Resseguint els testimonis jueus del Museu Nacional amb Manuel Forcano

1.457
Martí Casas

Us heu preguntat mai per què els catalans «fem dissabte»? O per quin motiu mengem bunyols per Quaresma? O per què fem una gran festa pública en la matança del porc, un aliment essencial de la nostra cuina, però no en la matança del xai o del vedell, animals que també formen part del nostre corpus gastronòmic tradicional?

Aquests són alguns dels exemples que el poeta i hebraista Manuel Forcano va compartir amb nosaltres el mes d’abril passat a les sales d’art gòtic del museu. Ens va parlar de la persistència del llegat jueu a Catalunya, malgrat els més de 500 anys transcorreguts des de la seva expulsió, i va guiar-nos entre els testimonis que n’han quedat en l’art.

Moment de la conferència de Manuel Forcano

La història dels jueus a Catalunya

La història dels jueus a Catalunya, segons algunes fonts, es remunta al segle I dC amb l’arribada de les primeres comunitats. Sigui en aquest moment o més tard, el que està fora de dubte és que els jueus s’estableixen en terres catalanes abans que Catalunya fos Catalunya i els catalans, catalans. La seva presència va ser sòlida i estable, es va estendre a gairebé tots els punts de la geografia catalana i es va prolongar durant pràcticament 1.500 anys. No va ser gairebé mai, però, una existència tranquil·la ni calmada: des del moment en què el cristianisme esdevé la religió hegemònica i oficial, els jueus veuran amb profund recel. En la majoria d’èpoques seran com a molt tolerats, i encara que no se’ls persegueixi no s’acceptaran mai del tot ni se’ls permetrà integrar-se plenament a la societat.

Tot indica que els primers segles foren força plàcids, fins al punt que el judaisme guanyà adeptes i va generar un nombre considerable de conversions que van irritar i preocupar l’Església catòlica. Aleshores les dues religions, amb un important tronc comú, no eren tan diferents i el pas de l’una a l’altra era més fàcil.

L’arribada dels visigots al segle V en principi no va perjudicar els jueus perquè els nous invasors eren arrians, una confessió cristiana oriental. Però quan aquests s’acabin convertint al catolicisme, Església i Estat obriran un primer període de repressió i persecució contra els jueus, que se salvaran per l’inici de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711.

Detall de Jaume I de les Pintures murals de la conquesta de Mallorca, 1285-1290

En la Catalunya sota domini musulmà els jueus viuran un dels períodes més feliços. Els àrabs  respecten la seva fe i els permeten professar-la amb llibertat. Mentrestant, en la Catalunya comtal, i sota el regnat de Jaume I, els jueus catalans en territori cristià també viuen un moment prou favorable, amb la presència destacada de molts membres il·lustres a la cort com a consellers al servei del rei.

Aquesta època de tolerància, a una banda i altra de la frontera de la Reconquesta, afavorirà la creació literària i intel·lectual i farà possible que floreixin grans figures de la cultura jueva a Catalunya. Forcano va destacar el poeta i matemàtic tortosí Menahem ben Saruq, autor del primer diccionari hebreu, i el rabí Solomó ben Adret, director de l’acadèmia talmúdica de Barcelona, que ens ha llegat més de 3.000 respostes a dubtes i consultes que li van plantejar jueus d’arreu del món.

Tot i el bon tracte del rei Jaume I als jueus, al final del seu regnat ni el mateix monarca va poder evitar la imposició de mesures cada vegada més coercitives contra el poble de David. Serà el preludi d’un nou segle, el XIV, el més nefast de la història del judaisme a Catalunya. Ja abans de l’inici d’aquesta centúria, s’obligarà els jueus d’arreu del Principat a anar marcats amb una roba o uns elements específics que els diferenciïn dels cristians. Com apunta Forcano, si calia distingir-los volia dir que físicament no hi havia cap diferència ètnica o racial entre uns i altres. Aquesta marca, ja sigui una capa amb caputxa com a Barcelona o la que es decreti a cada ciutat, afavorirà l’estigmatització dels jueus i els dificultarà enormement la vida diària.

El carrer Marlet a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, Barcelona. Font: Wikipedia

D’altra banda, després de dècades d’expansió econòmica i social, el segle XIV és una època de crisi i desastres, en què s’encadenaran plagues, pestes i terratrèmols. De tots aquests mals se’n culparà els jueus i l’odi antisemita s’anirà accentuant en la societat cristiana, atiat per l’Església i els ordes de predicadors. Un antisemitisme que culmina el 1391 amb una gran onada d’atacs massius a calls d’arreu de la corona que, malgrat els intents del rei per evitar-los, delmaran greument i de manera irreversible les aljames.

