Mariàngels Fondevila
Xavier Gosé, fragment de Le manteau bleu, c.1912 (Museu d’Art Jaume Morera, LLeida)
L’exposició Xavier Gosé, 1876-1915. Il·lustrador de la modernitat permet incidir en la figura d’un perfil professional en el trànsit dels segles XlX i XX vinculat a uns interessos mediàtics. I, alhora, traçar un recorregut per alguns aspectes de la Belle Époque de la mà d’un cicerone d’excepció, Xavier Gosé.
Les revistes: les noves sales d’exposicions
Els avenços tecnològics i els nous sistemes de reproducció mecànica, sense oblidar la promulgació de la nova llei de premsa, van afavorir l’auge de les revistes il·lustrades, que es beneficien d’un cert clima de llibertat d’expressió. Les revistes satíriques franceses, que es podien adquirir als quioscos de les Rambles i arribaven als Quatre Gats, “alegraven la vida artística de fi de segle enmig del calvari i la rutina acadèmica de l’escola de Llotja” −on Gosé va estudiar amb Nonell, Torres-García o Joaquim Mir−, i les il·lustracions de Toulouse-Lautrec o Steinlen eren, segons testimoni de Ricard Opisso, els “trofeus que guardàvem a la butxaca”. Ben aviat les revistes barcelonines, madrilenyes, franceses i alemanyes aplegaran un tresor d’imatges de Gosé −a les cobertes, les pàgines centrals, les contracobertes−, al costat d’imatges dels artistes esmentats abans, o de Cappiello, Juan Gris, Kupka, Marcel Duchamp, Van Donguen, Valloton, Caran d’Ache, Pau Roig, Juan Cardona, Galanis, Paul Iribe, Leon Bakst o Georges Lepape, entre d’altres.
Dandi versus Rapin
Diferents testimonis dels Quatre Gats, on el 1899 Gosé va fer la seva primera exposició de dibuixos al carbó i aiguades d’estètica proletària i on augurava ser una jove promesa, el recordaven com un artista distant: “Més aviat se l’hauria pres per un dependent de botiga de robes per a senyora que per un artista!” Certament, en el retrat que li va fer Ramon Casas, apunta més les maneres d’un dandi de Montparnasse, on viurà a partir de 1900 i fins el 1914, que les d’un rapin amb jaqueta folgada de pana de Montmartre. Aquest barri començava a deixar de ser el refugi llegendari dels artistes excèntrics bohemis: les xalines i les llargues melenes ja no tenien prestigi. Estrictament, Gosé tampoc era de la corda dels dandis exhibicionistes i provocadors coetanis seus, com ara Jean Lorrain, de qui va il·lustrar un llibre, Gabriele D’Annunzio o Robert de Montesquieu.
Moulin Rouge
Xavier Gosé va viure la nit del Moulin Rouge i va contribuir a perpetuar-ne la memòria. El 1902, Oleguer Junyent explicava en una carta al seu germà gran, Sebastià, aleshores a Barcelona, que havia estat al Moulin Rouge a la festa dedicada al dibuixant vuitcentista Gavarni, amb Gosé, i que hi havien assistit disfressats. Els dos artistes havien arribat exhausts a casa després de cantar i ballar fins altes hores de la matinada en aquest famós local regentat per un català, Josep Oller. El seu primer dibuix publicat a Le Rire presenta dues ballarines en el moment àlgid del ball del cancan. També va dedicar retrats a la ballarina Charlotte Wielhe i va fer sèries ambientades en ballarines espanyoles que debutaven amb èxit als locals d’aquest famós temple de la platxèria.
Les sportsmen
A més de retratar dones sumides en la indolència, el dolce far niente i adolescents inquietants, Gosé va copsar la vida dinàmica dels esportistes a Los Deportes, Pèl & Ploma, Femina, i els va ridiculitzar al monogràfic de L’Assiete au Beurre. Per les seves il·lustracions en aquesta revista, que tenia fama de morosa, va cobrar en espècies una bicicleta.
Ja a Barcelona Gosé seguia la moda velocipedista i, com Pere Romeu (que practicava l’esgrima) o Ramon Casas (el tàndem), era un sportman. Es va relacionar amb el futbolista André Puget, que va esdevenir soldat de segona classe i va morir en combat a la Gran Guerra.
Gosé, així mateix, va copsar les noves icones de la modernitat, com ara la indústria de l’automòbil i els herois de l’aviació (Bleriot, Wright o Santos Dumont). No oblida tampoc les curses hípiques de Longchamp, santuari del galop i teló de fons de la promoció de la moda; el Palais des Glaces als Champs Elysées, ple de joves patinadors elegants, així com els nous balls: el ball negre americà, el cakewalk o el Tango, importat dels suburbis de Buenos Aires pels rastaquouères afincats a París, que van suggerir a Gosé les millors instantànies.
Els rastes
En el París cosmopolita de la Belle Époque, pêle-mêle de nacionalitats, els rastes eren aquells individus de raça exòtica, sovint llatinoamericans, que vivien un tren de vida alt i dels quals es desconeixia l’origen o els mitjans de subsistència. Al local Ambos Mundos de Barcelona, freqüentat per Gosé abans de marxar a París −com recordava un anònim redactor de La Vanguardia−, ja s’hi podia trobar sopant cada nit amb champagne algun rastaquouère fent tot el possible per relacionar-se amb l’alta societat.
Cocotte
Durant la lll República, París és una ciutat tolerant que s’enorgulleix d’exhibir les dones lleugeres i els amors banals de la Bella Otero, Lilian de Pugy o Cléo de Mérode. La prefectura de policia tenia registrat un total de 24.000 prostitutes, punt que incideix en una de les cares fosques que Gosé va copsar en les seves aiguades.
Gosé no es descuida de representar les prostitutes de luxe: les cocottes, les grisettes o les demimondaines, expressió aquesta darrera que té l’origen en l’obra d’Alexandre Dumas, fill, Le Demi-Monde, a la recerca de noves sensacions. L’opi i la cocaïna també circulaven en els ambients artístics dels tallers de Montparnasse.
Moda
El crític Vauxcelles considerava Gosé un il·lustrador amb molt bon gust, amb una gran fantasia i que copsava a la perfecció les siluetes de les dones d’aleshores. A partir de 1912, La Gazette du Bon Ton, precedent de la revista Vogue nord-americana, i Le journal des dames et des modes són l’aparador de les seves espigades maniquins, que prefiguren el déco i vesteixen les robes de Jacques Doucet, la moda anglesa i esportiva de Redfern, la de Worth, qui no concep fer un vestit desproveït d’opulència, o la de Madame Paquin. Alhora, Gosé publica els seus propis dissenys de moda, permeables a la moda orientalista del fascinant couturier Poiret, qui va catalitzar, a través de la moda i les arts decoratives, l’esperit de tota una època.
Tuberculosi
Carta de Gosé al seu amic Josep Pey des del Balneari Vichy Català
Gosé estava afectat per la malaltia més mortífera del segle XX: la tuberculosi, i, per aquest motiu, passava temporades a balnearis com ara el Grand Hotel du Parc a Vittel o el Balneari Vichy Catalan de Caldes de Malavella, on estava el 1914. Confiava guarir-se del seu mal amb repòs i aigües termals purificadores, cosa que no es va produir atès que va morir a Lleida uns mesos després.
El 1911, l’escriptor i dibuixant sud-americà Abraham Valdelomar va escriure un inquietant relat, intitulat La Ciudad de los tísicos, que té com a punt de partida una obra de Gosé.
Art Modern i Contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful