Aleix Roig
Antoni Casanova Estorach va ser, malgrat l’oblit actual, un dels artistes catalans amb més èxit al París de l’últim quart del segle XIX. La seva excel·lència tècnica fou admirada a Europa i als Estats Units, i es va guanyar tant el reconeixement de la crítica com el del públic. Si bé el tortosí va conrear amb reeixida solvència diversos gèneres, va ser gràcies a les seves escenes de sàtira anticlerical amb les quals va assolir els més alts nivells de triomf. Més enllà de la seva inapel·lable destresa, en aquest tipus de produccions s’hi amaga sota un vel afable el testimoni artístic d’un dels pintors més àcids i irreverents del seu temps.
Orígens i formació
Nascut l’any 1847, els orígens del creador van ser ben humils. Tanmateix, la precarietat viscuda des de la seva més tendra infantesa a Tortosa, i posteriorment a Barcelona, li va donar l’empenta necessària per aferrar-se al seu talent natural com a única via de progrés socioeconòmic. Casanova va donar els seus primers passos com a aprenent sota la tutela del dibuixant i escenògraf barceloní Josep Planella i Coromina. L’any 1860 el jove estudiant va esdevenir alumne de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, compaginant en un primer moment l’aprenentatge oficial amb les lliçons del seu primer mestre. Els excel·lents resultats no tardarien a arribar, cridant l’atenció del director de la institució, Claudi Lorenzale i Sugrañes, qui el va ajudar amb el seus propis recursos.
A partir del 1864 el tortosí va continuar la seva formació a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, tenint la oportunitat de copiar les peces universals presents al Museo del Prado en diverses ocasions. Un quadern de l’any 1870 conservat fins als nostres temps és testimoni del gràcil ús de la ploma a l’hora d’imitar la genialitat de les grans teles del passat.
Poc després, el pintor va tornar a Barcelona per un breu període d’un any. Així mateix, amb el llenç La Redempció dels Captius (RACBA), l’ebrenc va guanyar la pensió atorgada per la Diputació de Barcelona amb l’objectiu de finalitzar la seva etapa formativa a Roma.
L’empremta de Roma en la seva producció es va plasmar en tot un seguit de creacions de diferent tarannà. D’una banda, el pintor va mantenir el seu compromís d’aprenentatge, el qual es va materialitzar, per exemple, en l’enviament del treball El rei Ferran d’Antequera que, malalt a Igualada, és assistit per Joan de Fivaller a la Diputació de Barcelona. Altrament, en una línia estilística similar a la seguida per molts dels seus companys de la colònia romana, l’artista va efectuar diverses aquarel·les costumistes. Aquestes composicions ambientades principalment en l’àmbit rural esdevenen models d’estudi d’un tipisme veraç i lluminós. Per últim, en la que seria la seva primera gran incursió dintre del mercat, el tortosí va seguir el camí del seu admirat amic Fortuny, realitzant escenes de gènere de petit format sovint ambientades en el segle anterior. Casanova va escollir reiteradament escenes festives i sensuals, sent capaç de crear amb el seu virtuosisme riques imatges plenes de protagonistes jolius embolcallats amb luxoses vestimentes i sumptuosos complements. Aquests últims són representats amb un detallisme excels que ens transporta a un univers plaent deutor de l’estètica pròpia del rococó.
Coincidint amb l’estada del pintor a Roma es produí un fet que va trasbalsar el panorama artístic del moment: la prematura mort de Marià Fortuny, al maig del 1874. Antoni Casanova Estorach fou testimoni del dur defalliment i del tràgic desenllaç, mantenint la sang freda necessària per relatar els macabres detalls del fatídic decés al mestre Claudi Lorenzale, amb un poder de descripció tant versemblant i minuciós com les seves pintures. Si bé aquest malaurat final va ser un terrible xoc per al grup d’artistes format al voltant del reusenc, també va significar la creació d’un gran buit comercial a omplir per aquests mateixos. No obstant, en paral·lel a aquesta mort, ja feia anys que es venia anunciant la fi del predomini romà en el panorama artístic internacional, consolidant-se definitivament l’hegemonia en un nou epicentre, París.
L’any 1875 Antoni Casanova Estorach va traslladar-se a la capital francesa, on hi viuria durant la resta de la seva vida.
