Mirades insubmises: lectures de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya en clau LGTBI/1

672

Víctor Ramírez Tur

Para hablar del deseo escueto, Andrés, hablamos de Santos.
Esas tardes en la Iglesia en las que te quedas preso, perplejo
y aspirando las heridas del costado de Jesús,
o las flechas clavades en el cuerpo desnudo de Sebastián;
las heridas son como bocas abiertas, ya Genet lo comprendió
en su día y en nuestra imaginación asociamos la felicidad
a esa visión de Dolor y de Gozo.
Pepe Espaliú, «Libro de Andréss. Un cuento de ayer»

Segurament el Museu Nacional d’Art de Catalunya no és el primer lloc que se’ns acut per celebrar el mes de l’orgull LGTBI. No va pensar el mateix el Departament d’Activitats quan em va plantejar la possibilitat de dur a terme quatre visites guiades que fossin capaces de mobilitzar narratives queer a partir de les principals obres de la col·lecció del museu. Aquest text sintetitza algunes derives, algunes cançons inesperades i un conjunt d’afectes dissidents que van okupar les sales del museu dos dimarts i dos dissabtes del mes de juny del 2019.

Tot un repte: com establir un diàleg amb les obres del museu des d’una mirada LGTBI?

Òbviament la principal pregunta que va guiar des d’un inici la proposta va ser com dimonis desenvolupar narratives vinculades a l’activisme LGTBI des d’un conjunt de peces pensades, en el seu context original, per a la representació dels continguts de l’Antic i el Nou Testament o de la quotidianitat de la burgesia catalana. I encara més, com fer-ho mantenint l’interès per aquestes peces i no perdre’ls el respecte des de fàcils postures de confrontació i sacrilegi.

La resposta, o més ben dit, les respostes, em van animar a fer un conjunt de malabars. Vam identificar un parell de peces o autors des d’on era realment possible fer emergir narratives queer sense necessitat de fugir o alterar les seves intencions originals o el seu context històric. Ismael Smith i la representació de sant Sebastià són els exemples més evidents. Podríem haver-ne trobat algun altre, com ara el retrat de l’escriptora lesbiana Colette. Però això hagués estat insuficient i hagués donat la sensació que realment existeix una narrativa queer sòlida al museu. D’aquí la necessitat d’un segon exercici de malabars.

D’on ve el títol Mirades insubmises?

El títol de les visites i d’aquest text parla de la possibilitat de conrear «mirades insubmises», un concepte manllevat de l’assaig d’Alberto Mira Miradas insumisas. Gays y lesbianas en el cine (2008). A aquest text l’autor explica que al seu poble, i com a jove homosexual, va conrear una mirada insubmisa amb el cinema de Hollywood que li permetia establir vincles personals amb narratives fonamentalment heterosexuals. Mira parla explícitament de l’existència de «corrientes de simpatía emocional y erótica que desde la pantalla me hablaban de mí aunque lo hicieran a partir de situacions heterosexuales». I, partint d’aquest exercici, convida a totes aquelles identitats no normatives i infrarepresentades a les narratives dominants a instal·lar una esquerda mitjançant el conreu d’un gust desviat, desautoritzat i indesitjable; a establir una mirada insubmisa que permeti fer dialogar elements de l’experiència personal amb obres allunyades en un principi de les experiències LGTBI com, en aquest cas, les peces de la col·lecció del Museu Nacional.

Ja tenia el títol. El següent exercici era com desenvolupar aquesta estratègia al Museu Nacional.

Com incorporar narratives LGTBI a les col·leccions del Museu Nacional

Al desembre del 2018 vaig assistir a la Universitat de Barcelona a la xerrada de la investigadora Élisabeth Lebovici «All things queer, the impact of queer theory in contemporary art practices», on es va debatre sobre la intervenció de Zoe Leonard a la Neue Galerie durant la Documenta 9 de Kassel, el 1992. L’artista va decidir buidar part de la col·lecció vuitcentista d’aquesta institució per fer dialogar imatges de genitals femenins enquadrats en un primeríssim primer pla. En algunes d’aquestes imatges vèiem les mans d’aquells cossos estimulant els llavis o el clítoris. Així, els mesos que va durar la Documenta va ser possible instal·lar una mirada insubmisa on pintures academicistes de dones submises dialogaven amb empoderaments feministes. Per a Lebovici, aquesta proposta explicitava com «the museum is always half empty. Is always half empty of us».

Òbviament en cap moments se’m va passar pel cap demanar buidar mig museu. Tampoc ho veig necessari perquè, el que sí era possible era omplir el museu de diàlegs que, almenys durant quatre dies, permetessin que un museu estigués menys buit de nosaltres.

Aquests diàlegs van adoptar dues formes concretes. D’una banda, em vaig fer acompanyar d’un petit projector per fer emergir un conjunt de diàlegs visuals sobre les peanyes, les parets i les rajoles del museu. Com si d’una presència fantasmagòrica es tractés, experiències homosexuals, intersexuals, lèsbiques o seropositives, envaïen la pell del museu. De l’altra, ja que partíem d’un nosaltres, vaig decidir convidar quatre amigues que estan desenvolupant projectes vinculats a les experiències i l’activisme LGTBI.

Instal·lació de Zoe Leonard a la Documenta 9 de Kassel, 1992 (esquerra). Projecció a una de les peanyes del museu on rescatem altres peces realitzades per Ismael Smith (dreta).

Likorka Fey i Ismael Smith, un artista transgressor

Si algú va encarnar l’orgull més festiu, va ser Likorka Fey, artista drag, host i membre del col·lectiu Futuroa amb qui organitzen el Sarao Drag, una festa ja imprescindible de la ciutat on es rescata la cultura del ball i del drag race. Likorka Fey presenta aquest esdeveniment que fuig d’algunes versions més normatives i neoliberals com el famós RuPaul’s Drag Race, per donar la benvinguda a propostes de performativitat del gènere més fluides, més obertes i, sobretot, més crítiques. L’artista drag va ser convidat, no només per ajudar-nos a conrear aquesta mirada insubmisa, sinó també per encarnar l’esperit d’Ismael Smith.

I és que, segurament, la trajectòria d’Smith sigui la més explícitament instal·lada en les narratives queer de tota la col·lecció del museu. L’artista ha estat una figura problemàtica per a la historiografia de l’art català, ja que la seva obra, inestable, grotesca, transgressora, ambigua i mutant mai no va casar d’una manera normativa ni als cercles modernistes i molt menys als noucentistes. Segurament per aquest motiu, de tota l’excel·lent col·lecció que el museu té de l’obra de l’artista, s’hagi decidit exposar a les sales el Cap de Don Quixot o de Cervantes i el cap del Personatge literari, dos bustos que no només representen personatges extrems i extravagants, sinó que també poden lligar-se a continguts de dissidència sexual.

Likorka Fey al costat del Cap de Don Quixot o de Cervantes realitzat per Ismael Smith al voltant de 1927-1932, i d’una projecció d’il·lustracions de l’artista i de la capsa-museu Fons, armari i figura per Ismael Smith del Equipo Palomar.

És el cas d’aquest cap verd d’un personatge literari que es creu que podria representar a Aubrey Beardsley, descrit per Oscar Wilde a un dels seus textos com l’home de pell platejada i cabells verds.

Aquests dos artistes es vinculen a l’altre motiu pel qual l’obra d’Smith ha estat tancada dins l’armari fins fa relativament poc temps: el lligam entre uns continguts artístics i una rutina quotidiana al voltant del dandisme transgressor, de l’ambigüitat de l’expressió de gènere i de l’experiència -explícita en molts casos-, de desitjos homoeròtics. Així, a cadascuna de les peanyes que mantenen els caps extremats projectem aquells dibuixos d’Smith que formen part de la col·lecció del museu, en els quals la burgesia catalana es transforma en dolços homes enjoiats amb sabates de taló, en dones amb mandíbules contundents i americanes, i en figures de clara ambigüitat sexual.

Rescatem també el museu portàtil «Fons, armari i figura per Ismael Smith» que Equipo Palomar va configurar gràcies a una beca de la Sala d’Art Jove en col·laboració amb el Museu Nacional. Dels múltiples materials que mostrem d’aquesta capsa-exposició destaquem els facsímils en forma de postal d’aquells dibuixos de fal·lus i homes despullats en erecció, que Smith va anar realitzant al llarg de la seva trajectòria i que romanien ocults en un dels múltiples arxivadors del principal col·leccionista de la seva obra, Enrique García-Herraiz. De fet, aquests dibuixos de clara fascinació homoeròtica pels genitals masculins no s’havien exposat mai, ni tan sols a la gran retrospectiva que li va dedicar el museu el 2017

Donat que les cròniques del context d’Smith, com les d’El poble català, el presenten com un dels primers homes que a principis del segle XX gosaren maquillar-se, la presència a les sales de Likorka Fey és sens dubte la invocació més adient de l’artista de què podíem disposar.

A la darrera de les visites del mes de juny, l’artista drag va iniciar el recorregut interpretant la Salomé de Chayanne, en diàleg amb escultures com ara El desconsol–Josep Llimona- o Eva–Enric Clarasó-. Al bell mig d’escultures de dones en repòs o desconsolades, Likorka performava aquella constel·lació de “salomés” del canvi de segle llegides en clau homoeròtica a partir de la versió de Wilde i de la qual es va fer ressò Smith, executant aquesta versió de sexualitat desbordada del mite un cop rere un altre.

Likorka Fey interpretant una versió acústica de la Salomé de Chayanne.

Partint al seu torn del gravat de Smith pertanyent al museu Joseph on aquest podia representar el seu rebuig a la sexualitat femenina mitjançant la identificació amb Josep, Likorka es transforma en cantant de sarsuela per interpretar “¡Ay, ba!” a la sala al voltant de l’Orientalisme, enllaçant les problemàtiques mirades exotitzants del segle XIX amb els actuals debats al voltant dels apropiacionismes culturals.

Likorka Fey i la representació de sant Sebastià

Com si de Fregoli es tractés, Likorka assumeix una altra identitat al llarg de la visita, i encarna aquell angelet que en moltes ocasions acompanya sant Sebastià a cau d’orella, fent referència a la capacitat del sant per encoratjar als cristians condemnats, gràcies a aquesta presència angelical. L’artista ens canta a l’oïda per acompanyar un recorregut que enllaça l’escultura d’Smith que representa aquest sant i que es pot trobar actualment al Museu d’Art de Cerdanyola amb altres peces de la col·lecció on apareix aquesta iconografia, com ara el Calvari; Sant Sebastià–Joan Mates-, el Retaule de Sant Jeroni, sant Martí i sant Sebastià –Jaume Ferrer- i el Sant Sebastià escultòric d’Andrea Bregno.

Si decidim incorporar aquesta seqüència al marc d’aquestes visites insubmises és per rastrejar com i en quin moment es configura la iconografia d’aquest sant vinculada a mirades homoeròtiques o d’ambigüitat sexual. En aquest sentit, la col·lecció del museu permet comprovar com l’imaginari d’aquell sant Sebastià apol·lini, despullat i fins i tot sensual no sempre ha estat una constant a la història de l’art. Així ho demostren les peces pertanyents al gòtic internacional de Ferrer i Mates on el sant apareix vestit segons la moda cortesana o cavalleresca del període, carregant a la mà els atributs del seu martiri –les fletxes- i, per tant, mostrant-se més pròxim al seu triomf sobre la mort.  

Si avancem cap al bloc renaixentista de la col·lecció observarem com a Itàlia les tendències en la representació de la mateixa iconografia i pel mateix període ja adquirien altres solucions. És el cas de l’escultura de Bregno, on el sant ja se’ns ha despullat, es mostra jove i apol·lini amb els cabells rossos rinxolats i pràcticament sense cap símbol patètic de patiment a causa del martiri. Aquesta peça ens serveix per desplegar a la visita una constel·lació iconogràfica i observar com fonamentalment a finals del segle XV i tot el XVI un conjunt d’artistes italians, com per exemple Antonello da Messina i, sobretot, Perugino i Bronzino, fixen una tipologia iconogràfica del sant que el transforma en una mena d’Apol·lo cristià, en una excusa per al lluïment artístic en la representació de l’anatomia i en una figura sensual i de sexe ambigu. Tal com s’ha apuntat de forma més explícita en relació amb el sant Sebastià de Bronzino del 1533, aquesta aposta iconogràfica filtraria també possibles continguts o aproximacions homoeròtiques. Partint d’aquesta premissa, el sant ens servirà per obrir dos nous camins a aquestes visites insubmises.

Desplegant una constel·lació d’imatges al voltant de la iconografia de sant Sebastià.

En primer lloc, l’ambigüitat en la concreció sexual o de gènere del sant que es va instal·lar sobretot a la plàstica del segle XVI –pensem per exemple en l’obra de Giorgione- i a partir del XIX, enllaça amb una altra de les més conegudes iconografies de l’androgínia: els àngels.

Víctor Ramírez Tur

Z_ Guest blogger

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.