Els retrats fotogràfics “post mortem” al segle XIX

4.314
Alícia Cornet

Joan Martí Centellas, Retrat de nadó difunt, cap a 1860, detall

La majoria de nosaltres relacionem la fotografia post mortem amb un costum d’altres cultures, d’altres països. Ho veiem com una pràctica llunyana, que es realitzava fora de les nostres fronteres. Res més lluny de la realitat, ja que els nostres fotògrafs també realitzaven aquest tipus de retrats. És cert que la fotografia de difunts s’inicià a Anglaterra durant l’època victoriana, però aquesta pràctica es va anar estenent per tot Europa i Amèrica al llarg del segle XIX. A Barcelona, els fotògrafs més rellevants del moment, com són els Napoleon, Rafael Areñas, Antoni Esplugas, Manuel Moliné, Rafael Albareda i Joan Martí Centellas, van realitzar fotografies post mortem.

Volem donar a conèixer aquesta pràctica amb un objectiu prioritari: aconseguir que el lector deixi de veure les fotografies de difunts com el resultat d’un acte morbós i macabre, i les vegi com allò que realment eren: un acte d’amor i d’afecte.

Federico de Madrazo, Retrat jacent del príncep d’Astúries. Palacio Real de Madrid

La raó de ser del retrat post mortem

Actualment ens resulta complicat entendre el motiu pel qual algú pogués encarregar el retrat d’un familiar mort i el col·loqués a la seva habitació o, al costat d’altres retrats, a l’àlbum fotogràfic. Avui dia seria impensable trobar, dins dels nostres àlbums, la fotografia d’un familiar difunt al costat dels nostres records més importants, com ara el casament, el naixement dels fills i els aniversaris. Què portava als homes del segle XIX a encarregar aquest tipus d’imatges? Per entendre-ho, ens haurem de traslladar en el temps.

Al segle XIX, la mort no era un tema tabú, com ho és ara, sinó una qüestió força més visible i propera. Pensem que la taxa de mortalitat infantil era molt alta i l’esperança de vida, molt més curta. Les persones morien i es vetllaven a casa, envoltades dels seus familiars i amics —els tanatoris no existien, el primer tanatori en territori espanyol va inaugurar-se el 1975 a Irache, Pamplona— i, un cop enterrades, res no permetia recordar-les físicament. Amb el pas del temps, el rostre de la persona estimada s’oblidava i, justament per aquest motiu, per no oblidar, va néixer el retrat post mortem.

Josep Piquer, Infant mort, 1855. Museo del Romanticismo de Madrid

És cert que la por de l’oblit i la representació de difunts no és un fet exclusiu del segle XIX, tenim representacions mortuòries en escultura i pintura al llarg de la història, però és en aquest segle quan es van produir una sèrie de transformacions importants a l’entorn del concepte de família, de la valoració de la infància i del tractament de la mort, que propiciaren la proliferació d’aquests tipus de representacions. També és en el XIX quan, com a conseqüència del canvi en la manera d’afrontar la mort i dels rituals funeraris, les representacions de difunts van ocupar un lloc privilegiat en les habitacions dels particulars i van deixar de mostrar-se, exclusivament, a l’interior de les esglésies i als cementiris com passava en èpoques anteriors.

La família reial espanyola va contribuir a la difusió d’aquest tipus de manifestacions amb l’encàrrec dels retrats mortuoris dels seus fills. El 12 de gener de 1850, Isabel II va donar a llum un nen mort, asfixiat. Davant aquest fet, la família reial va deixar de banda el protocol i va mostrar obertament els seus sentiments. Va encarregar a Federico de Madrazo dos retrats del fill mort. Quatre anys més tard, moria la infanta Maria Cristina amb només 3 dies de vida. La reina i el seu espòs, Francesc d’Assís, van encarregar una màscara mortuòria de cera de la nena a l’escultor Josep Piquer, que, anys més tard, li va servir per realitzar dues escultures de la infanta i a Madrazo per realitzar-ne dos retrats.

El museu conserva una producció important de retrats mortuoris, com per exemple L’albat Josep Maria Brusi en el seu llit de mort, pintat per Antoni Caba el 1882, La senyoreta Riquer morta, realitzat per Alexandre de Riquer Inglada el 1887, i les màscares mortuòries que va elaborar l’escultor Jeroni Suñol del pintor Marià Fortuny, entre d’altres.

El més conegut és el retrat de La senyoreta del Castillo en el seu llit de mort, pintat per Marià Fortuny cap a 1871. Era la filla del propietari de la fonda de Los Siete Suelos de Granada, on Fortuny i la seva família es van allotjar durant una part de la seva estada en aquella ciutat. El propietari no tenia cap retrat de la seva filla en vida i va demanar a l’artista que realitzés un apunt a llapis de la difunta. El resultat, però, va ser un oli de la jove dins del seu fèretre.

Marià Fortuny, La senyoreta Del Castillo en el seu llit de mort, Granada cap a 1871

Fins a la segona meitat del segle XIX, fer-se un retrat —escultòric, pictòric o fotogràfic— era car i, per tant, exclusiu d’una clientela benestant. El preu elevat era un dels motius pel qual la majoria de les famílies no tenien cap imatge del familiar en vida. I el retrat post mortem seria l’única imatge que la família conservaria per recordar el familiar. Hem de pensar també que molts dels que es conserven són de nens, fet que donava encara més sentit a l’encàrrec d’aquest tipus de manifestacions. Tenir aquest tipus d’imatge donava consol als pares i els ajudava a passar el dol, tal com podem llegir en un article publicat a la revista La Fotografia el desembre del 1904: “El retrato del hijo muerto es el recuerdo único que atenúa el dolor de los padres que le perdieron, y que, gracias al retrato, se hacen la ilusión de que le siguen viendo: el retrato del objeto de nuestro amor, recibe, á veces, tantos besos como nuestro amor mismo.” O en una altra ressenya titulada “Conveniencia de tener retratada á toda la família” publicada en el mateix número de la revista, en què s’explicava el desconsol d’un banquer d’immensa fortuna, en veure que no tenia cap retrat de la seva filla de 15 anys que acabava de morir.

Antoni Esplugas, Retrat de nadó difunt, cap a 1890. Col·lecció particular

La fotografia de difunts: tres maneres diferents de retratar-los

Amb el daguerreotip apareixen els primers retrats fotogràfics de difunts, però el seu alt cost feia que només poguessin retratar-se una minoria adinerada. Amb les innovacions introduïdes en el procés fotogràfic durant la dècada dels cinquanta del segle XIX —el col·lodió humit, el format targeta de visita i el paper albuminat— els costos del retrat fotogràfic van disminuir considerablement i n’augmentà la demanda en general. La producció de fotografies post mortem també es va incrementar, tot passant a ser una ocupació habitual de la majoria dels tallers fotogràfics de la segona meitat del segle XIX.

Retrat de nadó difunt, fotografia realitzada pel taller de Moliné i Albareda, un dels estudis amb més prestigi per la qualitat dels seus retrats. Col·lecció particular

El retrat d’un difunt era més car que un retrat comú i representava un sacrifici econòmic per a algunes famílies. El fotògraf havia de traslladar-se, amb tot el seu equipament, al domicili del difunt i resoldre els problemes de llum i espai que allí l’esperaven. A més, tot i que era la família qui netejava i vestia el difunt, era el fotògraf l’encarregat de maquillar-lo i preparar-lo per ser fotografiat, i, això, en molts casos, era una tasca complexa i desagradable, sobretot quan l’encàrrec era fotografiar el difunt com si estigués viu. Hi ha diversos relats d’època que en parlen, J. F. Vázquez ens n’esmenta dos de representatius.

  • L’escrit d’A. A. Eugène Disdéri l’any 1855: “Hemos realizado una multitud de retratos post mortem; pero debemos confesar francamente que no lo hacemos sin repugnancia.”
  • l el del fotògraf francès Nadar: “Si hay un penoso deber en la fotografia profesional, es la obligada sumisión a estos llamamientos funerarios.”

Durant un temps, el difunt es podia traslladar a l’estudi del fotògraf, sobretot si el mort era un nen, però el més freqüent era que fos el fotògraf qui es traslladés al domicili. Tot i així, a principis del segle XX, es va promulgar una llei que, per raons sanitàries, prohibia portar el cadàver a l’estudi, fos quina fos l’edat del difunt.

A grans trets, trobem tres tipologies de retrats post mortem segons la manera en què es retratava el difunt:

Com si estigués viu, amb els ulls oberts i acompanyat dels seus familiars. En aquesta primera tipologia, predominant entre la dècada dels quaranta i cinquanta del segle XIX, el mort s’acostumava a situar al centre de la composició, envoltat dels seus familiars o amics. Aquestes eren les fotografies més complicades per al fotògraf, que havia de mantenir dempeus o assegut el cadàver, amb l’ajut d’uns estris específics, i amb els ulls oberts o que semblés que els hi tenia, tot pintant-los sobre les parpelles a la fotografia. El retoc a mà de la còpia els ajudava, en alguns casos, a aconseguir l’aparença desitjada.

Cantó y Cía., Retrat familiar

Simulant dormir. Aquesta era la tipologia més suau i la més escollida per fotografiar infants i nadons que normalment els fotògrafs situaven sobre un sofà o en braços d’un dels pares. Va ser el tipus de representació predominant entre els anys seixanta i vuitanta del segle XIX i de la qual ens n’ha arribat més producció.

Cantó (Barcelona), Retrat d’infant difunt. Col·lecció particular

Mort en el seu llit sense dissimular l’estat del retratat. Aquesta tipologia és la més freqüent a finals del segle XIX i principis dels XX i, a diferència de les dues anteriors, significava una clara acceptació de la mort. En molts d’aquests casos, es posaven flors acompanyant el difunt, com podem veure en aquest retrat del fill del fotògraf Rafael Areñas Tona i Margarita Quintana, que va morir als pocs dies de néixer.

Cap finals del segle XIX, el llit va ser substituït, en molts casos, pel taüt, com veiem en la fotografia de l’escriptor Victor Balaguer de 1901 que es conserva a l’arxiu del museu.

A inicis del segle XX, les fotografies post mortem continuaven realitzant-se, però la Primera Guerra Mundial va contribuir a disminuir-ne la producció. Les guerres en general van provocar un nou canvi en la manera d’afrontar la mort i en els rituals funeraris. El fotoperiodisme va difondre imatges molt dures de les guerres i la societat  va voler allunyar-se dels horrors viscuts i de tot el que envoltava la mort.

Avui en dia, que vivim en el món de la imatge, la fotografia post mortem no tindria cap raó de ser. Disposem de nombroses fotografies i vídeos que ens permetran recordar la persona estimada quan no hi sigui. Però hi ha un cas en què la tradició victoriana sí que tindria significat: la pèrdua perinatal. Quan un nadó neix mort o mor al cap de poc temps de néixer, els pares no tenen cap fotografia que els permeti recordar-lo físicament i que els ajudi a passar el dol. Amb la finalitat de reconfortar aquestes famílies, s’han creat diverses ONG i webs que presenten projectes fotogràfics post mortem.

Als Estats Units, l’ONG Now I lay me down to sleep organitza, des del 2005, sessions fotogràfiques gratuïtes en les quals els pares posen amb els seus nadons difunts. El servei que realitza ha estat tan ben acollit per part de les famílies que l’ONG ja és present en més de quaranta països del món i treballa amb més de 1.700 fotògrafs voluntaris.

A Barcelona, la fotògrafa i psicòloga Norma Grau ha creat el projecte StillBirth dedicat a les famílies que han patit la pèrdua d’un fill. A través de les seves fotografies, Grau les acompanya en el seu dol. El gran consol que reben els pares amb les imatges es fa palès amb la llarga llista d’espera que té la fotògrafa.

Han passat gairebé dos segles des de les primeres fotografies post mortem, però, com podem veure, la motivació que va portar els nostres avantpassats del segle XIX a encarregar-les és, en essència, la mateixa que en el segle XXI: la por d’oblidar.

Enllaços relacionats

Historia de la infancia y retratos post-mortem, José María Borrás. HISPANIA. Revista Española de Historia, 2010. (PDF, 11,9 MB)

La imagen de la muerte infantil en el siglo XX, Andrea Fernández. Cuartas Jornadas Imagen, Cultura y Tecnología, 2005. (PDF. 381KB)

La representación social de la muerte a través de la fotografía, Emilio Luis Lara (PDF. 6,74MB)

La fotografía postmortem y su papel en la evocación del recuerdo y la memoria, Sara González, Xavier Motilla. (PDF)

Retratos para la eternidad, Patricia Gosálvez. El País, 2009

Fotografiar la muerte, Andrea L. Cuarterolo

 

Alícia Cornet
Documentació i Servei fotogràfic

14 Comentaris

  • 2 de novembre de 2017 - 2:52 pm | Enllaç permanent

    Us felicito per aquesta entrada. Molt bona realment i una molt bona síntesi.

  • Yrene
    2 de novembre de 2017 - 3:07 pm | Enllaç permanent

    Sorprenent que el primer tanatori de l’Estat sigui del 1975! Felicitats pel post.

    • Alícia Cornet
      3 de novembre de 2017 - 1:46 pm | Enllaç permanent

      Moltes gràcies Yrene. Sí, realment és sorprenent que faci només 42 anys que va inaugurar-se el primer tanatori de l’estat.

  • Gabriel Vilaginés
    2 de novembre de 2017 - 5:04 pm | Enllaç permanent

    Molt interessant, per entendre el perquè del que passa, encara que avui ens pugui fer una mica de basarda.

    • Alícia Cornet
      3 de novembre de 2017 - 1:47 pm | Enllaç permanent

      Gràcies Gabriel. És cert que és un tema que fa una mica d’angoixa. Espero que la meva entrada hagi contribuït a canviar la visió que la gent té sobre els retrats de difunts.

  • Rafael
    2 de novembre de 2017 - 6:20 pm | Enllaç permanent

    Molt bon article, ja que dóna visibilitat a tota una tradició fotogràfica oblidada o ignorada.
    Curiosament vaig tenir el primer coneixement de l’existència d’aquesta tradició mortuòria, de mans del mentalista Luís Pardo, en un dels seus espectacles.

    • Alícia Cornet
      3 de novembre de 2017 - 1:49 pm | Enllaç permanent

      Moltes gràcies. Conec els espectacles del mentalista Luís Pardo, però desconeixia que hagués tocat aquest tema en un dels seus espectacles.

  • 3 de novembre de 2017 - 8:30 am | Enllaç permanent

    Una entrada excel·lent i molt interessant. No coneixia aquest vessant de la fotografía ‘íntima’, per dir-ho així. Per mi el post-mortem era només fotoperiodisme, més o menys morbós, del segle XX. Gràcies!

    • Alícia Cornet
      3 de novembre de 2017 - 1:49 pm | Enllaç permanent

      Moltes gràcies Adela. Me n’alegro que t’hagi agradat!

  • Cristina
    3 de novembre de 2017 - 11:23 am | Enllaç permanent

    Article original, interessant i entenedor que ajuda a conèixer els orígens del retrat post-mortem, els motius que l’originaven i com els fotògrafs duien a terme aquests encàrrecs. Enhorabona!

    • Alícia Cornet
      3 de novembre de 2017 - 1:50 pm | Enllaç permanent

      Moltes gràcies, Cristina! M’alegra que aquesta entrada hagi contribuït a donar una visió diferent dels retrats post-mortem.

  • Pilar
    3 de novembre de 2017 - 4:19 pm | Enllaç permanent

    Moltes gràcies. És un article interessant i enriquidor.
    Havia llegit algun article però aquest ha estat el més complet i enriquidor.

    • Alícia Cornet
      6 de novembre de 2017 - 9:33 am | Enllaç permanent

      Moltes gràcies, Pilar! Me n’alegro que t’agradi.

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.