Sàtira anticlerical
Els èxits no van tardar en arribar i ben aviat les seves obres de gènere van gaudir d’una gran acceptació. Tot i així, els triomfs més rellevants els assoliria a partir d’un canvi de rumb progressiu que el va portar a especialitzar-se en la sàtira anticlerical, sent aquesta tipologia temàtica l’element més icònic de la seva producció. Aquesta visió còmica i mordaç presenta als eclesiàstics gaudint de la seva posició privilegiada, des de la innocent golafreria del bon vivant, fins al consum d’alcohol i estupefaents, passant per escenes plenes de malentesos i ximpleries amb una alta dosi d’humor i picardia.
Convé ressaltar que l’elecció de Casanova Estorach envers la sàtira anticlerical no va ser casual, ja que responia al context que es va trobar a París. L’anticlericalisme havia estat present en la societat durant tot el segle XIX a partir dels episodis soferts durant la Revolució Francesa.
Tornant a la trajectòria professional del tortosí, no podem obviar el seu pes dintre del mercat nord-americà, sent juntament amb Romà Ribera o el propi Marià Fortuny un dels creadors catalans del seu temps amb un major volum d’obra exportat als Estats Units. Els registres de marxants com la firma Knoedler & Co. revelen una excel·lent recepció de les produccions de l’artista a l’altra banda de l’oceà, en especial d’algunes de les més càustiques amb el clergat.
Certàmens i reconeixements
Casanova Estorach va assolir tot un seguit d’èxits notables, entre els quals s’hi troben la medalla de segona classe al mèrit obtinguda pel desaparegut oli Últims Moments de Felip II a Madrid l’any 1884 o la medalla de segona classe aconseguida gràcies a l’elogiat llenç Sant Ferran Rei d’Espanya a la mateixa ciutat l’any 1887. Cal subratllar, però, el reconeixement guanyat a l’Exposició Universal de París l’any 1889 amb la pintura Entrada del rei Carles V al monestir de Yuste, la qual fou premiada amb una medalla de bronze, que es pot trobar avui present a les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Les crítiques sempre van destacar la seva gran capacitat pel retrat. El gruix de creacions fetes al llarg de la seva vida, ja siguin grans teles d’història o petites produccions de gènere, esdevé un ampli catàleg d’expressions. Podem afirmar que en ell es troba un dels artistes catalans més solvents a l’hora de mostrar les diferents manifestacions facials. Altrament, la seva seguretat li permetia plantejar-se i resoldre amb èxit complicats escorços, mantenint sempre una actitud proactiva que mai no defugia els problemes pictòrics. A més a més, bona part del talent de l’artista requeia en una excel·lent capacitat pel dibuix: pulcre i detallista, però alhora vivaç i eloqüent, virtuts gràcies a les quals va poder allunyar-se de l’amanerament. Cal doncs reivindicar també la seva producció gràfica de manera independent, trobant-hi en aquesta un ampli ventall tipològic entre plomes, aiguaforts, calcs, estudis preparatoris…
La pulsió artística d’Antoni Casanova Estorach el va portar a excel·lir professionalment, deixant per a la posteritat obres meravelloses tant en el gest com en l’execució.
Malauradament, la seva pròpia autodisciplina i la fervorosa creença en la necessitat d’accedir a l’Olimp artístic sense importar el cost a pagar el varen aïllar a nivell personal, sent el seu cercle d’amistats tant selecte com reduït. La vida de l’ebrenc només s’entenia a partir de l’art i l’obstinació pel triomf professional, sent gairebé incapaç de gaudir dels plaers de la Ciutat de la Llum pel seu caràcter esquerp, tímid i depressiu. Aquesta problemàtica es va agreujar tot just quan l’artista es trobava en el punt més àlgid de la seva carrera al ser víctima d’un substanciós robatori que el va portar a descendir cap a un infern de melangia i desesperació del qual no va ser capaç de sortir. Contràriament al goig dels monjos que tant àvidament havia representat al llarg de la seva vida, el pintor era, molt abans inclús d’aquest furt, un home intractable i obsessiu capaç de tancar-se insalubrement al seu taller durant setmanes senceres amb una única cosa en ment: el seu art. El greu crim va suposar un cop fatal, no tant per la quantitat econòmica sinó per la recança que es va instal·lar en la ja de per si inestable ànima del artista, el qual va morir a la foscor del seu estudi el 22 de desembre de 1896. Malgrat les dificultats per experimentar al llarg de la seva vida l’alegria en tota la seva plenitud, el pintor va saber representar-la magistralment gràcies al seu talent, sent aquesta la cruel paradoxa que en defineix tant la seva figura com el seu art.
D’aquell destre artista tortosí que va conquerir París ens queda el llegat del seu pinzell, tant virtuós com irreverent.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful