Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Esteve Riambau

Tot va començar amb una primera trobada amb Pepe Serra. Ell acabava d’ocupar la direcció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La Filmoteca es disposava a inaugurar la nova seu del Raval.

– Nosaltres exposem pintura, i a mi m’agrada molt el cinema —em va dir.

– Nosaltres projectem cinema i les seves relacions amb la pintura són apassionants —vaig respondre.

Sala Chomón (a dalt). Sala Laya (a sota). Entrada de la Filmoteca per la plaça Salvador Seguí al barri del Raval. ©Filmoteca de Catalunya

Així van començar, el 2012, les primeres quatre temporades de «Per amor a l’art», un cicle que, setmanalment, explorava les correspondències entre cinema i pintura.

Sessió inaugural del cicle “Per amor a l’art” amb la projecció de L’arca russa d’Alexander Sokúrov, a la sala de Cúpula del Museu Nacional. ©Museu Nacional d’Art de Catalunya-Marta Mèrida

El ventall de possibilitats abastava des de l’exploració del Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg a Russkiy kovcheg (Aleksandr Sokúrov, 2002) fins a retrats de pintors: Rembrandt (Charles Matton, 1999), Edvard Munch (Peter Watkins, 1974), Andrei Rublev (Andrei Tarkovski, 1966), Van Gogha Lust for life (Vincente Minnelli, 1956), Caravaggio (Derek Jarman, 1986), Modigliani a Montparnasse 19 (Jacques Becker, 1958), Goya a Goya en Burdeos (Carlos Saura, 1999) o Pollock (Ed Harris, 2000). També incloïa reflexions sobre l’acte de la creació: F for Fake (Orson Welles, 1973), Le Mystère Picasso (Henri-Georges Clouzot, 1956), The Draughman’s Contract (Peter Greenaway, 1982) o El sol del membrillo (Víctor Erice, 1992). I, fins i tot, les inspiracions pictòriques d’Edward Hopper a Der Amerikanisch Freund (Wim Wenders, 1977) o Diego Velázquez a Luces y sombras (Jaime Camino, 1988).

Imatges de F for Fake d’Orson Welles (esquerra), El sol del membrillo de Víctor Erice (dreta a dalt) i Barry Lyndon d’Stanley Kubrick (a sota).

Cada sessió setmanal, d’octubre a juny, anava precedida per la presentació a càrrec de crítics d’art o de cinema, restauradors, pintors o directors de fotografia. José Luis Alcaine —col·laborador de Pedro Almodóvar y Fernando Trueba— va presentar la seva hipòtesi que el Guernica de Picasso està inspirat en una escena de A Farewell to Arms (Frank Borzage, 1932).

En anys successius es van programar nous retrats d’artistes, com Pirosmani (Gueorgui Shenguelaia, 1969), Van Gogh (Maurice Pialat, 1991), Goya a Goya’s Ghosts (Milos Forman, 2006), Basquiat (Julian Schnabel, 1996), Louise Bourgeois a Louise Bourgeois. The Spider, The Mistress and the Tangerine(Marion Cajori i Amei Wallach, 2008), El Greco (Yannis Smaragdis, 2007), Klimt (Raúl Ruiz, 2006), Frida Khalo a Frida (Julie Taymor, 2002), Cézanne (Danièle Huillet, 1990), Van Gogh a Vincent & Theo (Robert Altman, 1990), Turner a Mr. Turner (Mike Leigh, 2014), Lucien Freud a Lucian Freud: Painted Life (Randall Wright, 2012) o David Hockney a David Hockney: A Bigger Picture (Bruno Wollheim, 2009).

Projecció de El artista y la modelo amb el seu director, Fernando Trueba, Esteve Riambau (director de la Filmoteca) i Pepe Serra (director del Museu Nacional). ©Museu Nacional d’Art de Catalunya-Marta Mèrida

També es van projectar films amb sòlides influències pictòriques de diferents èpoques i estils: l’impressionisme a Une partie de campagne (Jean Renoir, 1936), Frederic Remington a She wore a Yellow Ribbon (John Ford, 1949), els frescos romans a Satyricon (Federico Fellini, 1969), Constable, Turner i Gainsborough a Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975), l’expressionisme a Faust (F. W. Murnau, 1926), la utilització plàstica del color a Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954), la belle époque a French cancan (Jean Renoir, 1954) o Francis Bacon a Last Tango in Paris (Bernardo Bertolucci, 1972). I també títols en què la creació pictòrica exerceix un paper protagonista: El artista y la modelo (Fernando Trueba, 2012), L’hypothèse du tableau volé (Raúl Ruiz, 1979), The Picture of Dorian Grey (Albert Lewin, 1945) i Uncovered (Jim McBride, 1994). Sense oblidar transvasaments entre la pintura i el cinema com a Dreams that Money can Buy (1947), realitzada per Hans Richter amb la complicitat dels pintors Ferdinand Léger, Max Ernst, Marcel Duchamp y Man Ray, i Lonesome Cowboys, dirigit per Andy Warhol el 1968.

