“RecuperArt-19”: quan l’art és capaç de curar

Anna Calvet

Pot curar, l’art? Jo sóc de les que pensen que sí. En ell, hi he trobat refugi moltes vegades. Quan estic desanimada, m’agrada submergir-me en el silenci dels museus per buscar respostes (o trobar encara més preguntes). Perquè en una obra hi puc descobrir el meu propi reflex. Un mirall que em torna el que li projecto. És per això que l’art és màgic. Perquè pot tenir tantes interpretacions possibles com persones hi ha en aquest món.

Fa tot just un any, i gairebé per sorpresa, la meva vida i la de tots/es va fer un gir de 180 graus.

Treballar en un Centre d’Atenció Primària com a membre d’un equip d’Atenció a l’Usuari, va passar de ser una tasca relativament segura a ser-ne una de risc. I, al contrari del que la gent creia, el volum de feina va créixer a nivells inesperats. Em passava moltes hores atenent trucades i escoltant testimonis esfereïdors de persones a les quals la COVID-19 els hi havia robat els seus éssers estimats, als quals no havien pogut ni acomiadar.

Aprendre a gestionar la por a la meva mort o a la de les persones que m’estimo, va ser una de les coses que més em va costar al principi de la pandèmia

Els pacients ens trucaven angoixats, però jo no deixava de ser una persona que també estava atemorida. Aprendre a gestionar la por a la meva mort o a la de les persones que m’estimo, va ser una de les coses que més em va costar al principi de la pandèmia. Malgrat tot, l’ésser humà té una gran capacitat adaptativa i, al cap d’unes setmanes, vaig acabar acostumant-m’hi i “normalitzant” el que estava passant.

Va arribar el mes d’agost i, tot mirant l’Instagram del MNAC, vaig descobrir el programa ‘RecuperArt-19’. Com a amant de l’art, em vaig dir: “Sona bé!”. Es tractava d’un projecte per cuidar la salut emocional dels professionals sanitaris. “Mira, com anell al dit!”, vaig pensar. Li vaig proposar a la meva parella, que també treballa en Atenció Primària, i allí ens vam plantar a principis de setembre.

Programa per millorar l'estat emocional dels professionals: Recuperart-19 — Programa per millorar l’estat emocional dels professionals: Recuperart-19

Després de pujar les escales de Montjuïc (mig ofegats per l’extra de la mascareta) vam arribar al Museu Nacional d’Art de Catalunya i vam preguntar a recepció si podíem participar en el programa. Ens van demanar l’acreditació com a personal sanitari i, molt amablement, ens van explicar com funcionava. Tot seguit, ens van donar una bossa de roba, dins la qual hi havia un quadern i un bolígraf.

El quadern anava acompanyat d’una fitxa amb diverses obres del museu, seleccionades especialment per a aquest projecte. Un total de cinc peces de diferents estils i èpoques. La idea era que n’escollíssim una i que, a partir d’aquí, anéssim duent a terme les activitats que es proposaven al quadern, entre les quals hi havia tècniques de respiració, dibuix, escriptura, etc.

Material per als participants del Recuper'Art al Museu — Material per als participants del Recuper’Art al Museu

Després d’entretenir-nos una bona estona observant els curiosos mètodes de tortura medievals plasmats en l’art català, vam arribar a la Col·lecció d’Art Modern. Més enllà de les obres seleccionades, allà en vaig veure una que em va fer canviar la meva primera elecció. Al cap i a la fi, el quadern no deixava de ser una guia que havies d’adaptar a les teves necessitats emocionals. Es tractava de sentir-nos lliures per expressar-nos!

Em vaig quedar mirant el quadre una bona estona. Com podia reproduir tan bé com m’havia sentit durant els mesos de confinament?

Em vaig quedar mirant el quadre una bona estona. Com podia reproduir tan bé com m’havia sentit durant els mesos de confinament? L’art i el seu gran poder per explicar emocions que no podem explicar amb paraules. L’obra es titulava La presó, de Joan Ponç, realitzada l’any 1950. Em consolava que de ben segur algú s’havia sentit, feia tants anys, de la mateixa manera que jo.

Joan Ponç, La Presó, 1950 — Joan Ponç, *La Presó*, 1950

En aquell punt, el quadern proposava escriure un petit relat. La història que crèiem que s’amagava darrere l’obra que havíem escollit. Us comparteixo el que hi vaig escriure:

“No sé l’hora què és, però tampoc m’importa. És curiós que quan passes tantes hores amb tu mateix acabes aïllant-te del que t’envolta. I les hores, els minuts, el temps, es compten d’una altra manera.

Sé que això no serà així per sempre. Per això he après a estar tranquil. Per simple supervivència. Per no tornar-me boig. En aquests casos, l’autocontrol és important.

Miro la finestra i la petita llum que hi entra. Una llum que a mi em sembla la d’un dia d’estiu. Em conformo amb poc.

Mmmm… com m’agradaria menjar-me una bona paella…

El desig et manté viu. És important no deixar de desitjar. Perquè si perds l’esperança, és que ja has deixat de respirar.

La llum m’escalfa els peus i em recorda el llençol que em posava a sobre ben entrada la matinada.

És curiós que estant tancat en aquesta presó hagi trobat el meu equilibri. La meva pau, la meva calma.

No vull ni estaré aquí per sempre.

Però encara que el meu cos estigui en captiveri, la meva ment sempre pot volar.

Volar, besar, estimar, viure.

Res és per sempre”

En acabar d’escriure aquesta història, de seguida vaig adonar-me que era la meva pròpia història. I que havia estat sincera amb mi mateixa, que havia estat capaç de confessar-me que, per sort, el que havia passat durant aquests mesos no havia estat del tot dolent.

Si creieu com jo en les capacitats terapèutiques de l’art i de la cultura, no deixeu de visitar els museus. Ara més que mai. La cultura cura!