Després d’aquests atacs, el segle XV és una agonia per als jueus catalans. Molts calls desapareixen i queden poques famílies, perquè la majoria han mort, s’han exiliat o s’han convertit. El decret d’expulsió del 1492 és només el cop de gràcia que certifica la fi oficial de la presència jueva a Catalunya. Les conversions forçades de bona part de les comunitats, però, no allunyaran l’amenaça de la violència damunt dels jueus conversos, que, en comptes de veure recompensat el seu sacrifici, seran sospitosos perpetus que caldrà vigilar amb cura.

Placa hebraica a c. Marlet 1, al Call de Barcelona. Autor: Enfo, Wikimedia Commons

Carrer del Call, Girona. Autor: Tallaferro, Wikimedia Commons

L’acusació de pràctiques jueves, formulada amb mala intenció per qualsevol persona de l’entorn, podia fer caure la crueltat implacable del tribunal de la Inquisició sobre qualsevol cristià, convers o no. D’aquí sorgiran certes pràctiques socials amb què la població més susceptible de ser acusada de falsa conversió volia proclamar públicament que no practicava la fe ni seguia les tradicions jueves. Per això es fa dissabte, netejant de forma ostentosa i més intensa en el dia sagrat dels jueus, perquè a tothom li quedi clar que no es preserva la seva festa. I es menjaran bunyols per Quaresma, perquè tothom sàpiga que en els dies propers a la Pasqua jueva ningú no consumeix pa àzim, sense llevat, tal com pertocaria. I es fa festa grossa per la matança del porc, convidant familiars i veïns, perquè tothom de la contrada vegi que en aquella casa no es contempla la prohibició de consumir carn de porc, tal com estableix la llei jueva. I dècades i segles després de la fi oficial del judaisme a Catalunya, encara preservem i perpetuem tradicions nascudes de la por profunda de ser acusat de jueu.

Dones jueves amb caputxa i rodella al cap, fragment del Retaule dels sants Joans, cap a 1435-1445

Testimonis gràfics a la col·lecció

Una passejada per les sales d’art gòtic del museu permet constatar que pràcticament totes les obres anteriors a l’expulsió dels jueus estaven destinades al culte cristià. Per això, moltes ofereixen una imatge especialment negativa dels jueus i el judaisme, amb la voluntat, de «degradar-los» i presentar-los com un grup humà totalment diferent dels cristians, que concentra i acumula els pitjors defectes: lletgesa, brutícia, ridiculesa, etcètera. En moltes d’aquestes obres els jueus hi apareixen caracteritzats d’acord amb els estereotips físics que es van començar a difondre en aquest moment i que avui malauradament encara són en bona part vigents, tot i que no tinguin cap fonament sòlid.

Anònim, Biga de la Passió (detall), cap a 1192-1220

Tal com va fer notar Forcano, aquesta representació distintiva dels jueus mai no s’estendrà a Jesús, els apòstols ni a cap de les figures sagrades del cristianisme, tot i que tots ells també eren jueus a tots els efectes. Només es diferenciarà aquells jueus que apareixen en la història sagrada que no es converteixen a la nova religió. Uns personatges que, en molts casos, són els principals antagonistes de Crist, com els sacerdots del Temple. Aquest tractament diferenciat dels jueus apareix molt aviat en l’art català. Un dels testimonis més antics que en conserva el museu és la Biga de la Passió, on els jueus apareixen amb el rostre totalment negre, com si fossin africans, seguint una antiga tradició bizantina. És possible que aquest particular codi racial per als jueus estigués vigent fins a finals del segle XIII, ja que en les pintures de la conquesta de Mallorca, apareix un personatge negre dalt d’una torre on hi ha hissada una bandera amb l’estrella de David. Tot i que aleshores aquest símbol no s’associava en exclusiva al poble jueu, el paper determinant que els jueus mallorquins van tenir en la conquesta podria reforçar aquesta identificació.

Mestre de la conquesta de Mallorca, Pintures murals de la conquesta de Mallorca (detall), 1285-1290

L’aprovació, a finals del segle XIII, de les primeres disposicions en què s’obliga els jueus a portar un o més elements distintius quan sortien del call farà innecessària la diferenciació racial en les obres d’art: n’hi haurà prou de representar-los amb les robes i rodelles que se’ls imposaven als espais públics arreu de Catalunya. En la majoria de taules gòtiques del segle XIV i XV del museu els jueus hi apareixen vestits amb les robes obligatòries a la ciutat de Barcelona: la dita capa rotunda, que cobria tot el cos i duia caputxa. Un exemple el podem veure en l’escena de Jesús entre els doctors del Retaule de la Mare de Déu, procedent de Sixena.

Jaume Serra, Retaule de la Mare de Déu (detall de Jesús amb els doctors), cap a 1367-1381

Seguint el recorregut, el tractament plàstic dels jueus en el gòtic català empitjora a mesura que s’avança en el temps. En les obres de la primera meitat del segle XIV encara hi són representats d’una manera que gairebé podríem qualificar de «neutra», malgrat que apareixen en escenes molt crítiques amb el poble de David. És cert que vesteixen les robes que els estigmatitzaven, particularment les capes rotundes, però aquesta és la manera com els cristians de l’època, inclosos els pintors, estaven avesats a veure’ls al carrer, fora del call. Més enllà de l’element distintiu de la roba, els rostres i les faccions de les figures identificades com a jueus tenen un tractament i uns detalls equiparables als dels personatges cristians. Les figures jueves que són al retaule i el frontal del Corpus Christi així ho testimonien.

Mestre de Vallbona de les Monges (Guillem Seguer ?), Retaule del Corpus Christi, cap a 1335-1345

Mestre de Vallbona de les Monges (Guillem Seguer ?), Frontal del Corpus Christi, cap a 1335-1345

L’ aparent igualtat entre cristians i jueus en la representació dels rostres canviarà dràsticament a partir de mitjan segle XIV. En les obres dels germans Serra, per exemple, les faccions de les figures identificades com a jueus ja comencen a adoptar els trets que els han atribuït els tòpics: nassos grossos i aguilencs, mentó prominent i barbes llargues i espesses. La seva expressió facial s’anirà fent més agra. S’inicia així una tendència que s’accentuarà cada vegada més i arribarà fins a extrems gairebé esperpèntics.

Jaume Serra, Retaule sant Esteve (detall de la disputa de sant esteve al Sanedrí), cap a 1385

Al tombant de segle, els rostres dels personatges jueus ja estan plenament caricaturitzats, amb l’objectiu de mostrar la màxima degradació física de la comunitat que representen. Forcano va assenyalar diversos testimonis significatius. Un d’aquests exemples és la taula de la Resurrecció de Crist del retaule major de Santes Creus, de Guerau Gener i Lluís Borrassà, on un dels soldats que vigila la tomba de Jesús és representat amb trets porcins, una elecció singular però gens casual si tenim en compte que aquest és un animal que els jueus tenien prohibit menjar, i que el consum de carn de porc era un dels trets socials que diferenciava més clarament els cristians dels jueus.

A l’escena del Bes de Judes, del Mestre de Retascón, els trets físics suposadament semites tant del cèlebre traïdor com dels soldats que detenen Crist s’aprecien molt clarament: pell de color cendrós, nas gros i aguilenc, mentó prominent. També hi crida l’atenció la profunda mirada d’odi que l’autor ha sabut representar en els ulls i les faccions de tots aquests personatges. L’únic que disculpa una mica l’artista és que en aquest cas, curiosament, la figura de Jesús també sembla reproduir els tòpics físics atribuïts habitualment als jueus.

Gerau Gener, Resurrecció de Crist, 1407-1411

Mestre de Retascón, Bes de Judes, cap a 1410-1425

A més d’observar la degradació progressiva de la representació artística dels jueus, Manuel Forcano també va assenyalar la duresa dels fets que se’ls atribueixen en les escenes on se’ls representa. Els membres del poble de David apareixen de manera clara i explícita principalment en dos tipus d’escenes: les disputes teològiques, que evidentment acaben sempre amb la victòria dialèctica dels representants del cristianisme, i els suposats sacrilegis dels jueus contra els símbols sagrats dels cristians, principalment l’hòstia consagrada. És significatiu el protagonisme d’aquests dos temes, perquè tant l’un com l’altre reflecteixen realitats ben presents a l’edat mitjana a Catalunya. A la Corona d’Aragó es van impulsar diverses disputes teològiques i hi ha documentats diversos processos judicials contra jueus acusats d’haver profanat símbols cristians. Els retaules gòtics, per tant, simplement reprodueixen i es fan ressò de situacions que van generar debat i controvèrsia en el món cristià de l’època.

Les disputes teològiques representades en els retaules gòtics del museu no són contemporànies a les obres, sinó que reprodueixen debats religiosos que narren principalment al Nou Testament, vinculats a la vida de Jesús o a la de sant Esteve. A les sales n’hi ha exemples diversos. La disputa del nen Jesús amb els doctors és una escena que apareix habitualment en cicles iconogràfics sobre la vida de Jesús i la Mare de Déu, i al museu està molt ben representada al Retaule de la Mare de Déu de Sixena.

L’escena que més trobem és la disputa de sant Esteve amb el Sanedrí, un episodi descrit extensament al llibre dels Fets dels apòstols i que acaba amb el martiri del sant, ja que els sacerdots, enfurismats perquè no poden derrotar-lo dialècticament, ordenen lapidar-lo. En la majoria d’aquestes escenes els jueus hi són representats en actituds ben agressives, tapant-se les orelles o esquinçant les escriptures en senyal de desaprovació. En d’altres, com en la taula  de Ferrer i Arnau Bassa, hi trobem per contra alguns jueus amb una actitud de clara desolació, com si es creguessin derrotats pels arguments teològics d’Esteve.

Ferrer i Arnau Bassa, Disputa de sant Esteve amb el jueus, cap a 1340-1360

Tot i tractar-se d’episodis del Nou Testament, els cristians de l’època reconeixien en aquestes escenes una clara referència a les diverses disputes o controvèrsies que van tenir lloc en territori català a la baixa edat mitjana, on sempre es confrontaven els arguments d’un líder jueu de referència amb els d’un jueu convers al cristianisme. En destaquen especialment dues: la de Barcelona de l’any 1263, en què els jueus van tenir llibertat de paraula i per a molts dels presents van guanyar la disputa dialèctica, motiu pel qual el seu ponent, Bonastruc ça Porta, es va haver d’exiliar. I la de Tortosa de 1414, molt menys equilibrada, en què els rabins jueus van assistir-hi per la força i, després de 67 sessions, els van obligar a firmar un document en què reconeixien els seus errors i, en molts casos, a convertir-se.

Pel que fa a la representació dels suposats sacrilegis comesos pels jueus contra els elements sagrats dels cristians, Manuel Forcano va destacar especialment les dues taules dedicades al Corpus Christi atribuïdes al Mestre de Vallbona de les Monges. Hi trobem tot un repertori d’atacs de jueus contra l’hòstia consagrada, que segons les creences cristianes es converteix durant la missa en el cos de Crist. En diverses escenes es pot veure com un prestamista jueu aconsegueix una hòstia consagrada de part d’una cristiana a canvi de perdonar-li els deutes, i sotmet la forma sagrada a tota mena d’atacs per intentar profanar-la, i així, burlar-se del cristianisme i del dogma de la Transsubstanciació. Malgrat que és apunyalada, clavada en una llança i bullida, l’hòstia es manté miraculosament intacta però sagna abundantment, fet que vol evidenciar que és el cos de Crist. A la Catalunya medieval hi ha dues denúncies documentades de cristians contra jueus per, suposadament, haver robat o comprat hòsties consagrades per atacar-les: una a Barcelona, el 1367, i una altra a Lleida el 1383. En tots dos casos les aljames van ser reprimides i els acusats van ser portats a judici, però al final els van absoldre perquè es va demostrar que les acusacions eren falses.

Amb la guia de Manuel Forcano hem conegut detalls i aspectes dels retaules que habitualment passen desapercebuts, en un recorregut ben complet per les nombroses referències jueves que conserven les obres d’art gòtic que s’exposen al Museu Nacional.

Enllaços relacionats

Pintura “adversus iudaeos” a la col·lecció d’art gòtic, Cèsar Favà

Martí Casas i Payàs
Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya

2 Comentaris

  • Gabriel Vilaginés
    8 d'agost de 2017 - 6:57 pm | Enllaç permanent

    En Manel és un gran especialista en el tema i molt didàctic. (recomano el seu llibre sobre el tema).
    Cal agrair el magnífic treball de recopilació d’en Martí.
    Amb mestres com aquests és molt fàcil aprendre

  • Martí Casas i Payàs
    11 d'agost de 2017 - 12:19 pm | Enllaç permanent

    Per la part que em toca, moltes gràcies, Gabriel! M’he limitat a transcriure tan bé com he pogut allò que va explicar en Manuel. Celebro que t’hagi agradat. Una abraçada!

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.