Sílvia Lanceta i Juli G. Pausas
Et mira tota l’estona, et posis on et posis, tres pams per damunt teu, enigmàtica. La seva mirada inquietant aclapara tota l’atenció. Contemples la seducció dels seus ulls, grisos com el mar de capvespre, pletòrics de vida i d’expectatives. Ressegueixes la nitidesa lluminosa del seu rostre. El mig somriure contingut. Els llavis prims, que diuen tantes coses que no entens. Baixes el cap i hi trobes foscor. Tonalitats de negre i d’insinuacions, fins a la punta de la sabata. També t’atrapa.
Fas tres passos enrere, quatre, cinc… i et continua mirant des de la distància del temps i de l’espai. I en aquesta distància màgica, el llenç, de gairebé dos metres, encara és blanc. Al Clinton Building de Manhattan, on F. Pausas té l’estudi, la tela de lli separa la model i el pintor. Maria Sampere s’hi està de peu, vestida de negre de cap a peus, la ploma del capell li balla al ritme de la respiració. F. Pausas comença a pintar la figura femenina que té al davant, aplicant el seu art innat i la serenor de la tècnica apresa. Afegeix, a cada pinzellada, el desig d’immortalitzar la seducció. La figura queda opaca, confosa amb el fons; la seva línia emergeix de les vagues ombres. La llum esclata.
Les Amèriques
Retrat de Mrs. Sampere es presenta en societat l’11 de març de 1911, al Fine Arts Building, on la National Academy of Design inaugura la 86ena. exposició anual. La premsa artística comenta que el retrat de cos sencer de Miss Lampere [SIC] de Francisco Pausas (…) suggereix a Robert Henri en l’audàcia del dibuix i en la vida i acció de la figura.
D’aleshores ençà la tela de lli, que ja no és blanca, uneix la parella per sempre.
El 1920, el Retrat viatja a l’Havana. Sota el títol de Mi mujer, s’exposa al ex-convent de Santa Catalina juntament amb quaranta-sis quadres més de l’artista, la majoria retrats de l’aristocràcia cubana. L’èxit és rotund i la notícia arriba a Catalunya. El señor Pausas es un retratista consumado. Todos los retratos que pinta tienen un parecido asombroso y un vigor extraordinario. En ellos parece palpitar la psicología de la persona retratada. Un any més tard, s’exhibeix en el 6è Salon Anual de Bellas Artes d’aquesta mateixa ciutat, amb el nom de Retrato de la Sra. Pausas.
Enrotllat amb la pintura cap a fora, per no clivellar la figura, i col·locat dins un tub de cartró, de mides adequades, s’embarca al Juan Sebastián Elcano. Deixa enrere la humitat tropical i, just abans d’irrompre el crac del 29, arriba a Barcelona.
Arribada a Europa
La presentació en societat del Retrat, a la ciutat natal del pintor i de la model, té lloc el 7 de febrer de 1931. Galeries Laietanes acull la primera exposició individual de F. Pausas a Barcelona. El crític d’art, J.M. Junoy, remarca, especialment, un retrat de dona d’ulls grisos i d’uns cabells de fusta d’olivera amb un rostre molt pàl·lid i intel·ligent [3]. J.M. del Sucre destaca que La meva esposa evoca les bones primeres obres de Carrière [4]. I «L’Esquella de la Torratxa» opina que Francesc Pausas porta a la tela les normes i la serenitat d’un Velázquez o d’un Van-Dyck.
Retolat com a Sra. Maria Sampere de Pausas, l’artista l’inclou entre els retrats que mostra, del 12 al 25 de gener de 1935, a la sala Busquets. «La Vanguardia» se’n fa ressò de l’acte inaugural al que van assistir artistas, intelectuales y conocidas personalidades del mundo científico, que expresaron su admiración por este pintor.
El Retrat suporta la guerra incivil, tremolant cada cop que una bomba explota sobre Barcelona; la que destrossa part de l’edifici on sobreviu fa témer per la seva integritat. Però per sort, al novembre de 1940, Retrato de la esposa del pintor es troba entre les obres que F. Pausas mostra, a la sala Gaspar, i de nou «La Vanguardia» s’hi fixa en Alguna de sus telas, ejecutadas hace algunos años, (…) del artista que pinta recreándose en realizar obra difícil. Siguiendo normas clásicas y apartándose de modernismos y excentricismos, su pintura alcanza una serena plenitud.
Aquesta és la darrera exposició que Retrat de Maria Sampere entra en una sala d’art de la mà de l’autor. I des de la distància màgica en la que et trobes, Maria Sampere contempla el Retrat, i no es reconeix en la figura inquietant que apareix d’entre la foscor amb somriure tancat i cella desafiadora. Ara, ressegueix amb la mirada la nitidesa del rostre i amb els dits les arrugues de la cara. Imita la postura de la retratada, però ja no té vint-i-sis anys i no llueix una silueta pletòrica de dubtes, sinó de certeses.