Projecció d’estrena de El cuadro de David Trueba amb l’artista Josep Santilari (esquerra), a la sala de la Cúpula del Museu Nacional i amb la presentació de Pepe Serra (dreta). ©Marc Rosés

Artistes de diferents èpoques han estat objecte de biopics o retrats documentals. Però l’acte de la creació, tal com, per exemple, el retrata Jacques Rivette a La belle noiseuse (1991), permet establir interessants paral·lelismes amb el cinema des del moment en què s’invoquen conceptes com la composició, la representació de la realitat o la posada en escena. La llum, alhora, és un element comú a tots dos mitjans i no són pocs els realitzadors que, des de Peter Greenaway fins a Eric Rohmer, han invocat referents pictòrics a les seves respectives composicions cinematogràfiques. Col·leccionistes, restauradors, marxants i galeristes també han desfilat per la pantalla com a actors més o menys rellevants del món de la pintura, que el cinema ha reflectit amb tanta assiduïtat. L´èxit d´aquesta iniciativa va ser indiscutible: l’avalaven 25.000 espectadors en 195 sessions programades en una franja horària, els dimarts a les 17 h, aparentment poc favorable des del punt de vista comercial.

Projecció de Les statues meurent aussi d’Alain Resnais amb presentació de Manuel Delgado (esquerra) i de Big Eyes de Tim Burton, a càrrec de Rosa Regàs (dreta). ©Museu Nacional d’Art de Catalunya-Marta Mèrida

 Coincidint amb aquesta iniciativa, el Museu Nacional va inaugurar el setembre de 2014 una nova presentació de la col·lecció d’art modern. Es tractava d’integrar la pintura i l’escultura amb altres elements menys tradicionals (mobles, joies, vestuari), cartells i cinema en un horitzó cronològic que abasta el Modernisme, el Noucentisme i arriba fins a la Guerra Civil espanyola. La Filmoteca de Catalunya va ser convidada a aportar quatre peces procedents del Centre de Conservació i Restauració. La primera era el film de Georges Méliès titulat Éruption volcanique à la Martinique (1902), una explosió de paisatges acolorits a mà i primitius efectes especials que dialoga amb obres del cercle dels Quatre Gats (Ramon Casas, Isidre Nonell, etc.). El segon dels films exhibits era un anunci publicitari de Tabú, una marca de cosmètics comercialitzada els anys trenta. Es tracta d’un film d’animació realitzat per Josep Serra Massana per encàrrec d’Ibérica Films, una productora creada a Barcelona per David Oliver, un jueu alemany fugitiu de Hitler i establert temporalment a la capital catalana. La tercera peça era Suïcida (Llorenç Llobet Gràcia, 1933), un curtmetratge amateur d’inspiració experimental que es relaciona directament amb determinats fotògrafs del període republicà, com Emili Godes, Pere Català Pic o Josep Maria Lladó, les obres del qual estaven exposades al costat de la pantalla. Un noticiari de Laya Films, la productora del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, reflecteix finalment el caràcter propagandístic d’unes imatges rodades en sintonia amb el cartellisme de Josep Renau o Antoni Clavé. Noves remodelacions de la col·lecció d’art contemporani obren perspectives de futur a altres aportacions de la Filmoteca.

Arantxa Aguirre, a la projecció de Dancing Beethoven, a la Filmoteca / Cartell del cicle “Per amor a les Arts”, 2019-2020. ©Filmoteca de Catalunya

Després de les primeres quatre temporades de «Per amor a l’art» va sorgir la necessitat d’obrir joc a noves disciplines artístiques i el cicle passà a ser «Per amor a les Arts» ). Sempre sota el lideratge del Museu Nacional i la Filmoteca, s’hi afegiren altres disciplines artístiques amb la participació de l’Auditori i el Palau de la Música Catalana (música), el Gran Teatre del Liceu (òpera), el Mercat de les Flors (dansa), el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya (teatre), les Biblioteques Públiques de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes (literatura), el FAD i el Museu del Disseny de Barcelona (disseny) i la Fundació Mies Van der Rohe (arquitectura).

Alejandra Aguirre (cineasta) i Jennifer Tejada (ballarina) a la projecció de Fuera de escena, a la Filmoteca (esquerra). Dora García i Borja Bagunyà, al passi de The Joycean Society, a la Filmoteca (dreta). Cartell del cicle “Per amor a les Arts”, 2020-2021. ©Filmoteca de Catalunya

A la programació, també setmanal, d’aquestes noves sis temporades es busca l’adequació del cinema a cadascuna d’aquestes disciplines, ja sigui en forma d’adaptacions de novel·les contemporànies o obres clàssiques, biografies d’escriptors, espectacles de dansa, reflexions sobre l’arquitectura o confluències operístiques. També s’han exhibit pel·lícules que reflecteixen el procés de la creació cinematogràfica, com Good Morning, Babilonia (Paolo i Vittorio Taviani, 1987), Hail Caesar! (Ethan i Joel Coen, 2016) o Eisenstein in Guanajuato (Peter Greenaway, 2015). Sense oblidar que la pintura, avalada per la fidelitat del Museu Nacional, ha mantingut el seu espai singular gràcies a la presència de films com Pantalla rasgada (2015), un documental de Gerard Gormezano sobre el pintor i escenògraf Marcelo Grande, Een echte Vermeer (Rudolf van den Berg, 2016) o la inauguració d’una de les temporades amb la projecció de Francofonia. Le Louvre sous l’Occupation (Alexander Sokurov, 2015) a l’espectacular Sala Oval del museu.

Cartell del cicle “Per amor a les Arts”, 2021-2022.

L’èxit de públic d’aquestes sessions avala l’interès de la proposta i reforça els vincles de col·laboració entre les principals institucions catalanes de caràcter cultural. En aquest context, el cinema es revela com un instrument d’interrelació multidisciplinari eficaç al servei d’un projecte al qual, atesa la seva amplitud temàtica i històrica, s’augura un llarg futur d’amor a les arts.