El Gorg Blau era un bonic paratge de la serra de Tramuntana de Mallorca que es trobava situat en un dels punts més elevats i salvatges de l’illa. Un torrent de muntanya, després de travessar un congost profund i estret, s’estancava en un petit llac abans de seguir el seu camí cap al mar.
El Gorg Blau primitiu (Escorca, Mallorca) abans de 1904. Font: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Gorg_blau.jpg
Aquest indret mallorquí, molt popular gràcies a l’atenció que li havien dedicat pintors i literats, va desaparèixer el 1971 arran de la construcció del pantà que porta el seu nom. El torrent que hi passava, però, encara segueix el seu curs entre parets de fins a tres-cents metres d’alçada.
El vitrall
El gorg blau és també el títol del vitrall tríptic que tanca la primera part del recorregut per la nova presentació d’art modern del museu. L’obra, dissenyada l’any 1911 pel pintor paisatgista Joaquim Mir i executada pel taller vitraller Rigalt i Granell, el més prestigiós de la Barcelona modernista, crida l’atenció del visitant per la seva bellesa i monumentalitat.
Joaquim Mir. El gorg blau, cap a 1911. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Als tres cossos que componen aquest gran vitrall es desplega un paisatge exuberant i paradisíac, ple de colors i ric en detalls. En un dels laterals, una parella de pastors conversen vora el ramat. Al fons de l’escena, la claror d’una nit estelada il·lumina un congost molt estret que es reflecteix en les aigües d’un llac. És, segurament, una imatge idealitzada del paratge del Gorg Blau, que Joaquim Mir hauria conegut durant la seva decisiva estada a Mallorca, entre 1900 i 1904.
El vitrall dissenyat per Mir és excepcional per diversos motius. D’entrada, es tracta d’una de les poquíssimes incursions del seu autor en el camp de les arts aplicades i la decoració d’interiors. El vitrall era part de la decoració que Mir va realitzar per a la nova casa del seu oncle, Avel·lí Trinxet, a l’Eixample, una torre modernista, avui desapareguda, construïda per Josep Puig i Cadafalch entre 1902 i 1904.
Vista posterior de la Casa Trinxet amb el jardí. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Trinxet#/media/File:Trinxet_21.jpg
Tècnica i estil
El gorg blau és també molt interessant des del punt de vista tècnic i estilístic. L’artista el va dissenyar seguint l’estil lliure, colorista i agosarat que caracteritza les seves pintures d’aquell moment, quan residia al Camp de Tarragona (1905-1913). Els paisatges d’aquests anys són considerats, de fet, el millor testimoni de l’originalitat de l’art de Joaquim Mir, el millor pintor de la segona generació modernista juntament amb Isidre Nonell.
Joaquim Mir. La joia, cap a 1910. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Durant la seva estada als pobles de l’entorn de Reus, Mir representa allò que veu a partir de taques juxtaposades de colors vius, crea una interpretació molt lliure i personal del paratge en què s’inspira que frega, molt sovint, l’abstracció. Aquesta tècnica resultava molt pertinent per elaborar un projecte de vitrall-mosaic, la tipologia que s’havia posat de moda en la Barcelona modernista, perquè a cada taca de color li corresponia fàcilment una tessel·la de vidre.
Les dames de Cerdanyola, una obra de Ludwig Dietrich datada cap a 1910, és un dels millors exemples de vitrall-mosaic conservats a Catalunya. Museu d’Art de Cerdanyola. Foto: Kippelboy https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cerdanyola-Les-dames-de-Cerdanyola.jpg
A l’hora de projectar El gorg blau, Joaquim Mir va voler facilitar encara més la tasca dels mestres vitrallers, i en l’esbós preparatori va resseguir les cèlebres taques amb una línia fosca, per indicar així de manera clara els límits de cada fragment de vidre i els punts d’unió amb el fil de plom. Sens dubte, els artesans de la casa Rigalt i Granell devien agrair que els ho fes tan fàcil.
