la presència de la laca al fons de la col·lecció, amb escultures de la manufactura Laques Sakura amb un nou concepte de bellesa més geomètric i depurat d’ornamentació en correlació amb la nova tendència estètica dominant déco. Així mateix ha ingressat un paravent d’Enriqueta Pascual Benigani que trasllada un disseny de Xavier Nogués procedent de la Catalunya pintoresca, obra mereixedora d’un estudi més aprofundit. Anys enrere, el joier Manuel Capdevila ja va fer donació d’un conegut conjunt de fermalls lacats que han donat la volta al mon i que actualment s’exposen dins l’àmbit de la Guerra Civil.
Jaume Mercadé, Joc de cafè, c. 1925
Ramon Sunyer, Joc de coberteria, cap a 1918-1920
Jaume Mercadé Queralt, Braçalet, 1930
Els descendents de l’orfebre Ramon Sunyer van fer, també, una donació d’objectes d’ús quotidià -joc de coberts i un mirall- d’estètica depurada i funcional, sense oblidar el mobiliari déco procedent de la botiga de la Gran Via. Celebrem la incorporació de noves peces de joieria i plateria de Jaume Mercadé, en especial el joc de cafè de plata amb nanses de fusta de palissandre on el pintor-joier abandona les nostàlgies dels estils del passat i s’aboca plenament a l’esperit dels nous temps moderns. Mercadé, com bona part dels artistes esmentats, va participar a l’Exposició d’Arts Decoratives de París l’any 1925, una mostra que vol oblidar el passat i dona l’adéu definitiu al modernisme, considerat per alguns, com la pandèmia estètica de fi de segle.
Art Modern i Contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
Unas obras fabulosas, me encanta el arte.