Tot i les penúries del moment i el context social, l’oli sobre tela de 193’5 x 81’5 cm, mai es posa a la venda. El 9 de desembre de 1946, la junta de «Amigos de los Museos» escriu al director del Museu d’Art Modern amb referencia al cuadro original del pintor Fco. Pausas, que dona, …, la Sra. Viuda del citado artista … con fecha de Junio pasado …, debemos indicarles que, teniendo noticias de su aceptación, y, en atención a los deseos de dicha Sra., ya muy anciana, les rogamos tengan a bien colocar dicho cuadro en lugar correspondiente del Museo.
Retrato de Mujer pertany ja a la col·lecció del Museu d’Art Modern, aleshores ubicat al Parc de la Ciutadella. En «Apuntes del momento», el 12 de febrer de 1947, i amb motiu de la presentació al saló de Cent de les obres d’art adquirides per l’Ajuntament de Barcelona, Don Valentín Moragas narra per les ones de Radio Barcelona la creació del Retrat a Nova York, el 1911. El mundo vivía horas de paz y el pintor iba a comenzar un nuevo retrato, el de una joven menuda de rostro delicado y risueño, correctas facciones, piel nacarina y mirada inteligente y profunda, que sugestionaba al artista. Hasta aquella jornada Pausas había pintado a destacados personajes… pero el de la nueva modelo, atesora una ilusión suprema: no por tratarse de una compatriota y de ser la hija de su amigo Sampere, sino por sentir hacia la joven especial cariño y desear convertirla en su esposa. […] La figura de la muchacha va quedando borrosa, confusa, ennegrecida, como presintiendo los cambios a que tiene que someterla el curso de los años; y queda resuelta siguiendo las enseñanzas que en el Museo del Prado, obtuviera Pausas de Velázquez añadiéndole, además, las tendencias pictóricas que privaban en Nueva York por aquellas fechas… La figura queda opaca, confundida con el tono negruzco del fondo en que aparece, y su línea emerge de vagas sombras, pero la mirada de la muchacha, la delicadez de su cara, no lograran ser borradas con el curso de los años y permanecerán con la expresión que trasluce su espíritu… y llega a nuestra ciudad, como el recuerdo de un poema amoroso de los tiempos modernos. (…), soñando en triunfos de índole puramente artística…” .
El 1969, la Direcció General de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia reuneix, al Casón del Buen Retiro de Madrid, una important col·lecció d’obres d’art de El modernismo en España. Retrato de la esposa del artista és seleccionat per formar-ne part.
I finalment al Museu Nacional
Quan el Museu d’Art Modern s’integra definitivament al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Retrat de dona es trasllada a les instal·lacions del Palau Nacional, a Montjuïc. Amb la reobertura, el setembre de 2014, de la primera planta del Museu dedicada a l’Art Modern, Retrat de Maria Sampere, dona del pintor és exposat a la sala de retrat burgés, on ara el contemples des d’una distància real, i a la vegada tan màgica. Lluïsa Sala i Tubert qualifica el Retrat com un dels últims exponents pictòrics que per cronologia poden ajustar-se dins del Modernisme. La seva concepció conserva, però, quelcom de l’esperit simbolista (…) L’expressió de la cara és sensacional pel traç detallista de les formes anatòmiques, la lluminositat i una personalitat que intuïm inquietant per l’efecte que produeix, però serena per l’actitud que transmet. (…). Tot i l’academicisme que habitualment emana dels retrats del pintor, a vegades ratificat per la influència de la pintura oficial francesa i anglesa del segle XIX, el retrat de Maria Sampere és d’una factura poc clàssica i probablement únic en la producció de l’artista. Afinant una mica més la percepció, s’hi podria endevinar quelcom d’algun personatge whistlerià i fins potser el subtil alè de Ramon Casas.
Agraint que aquesta obra mestra hagi superat el periple fins arribar al Museu Nacional, t’acomiades de la Gioconda catalana i surts, de la sala 45, pensant que no pot haver-hi res més difícil per al pinzell que fixar el gest natural de l’expressió de vida o d’endevinar-la en un plec imperceptible.
Enllaços relacionats
Francesc Pausas Coll (1877-1944), pintor universal i desconegut
Maria Sampere i Francesc Pausas al Museu Nacional d’Art de Catalunya
Compte de Twitter sobre la vida i obra del pintor F. Pausas
Compte de Facebook dedicat a Francesc Pausas i Coll
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
2 Comments
Siempre me ha llamado especialmente la atención esta obra, no sólo por el hecho que de parece que siempre esta mirando, si no que me parece muy profundo, es un cuadro que sin hablar lo dice todo. Un saludo, me ha encantado el post.
Esta técnica para pintar cuadros, me parece muy interesante. Es un gran cuadro, pero a mí no me gustan los cuadros que te miran todo el rato, es un poco escalofriante… Un saludo, me gustó mucho el post.