Paisatge mallorquí
Més enllà dels detalls tècnics i artístics, però, un dels aspectes que segurament fa més especial el vitrall El gorg blau és la seva singularitat temàtica. Pel que sabem, es tracta de l’única obra on Mir recupera els temes i paisatges mallorquins després de la seva sortida precipitada de l’illa arran d’un accident que per poc no li costa la vida.
Joaquim Mir havia desembarcat a Mallorca tot just estrenat el segle XX a la recerca de nous paisatges que l’inspiressin. Hi arribava sabent que podria dedicar-se exclusivament a pintar, gràcies a l’acord signat amb Avel·lí Trinxet. Segons aquest pacte, inèdit fins aleshores en l’art català, l’artista rebria una paga mensual fixa a canvi d’entregar l’obra realitzada al seu oncle, que seria qui s’encarregaria de comercialitzar-la. Mir va establir-se primer a prop de la costa, en companyia de Santiago Rusiñol i la seva família, però ben aviat va descobrir el potencial pictòric de la serra de Tramuntana. Obsessionat a trobar paisatges inèdits que li permetessin desenvolupar un estil propi i genuí, va aïllar-se del món i de l’entorn i va sucumbir a una febre creadora que donaria grans fruits.
Joaquim Mir. El roc de l’estany, cap a 1903. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Pintant la muntanya mallorquina, Mir ja no es limitarà a reproduir els paisatges que veu, sinó que en les seves obres plasmarà la seva visió més personal de l’entorn, el seu paisatge interior, amb l’ús d’un llenguatge pictòric absolutament original. Unes creacions que seran la base de l’estil encara més lliure i desimbolt de la posterior etapa reusenca.
L’efervescència creativa de Mallorca, però, va acabar tenint un cost molt alt per a l’artista. El 24 d’abril de 1904, mentre pintava sobre un espadat contigu al Torrent de Pareis, Mir es va precipitar al fons de l’abisme en unes circumstàncies mai del tot aclarides. A conseqüència de l’accident va patir una greu crisi que va obligar a internar-lo durant dos anys a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
Si l’experiència mallorquina s’havia tancat de manera tan traumàtica, per què Mir va decidir recuperar un paisatge emblemàtic de l’illa per al vitrall El gorg blau? La resposta sembla que torna a ser a mans de l’oncle Avel·lí. Entre 1903 i 1904, el pintor havia començat a decorar l’interior de la casa dels Trinxet, tot embellint les parets de l’anomenat Menjador Gran amb uns plafons de colors vius inspirats en els paisatges de Mallorca.
A causa de l’accident el projecte decoratiu va quedar paralitzat, i Mir no reprendria els treballs fins a finals de la dècada de 1910, quan segurament va cedir a les insistents reclamacions del seu oncle i mecenes. Aleshores va decorar l’anomenat Menjador Petit amb uns plafons inspirats en el paisatge tarragoní i va projectar sis vitralls, quatre per als finestrals de la capella i dos, els més ambiciosos, El gorg blau i La Vita, per a les estances principals.
És probable que El gorg blau hagués d’estar situat a prop del Menjador Gran, i com que aquell saló estava decorat amb paisatges illencs, es volgués mantenir la unitat temàtica escollint un assumpte mallorquí per al vitrall. Sigui com sigui, resulta significatiu que Mir hi representés un paratge que no ens consta que hagués pintat mai mentre vivia a l’illa. Tancava així potser un deute pendent amb el Gorg Blau original?
Paradoxalment, malgrat la rellevància del vitrall, i tot i tractar-se d’un encàrrec personal, El gorg blau mai no va arribar a ocupar el lloc que tenia destinat a la Casa Trinxet. L’any 1911, poc després que el taller Rigalt i Granell hagués lliurat el tríptic, l’oncle Avel·lí va decidir portar-lo a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona. La peça va cridar l’atenció dels responsables municipals i, davant l’oferta de compra, el parent i marxant de Mir sembla que no va tenir gaire problemes a desprendre-se’n. D’aquesta manera, el vitrall tríptic El gorg blau es va convertir en una de les primeres obres de Joaquim Mir que entraven a formar part de les col·leccions públiques d’art de la ciutat de Barcelona.
Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
[…] El vitrall mallorquí de Joaquim Mir, El gorg blau […]