Tot just engeguem el nou curs i tornem a entrar a les aules, amb nous creadors i creadores en la vuitena col·laboració del museu amb el programa Creadors EN RESiDÈNCIA als instituts de Barcelona. I ara és el moment de fer una mirada al curs passat i a l’experiència de la Svantje Busshoff.
Aquesta artista, que va tenir una doble presència a l’Institut Vall d’Hebron i al museu amb la mostra Re-parar, reflexiona aquí sobre el que va suposar la seva estada com a artista resident en aquest centre educatiu, el contacte amb l’alumnat i la revisió del seu propi procés de treball des d’una perspectiva nova.
El programa EN RESiDÈNCIA és sempre un espai d’intercanvi i experimentació per a totes les persones que hi participen. Els artistes hi comparteixen les seves reflexions, temes d’interès i maneres de treballar amb un grup d’alumnes. Aquests, per la seva banda, posen en joc també les seves inquietuds i els seus imaginaris per dur a terme un procés creatiu compartit, un diàleg complex i ric a la vegada, com apunta la Svantje Busshoff en aquest text.
La residència d’Svantje Bußhoff a l’Institut Vall d’Hebron va ser comissariada i coordinada per l’Associació A Bao A Qu i el museu.
Svantje Busshoff
Un dels dies més feliços de la meva vida va ser quan vaig deixar d’anar a l’escola. Em vaig prometre que no hi tornaria mai més, i que tota la meva vida fugiria de les exigències d’aquesta institució.
Però quan em van proposar la col·laboració amb el programa En Residència no vaig dubtar gaire a acceptar. Potser per la situació en què ens trobàvem, tot just sortint del confinament, qualsevol cosa que fes olor d’activitat o de futur era més que benvinguda.
O potser perquè en aquest moment sentia que tenia prou bagatge per compartir i em seduïa la idea de traspassar un saber molt personal a gent jove amb una realitat ben diferent de la meva. També em venia de gust exposar els meus valors i la meva obra artística a la crítica de persones amb qui normalment no tinc gaire contacte.
Que finalment la tornada a l’institut fos una experiència molt positiva va ser gràcies als nois i noies que hi vaig trobar i als adults que m’han acompanyat en el projecte. Hem aconseguit compartir, intercanviar, passar-ho bé i, al capdavall, crear una obra conjuntament, que vam anomenar Res no està trencat.
Presentació i muntatge del projecte Res no està trencat a l’Institut Vall d’Hebron
Segons Foucault, l’escola, les presons i els manicomis són instruments per emmotllar els humans perquè funcionin en societat. L’estratègia per arribar a aquesta meta és tan definida com la meta mateixa, i es basa en objectius, metodologies i avaluacions. S’elaboren projectes per tal que pas a pas els alumnes es vagin omplint del saber desitjat i al final es premia tots aquells que han complert amb l’expectativa.
L’art, com jo l’entenc, no funciona així. Tampoc ho fa la vida. La creació queda mutilada si s’apliquen rigorosament aquestes estratègies.
Abans de trobar-me en la situació d’haver de traslladar la meva manera de fer, els meus conceptes, els meus codis i les meves normes a un projecte educatiu, no havia reflexionat sobre com treballo. Per què fer-ho? Tampoc reflexionem sobre els passos quan caminem. Ara però, tenia el dilema d’haver de complir mínimament amb una expectativa institucionalitzada. Vaig haver de qüestionar-me a mi i també qüestionar la meva obra des d’una nova perspectiva.
Moments a l’Institut Vall d’Hebron i al taller de la Svantje Busshoff durant la seva participació a En Residència
El conflicte té un enorme potencial creatiu i transformador. Quan dos oposats es troben, ambdós tenen la voluntat d’ imposar-se, ja siguin persones, conceptes o, fins i tot, materials. Qui sap aprofitar aquest moment per conèixer-se, qüestionar-se, reafirmar-se o canviar, sempre hi surt guanyant. El conflicte ens dona l’oportunitat d’aprendre i créixer, és fricció, moviment i canvi. El conflicte no és dolent, però sí que ho és sovint la mala gestió que se’n fa. Dos oposats sempre es determinen i per això es necessiten mútuament. Els contraris sempre van junts.
El meu conflicte amb l’exigència de la institució, molt orientada a un propòsit determinat (el que en alemany anomenem zielgerichtet), em va fer evident la meva manera de treballar. El meu procés creatiu no aspira a assolir una meta determinada, sinó que està guiat per un estel llunyà que apunta cap a una direcció però que no permet fixar una metodologia concreta.
Un estel representa una meta inassolible, per tant no hi haurà un final avaluable. Si determino exactament on vull arribar i el camí que agafaré per arribar-hi, em nego la possibilitat d’arribar més lluny, d’eixamplar els límits de la meva imaginació. I, al final, l’estel forma part d’un sistema mòbil que m’inclou a mi mateixa com un element més. No hi figuro com a subjecte aliè, sinó com un actor més que condiciona i està condicionat pel moviment de cada element.
Al taller d’Svantje Busshoff
La fricció entre l’estructura fixa de la institució i la flexibilitat i el dinamisme dels meus processos és una tensió semblant a la que es dona en la meva obra artística. Les meves intervencions en estructures rígides, sigui reparant, esborrant, tapant o silenciant, pensen aquest conflicte amb les mans. Les reparacions que porto a terme posen l’accent en les conseqüències d’un conflicte com pot ser una estructura trencada, el deteriorament o la imposició d’un material sobre l’altre.
En comptes d’aplicar una estratègia determinada, desenvolupo el meu treball com si fos un diàleg, sempre intentant fer justícia a la contraposició sense deixar de seguir aquell estel llunyà, reafirmant els meus propis valors. A mesura que creix l’obra jo també creixo com a ésser humà.
Detalls de la mostra Re-parar a l’Espai EducArt
Aquest procediment, no estructurat i ballarí, es mou lliurement en diferents direccions, temàtiques i materials, va endavant i enrere, gira, s’atura, accelera sense cap lògica aparent. De tan en tant, quan estic prou desorientada, m’aturo, reuneixo els treballs i observo. Això pot durar molta estona o poca, però al final és el procés mateix i els treballs els que m’ensenyen el camí a seguir. Un camí que sempre esta il·luminat per la llum d’aquell estel inabastable.
M’he fet conscient de tot això en tornar a l’institut i gràcies al conflicte amb la institució i les seves regles i procediments. Però em caldria encara més espai per parlar de tot allò que m’han aportat els fantàstics alumnes de segon d’ESO A de l’Institut Vall d’Hebron i els adults que em van acompanyar el curs passat. Moltes gràcies per aquesta aventura compartida!
Enllaços relacionats
Consulteu el blog de l’edició 2020-2021.
Podeu recuperar la seva mostra Re-parar.
També podeu veure el reportatge realitzat pel programa Família barris de betevé.
Visualitzeu el vídeo Res no està trencat, Svantje Bußhoff EN RESiDÈNCiA a l’Institut Vall d’Hebron.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful