Pablo José Alcover Cateura i Antoni Riera Melis
Introducció
Les cireres són representades a dos retaules gòtics del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta entrada al blog del museu vol explicar perquè són allà.
Uns apunts sobre el mot cirera. Tant el català cirera com el castellà cereza provenen del llatí vulgar ceresĭa. La paraula llatina prové de κέρᾰσος, vocable grec antic. La paraula grega té precedents més antics. Els investigadors encara discuteixen aquest origen més arcaic, si és accadi, fenici o armeni. Però, en general, tots ells comparteixen que és un dels aliments més antics consumits per la humanitat i que és originari del Pròxim Orient.
El cirerer fou conreat des del neolític. Possiblement arribà a la Mediterrània occidental des d’Àsia Menor. Plini el Vell afirma que el seu introductor fou el cònsol romà Luci Licini Lucul·le, que el descobrí al regne del Pont (Mar Negre), cap al 150 aC, durant la guerra contra Mitridates IV. Altres fonts asseguren, en canvi, que el cirerer ja estava implantat a la península italiana, si més no tres segles abans de la campanya del Mar Negre. A Lucul·le se li atribueix sols la introducció d’una varietat de cireres més grosses i dolces que les que es coneixen aleshores. En qualsevol cas, la cirera, des de l’edat antiga, esdevingué una fruita consumida, apreciada i coneguda.
A l’edat mitjana, la cirera comprenia el fruit de diverses espècies d’arbres del gènere Prunus. Un nombre limitat d’espècies de Prunus s’aprofitava per al consum humà. Les varietats de cirerers escollides per menjar eren els que tenien els fruits més dolços.
Les cireres no eren només apreciades pel seu gust sinó també pel seu color, que variava d’un vermell molt obscur fins un groc clar. El color preferit dels medievals era com l’actual: el vermell. Avui sabem que les varietats de cireres vermelles són també una font excel·lent d’antioxidants fenòlics.
Les cireres eren menjades fresques i confitades (amb mel o sucre). Ens centrarem en les fresques.
Les cireres fresques eren habituals a les taules, especialment a les de les classes socials més altes. Eren fruites a les que no en tenien accés els més pobres. Els habitants de la Corona d’Aragó dels segles XIV i XV els hi tenien força estima. Tant és així que, dins la cultura de l’obsequi de l’època, eren considerades un bon regal. En els banquets era habitual servir-les en un recipient amb altra fruita de temporada o escampar-les per damunt la taula. Hi havia alguns àpats especials, com els de noces, on era costum escampar-les en parells sobre les estovalles.
Per l’abril els cirerers de les varietats més dolces florien, i entre maig i juny fructificaven, segons la varietat i la zona. Així, el temps de menjar les millors cireres era com actualment. La saviesa popular ho recorda en un refrany: “Les cireres, d’una a una pel maig, i pel juny, a grapades”.
Una varietat de cirerer particular era el guinder (Prunus cerasus). Els fruits d’aquest arbre eren les guindes o cireres amargues, rarament consumides fresques pel seu gust amarg i sovint força àcid.
Els cirerers eren comuns als horts medievals. Els propietaris d’aquests arbres normalment destinaven la major part de la collita a la venda. L’altra part, habitualment la més petita, era per a l’autoconsum.
La venda de cireres fresques era normalment al mercat local, junt amb altres fruites i hortalisses. La parada era senzilla. A una plaça, es col·locava una estora al terra. Damunt d’aquesta, el venedor disposava cistelles i sacs distribuint ordenadament fruites i verdures. Dins les cistelles solien anar les fruites, com cireres, préssecs, pomes i peres, etc… Als sacs generalment trobaríem les verdures com cols, pastanagues, naps, cebes, alls, entre altres. Tot era venut al pes per mitjà d’una balança de dos braços.
Comentada breument la història medieval de les cireres, expliquem perquè apareixen a dues obres de la col·lecció d’art gòtic del Museu Nacional.
Els retaules gòtics del Museu Nacional d’Art de Catalunya amb representacions de cireres
El retaule dels sants Joans, Mestre de Santa Coloma de Queralt
Un retaule és una obra d’arquitectura, combinada amb escultures o pintures, que es col·loca darrera un altar i és part de la seva decoració. Les pintures d’un retaule tenen, entre altres objectius, adoctrinar al creient presentant de manera visual i explícita el contingut dels textos i tradicions sagrades. Per aconseguir això, les imatges han de ser fàcilment intel·ligibles, és a dir, interpretables correctament pels fidels. Afegir elements quotidians per a la societat de l’època, com cireres fresques, ajudaria a interpretar adequadament la iconografia representada als retaules.
Comencem per l’obra d’art sacre més antiga. És el Retaule dels sants Joans, procedent de la capella del castell de Santa Coloma de Queralt, pintat pel mestre de Santa Coloma de Queralt, c. 1356. Aquí trobem vàries escenes de la vida de sant Joan Baptista. A una d’elles observem el ball de Salomé, un dels relats bíblics més representats a la iconografia cristiana medieval.
La narració bíblica (Mt., 14, 6-12, Mr. 6, 14-29) explica com la princesa Salomé realitzà un ball extraordinari a un banquet davant la seva mare, Heròdies, i el seu oncle i padrastre, el rei Herodes Antipes. El monarca després de l’espectacle meravellós li digué a Salomé que podria demanar-li qualsevol desig, inclús la meitat del seu regne.
La princesa estava molt ofesa amb Joan Baptista, per acusar la família reial de cometre incest. Per aquest motiu, el sant acabà a la presó. Ella, plena d’odi, respongué a Herodes que volia únicament el cap de Juan Baptista servit en un plat. Al rei no li agradà la idea, però complí la seva paraula i ordenà la decapitació.
Així, a l’escena del retaule veiem una dona ricament vestida, amb una tiara i ballant a un banquet. És la princesa Salomé. Trobem la música que acompanya al ball: un instrument de percussió que ella mateixa sosté amb les mans i un músic tocant al seu costat. D’altra banda, identifiquem un rei i una reina com a comensals de la taula. Els monarques són ràpidament localitzables per les corones que porten al cap. Aquests dos personatges són Herodes Antipas, i la seva cònjuge, Heròdies. Damunt la taula del banquet localitzem les cireres escampades entre peces d’una vaixella de luxe i alguns pans. Aquesta distribució desordenada de les cireres per damunt les estovalles la trobem també a altres escenes de banquets medievals. Un d’elles és les noces de Canà (Jn, 2-11), escena del retaule major de l’església de El Salvador de Ejea de los Caballeros (Aragó), pintat per Blasco de Grañén i Martín de Soria, entre 1454-1476.
Blasco de Grañén i Martín de Soria, Les noces de Canà del retaule major de l’església de El Salvador a Ejea de los Caballeros, 1454-1476. (Taula i detall)
Un detall important: els versicles bíblics que narren el ball de Salomé i les noces de Canà no inclouen cap referència a les cireres. Per tant, aquestes fruites serien possiblement una aportació de l’artista, un element quotidià conegut i fàcilment identificable per a la societat de l’època que ajudaria a interpretar aquestes escenes com banquets, un reial (el ball de Salomé) i altre de bodes (les noces de Canà).
Els rics, ahir i avui, no mengen qualsevol aliment. Tenen diners suficients per seleccionar allò que volen davant un ventall més ampli de possibilitats que els més modestos. Partint d’aquí, una possible interpretació de la presència de cireres al Retaule dels sants Joans és què el prestigi social de l’aliment al segle XIV fos suficient per incloure’l en un àpat tan selecte com el d’uns sobirans.
Mestre de Santa Coloma de Queralt, Retaule dels sants Joans, (detalls del ball de Salomé) c. 1356, Museu Nacional d’Art de Catalunya
Mare de Déu de la Porciúncula, Mestre de la Porciúncula
Continuem pel retaule més tardà. És la Mare de Déu de la Porciúncula, procedent del santuari de Sant Pau d’Albocàsser (Castelló, Valencià), pintat pel mestre de la Porciúncula, c. 1450-1460. Aquí observem onze cireres. Dues les agafa delicadament la Verge amb una mà. Les nou restants estan a un plat vidriat ricament decorat i sostingut per les dues mans d’un àngel agenollat. El ser diví, vestit de blanc, ofereix les nostres fruites a Maria, la mare de Déu. Una possible interpretació d’aquesta representació de cireres la trobem als llibres marians o de devoció de Maria. Segons llegim, podria ser que aquestes al ser dolces fossin una representació de la dolçor de la gràcia divina de la Verge.
Mestre de la Porciúncula, Mare de Déu de la Porciúncula, c. 1450-1460, Museu Nacional d’Art de Catalunya
Aquí finalitza el nostre breu recorregut per la història d’una fruita, la cirera, i la seva presència a l’art gòtic de la Corona d’Aragó. De l’exposat es desprèn que les cireres als segles XIV i XV tenien almenys dues funcions: eren una fruita molt consumida entre les classes altes i pel seu color intensament vermell constituïen també un ornament molt prestigiós de les taules.
Els Drs. Pablo José Alcover Cateura i Antoni Riera Melis són investigadors de l’Observatori de l’Alimentació (ODELA), grup de recerca consolidat de la Universitat de Barcelona. Antoni Riera Melis és també membre de la Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i delegat adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans a la Unió Acadèmica Internacional (UAI). Finalment, el professor Antoni Riera és membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM). Emails: Pablo José Alcover Cateura: [email protected] i Antoni Riera Melis: [email protected].
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
Molt interessant la reflexió que feu sobre la fruita a la pintura. Especialment sobre les cireres.
Em recorda a el quadre de Brueghel i Rubens de nom “La Verge i el Nen en un quadre envoltat de flors i fruites” on les cireres són una de les fruites destacades.
Gràcies per l’article.
P. Mel