Un patrimoni industrial desvetllat: la intervenció arqueològica a la Seca I

Monedes encunyades a la Seca al llarg del segle XIX: 20 pessetes de l’ocupació napoleònica de 1812, revers; 20 rals de Ferran VII de 1822, anvers; 6 cuartos provincials de 1846, revers; 100 rals d’Isabel II de 1861, anvers, i 10 cèntims d’Alfons XII de 1877, anvers. Fotos: Museu Nacional d’Art de Catalunya

La casa de la moneda i la seva imbricació en l’urbanisme de Barcelona

La casa de la moneda de Barcelona, coneguda també com la Seca, era el lloc on es fabricava o emetia moneda. Ha estat una institució amb una continuïtat i un arrelament a la ciutat notables. Va ser Pere el Cerimoniós (1336-1387) qui, sempre amb una visió de govern d’alta volada, va ordenar que la casa de la moneda disposés d’una seu institucional definitiva adequada. Al darrer quart del segle XIV el mandat del sobirà era un fet en un casal al carrer de les Mosques. A les centúries següents i, especialment, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), les cases veïnes es van integrar en un gran espai emmarcat pels carrers de les Mosques, Flassaders i la Seca.

Placa de carrer. Foto: Glenn Murray. Asociación Amigos de la Casa de la Moneda de Segovia

La intervenció arqueològica que s’està duent a terme en una de les finques que va ocupar durant segles la casa de la moneda està a punt d’acabar. L’excavació, dirigida per l’arqueòloga Anna Bordas i supervisada pel Servei d’Arqueologia de la Ciutat amb direcció de Carme Miró, ha posat al descobert restes materials, que no per esperades han estat menys sorprenents i rellevants. Abans de presentar-les, però, ens centrarem en l’espai arquitectònic i la seva relació amb l’urbanisme. Poques ciutats es poden vantar de conservar una casa de la moneda en les mateixes circumstàncies que la Ciutat Comtal. El solar ara excavat ocupa solament una part de l’espai de què va arribar a disposar aquest establiment, en un creixement que comença a la segona meitat del segle XIV i conclou el 1881. El solar veí, ocupat per l’espai teatral Brossa-La Seca, va ser objecte de dues intervencions arqueològiques el 2004 i el 2010 que no van donar resultats tan espectaculars com els actuals. Queden, a més, com a reserva arqueològica, per a possibles intervencions futures, dues altres finques veïnes, completament intactes. El futur, doncs, encara depararà més sorpreses perquè tota aquesta zona és el nucli originari de l’establiment.

Plànol de la Seca aixecat per l’arquitecte Renart (1823). Biblioteca de Catalunya

El nom del carrer de La Seca aporta un valor afegit i fa que la institució i ara el seu jaciment es projectin a l’àmbit públic urbanístic i condueixin el vianant cap a l’edifici situat en un espai recòndit, quasi ocult i poc conegut. A aquesta ubicació en el tramat urbà cal afegir, a més, la relació amb els carrers dels Canvis Nous i dels Canvis Vells i amb la Llotja de Mar, en el triangle econòmic i monetari de la Barcelona medieval i moderna, sempre oberta al port i al mar, en ple barri de la Ribera i al costat del Born. L’arrelament al lloc era tan fort que, el 1808, en reprendre les emissions monetàries interrompudes després de la Guerra de Successió (1701-1714) i d’una breu emissió de maravedisos castellans feta a nom de Felip V entre 1718 i 1720, la fàbrica es va instal·lar en el mateix espai, que encara romania en la memòria. Així ho explica de manera ben planera i natural el Baró de Maldà en el seu Calaix de sastre.

Façana de la Seca al carrer del mateix nom. Foto: Albert Estrada-Rius

La Seca avui

Avui dia, l’espai original, després de diverses parcel·lacions i vendes a particulars, està fragmentat. La part més coneguda és la façana principal al carrer de Flassaders, que va ser remodelada i rematada el 1718 amb un escut borbònic amb restes de policromia –un dels pocs, sinó l’únic, que es conserva a la ciutat– que encara s’hi pot veure. Un projecte pendent és fotografiar i identificar els components d’aquesta policromia que, per la seva ubicació a l’exterior, està condemnada a desaparèixer.

Escut de Felip V a la façana principal (1718) abans de la restauració. Foto: Glenn Murray. Asociación de Amigos de la Ceca de Segovia

Algunes de les monedes fabricades a la Seca, al Museu Nacional

En els propers mesos s’haurà de procedir a l’inventari, la restauració i l’estudi acurat de tot el material arqueològic que s’ha recuperat durant la intervenció. Ara presentem algunes peces que formen part d’aquest trencaclosques extraordinari desvetllat del seu somni de més d’un segle, perquè quan parlem de la Seca no ens circumscrivim únicament al jaciment estricte, sinó que hi ha un patrimoni que s’ha d’identificar, ordenar i posar en relació amb el monument, per contribuir a comprendre i divulgar la història íntegra d’aquest establiment públic tan senyer com oblidat de la ciutat. La part d’aquest patrimoni més ben coneguda i divulgada és l’estrictament numismàtica. No en va la moneda era el producte fabricat a la Seca que passava de mà en mà i circulava arreu.

Intervenció arqueològica a la finca de la Seca, al carrer del mateix nom. Foto: Albert Estrada-Rius

Mentre esperem que les tasques d’inventari i ordenació de les troballes arqueològiques facin el seu curs, a les vitrines de la sala de numismàtica del Museu Nacional podem veure una completa representació de la sèrie monetària encunyada en aquell espai històric. Unes monedes en les quals, si observem amb cura, podem trobar signes que indiquen la seu de producció, com ara les diferents marques de seca privatives –una rosa, una «B» o una estrella de vuit puntes–, alguns dels tipus heràldics –l’escut municipal en formes diverses– o el mateix nom de la ciutat a les llegendes.

Anvers de moneda de 10 cèntims d’Alfons XII, batuda a Barcelona el 1877 i ampliació de la marca estrella de vuit puntes privativa d’aquesta seca. Fotos: Museu Nacional d’Art de Catalunya

En un proper article, ens endinsarem en la seca de mitjan segle XIX, una fàbrica de moneda moguda a vapor, amb diverses premses d’encunyació del model Thonnelier, construïdes a la barcelonina La Maquinista Terrestre y Marítima, a ple rendiment.