Eduard Vallès
El museu del futur, i també el del present, ha de transcendir les parets i les disciplines pròpies a partir de la col·laboració institucional, un rol que, des de fa anys, ja té interioritzat el Museu Nacional.
La col·laboració entre el museu i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC)
Aquest 2018 ha arribat la primera col·laboració entre dues entitats que històricament han funcionat en registres i paràmetres prou diferents, però que les circumstàncies i un personatge molt concret han situat en una suggeridora intersecció. El responsable és el pintor, escriptor, dramaturg i col·leccionista Santiago Rusiñol. No hi ha cap personalitat més idònia per iniciar aquesta col·laboració, ja que Rusiñol no només fou artista i dramaturg, sinó que accedí a aquestes dues condicions amb els màxims honors. Actualment, època d’especialitzacions, seria impensable que sorgís –o, millor dit, li fos permès de sorgir– algú que fos alhora màxima figura en el teatre i en les arts plàstiques.
El punt de partida d’aquesta col·laboració ha estat la programació tardoral d’enguany del TNC, protagonitzada per Rusiñol, amb dues de les seves peces més destacades: Els jocs florals de Canprosa i La niña gorda.
Rusiñol, i el sentit de la modernitat
El motiu és que Rusiñol no és només un dels artistes més i millor representats a les nostres col·leccions, sinó que el seu paper va més enllà del vessant estrictament plàstic: Rusiñol és, juntament amb Ramon Casas, el gran pioner de l’accés a la modernitat de l’art català durant un dels seus períodes més brillants, entre les darreries del segle xix i principis del segle xx.
Ramon Casas, Retrat de Santiago Rusiñol, cap a 1900
Juntament amb Casas, s’instal·la al París dels pioners i durant un temps fins i tot viuen al mateix edifici del Moulin de la Galette. Els textos periodístics que Rusiñol enviava des de París, il·lustrats per Casas, són el testimoni d’un artista que no només importà l’art modern del seu temps, sinó que ho verbalitzà a través dels seus textos, on combinava el dietarisme amb la crítica d’art.
A partir de la primera dècada del segle xx, la seva figura, entesa com a modern, es desplaça progressivament. El seu teatre té cada vegada menys càrrega de compromís social i la seva pintura s’orienta cap al paisatge, més concretament els jardins. Rusiñol surt del centre de gravetat de l’estricta avantguarda, tot i que va continuar tenint el favor del públic del teatre. Vist amb perspectiva, Rusiñol és un dels pocs artistes de l’art català que per si sol podria explicar tota una època, i no una qualsevol, sinó una de les més reeixides. Fins i tot el mateix Eugeni d’Ors, que capitanejà els nous temps que bandejarien Rusiñol i les restes del modernisme, va posar en valor el que va representar la seva figura al llibre Cincuenta años de pintura catalana:
“Avui es fa difícil, ja a certa distància, fer-se càrrec del que va significar un dia, en l’ambient estètic, i encara en l’ambient social de Catalunya, la presència d’aquella personalitat. En molts aspectes, i en el seu temps, Santiago Rusiñol va ser, dins del medi local, el renovador per excel·lència. Durant anys i anys, moltes ànimes joves van veure en ell quelcom semblant a un símbol de l’idealisme, en lluita amb la vulgaritat de l’ambient, i en el seu nom, una espècie de símbol de la llibertat i de la sinceritat.”
Rusiñol a les sales del museu
I ara el Rusiñol literat entra al museu de la mà del TNC amb la representació d’una obra de teatre inspirada en els seus textos. Introduirem la paraula en un escenari on normalment hi ha pintura, amb tots els reptes que suposa treballar en un àmbit que queda una mica allunyat del nostre.
L’obra triada ha estat Orationibus#SR, del dramaturg Albert Arribas, una peça inspirada en el llibre Oracions de Santiago Rusiñol. Orationibus#SR és una lectura en clau contemporània de moltes de les problemàtiques que ja apuntava Rusiñol, com la funció de la cultura a la societat o el sentit de la tradició. Un espectacle minimalista que combina la lírica, el cabaret i la performance, amb fragments d’obres de teatre líric musical de Rusiñol com L’Alegria que passa o El jardí abandonat.
El museu, a banda d’acollir les representacions, hi contribueix amb una petita mostra d’obres de Rusiñol del seu fons més o menys vinculades amb el teatre, que “il·lustren” plàsticament la faceta teatral de l’artista. Està dissenyada com un complement per a l’espectador que vingui a veure Orationibus#SR, i es podrà veure una estona abans que comenci la representació, en un espai adjacent. Les obres triades volen ser una síntesi d’aquest by-pass entre teatre i plàstica i, a excepció de dues, totes provenen de les reserves del museu. Per acompanyar la visita s’ha dissenyat un full de mà, que deixa testimoni d’aquesta activitat amb un petit text i la reproducció de les obres exposades.
S’han triat tres cartells, una disciplina que Rusiñol, al contrari de Casas, que en fou el portaestendard, no cultivà gaire. Però sorprèn que, dels pocs cartells que va fer, alguns tenen el teatre com a protagonista. En destaquen un parell: L’alegria que passa i Interior. L’alegria que passa, obra del mateix Rusiñol, fou un dels seus grans èxits teatrals i tingué una gran recepció al seu temps. El cartell recull un parell d’elements definitoris de l’obra de Rusiñol: el clown que representa la Poesia –en eterna lluita contra la Prosa– i les dues fileres d’arbres en punt de fuga. Aquesta imatge al·ludeix a la cèlebre iconografia de les “carreteres” de Rusiñol, que tant cultivà a l’oli i que beu del paisatgisme català de la segona meitat del xix.
Santiago Rusiñol, L’alegria que passa, 1898
Interior el va fer per a l’obra amb el mateix títol del dramaturg belga Maurice Maeterlinck. El blau, un color que per a Rusiñol sempre fou molt més que un recurs expressiu, en realitat un estat de l’ànima, monopolitza el cartell.
Santiago Rusiñol, Teatro artístico interior por Mce Maeterlinck, 1899
El tercer cartell no és obra de Rusiñol, sinó del crític i activista cultural Miquel Utrillo, i va ser creat amb motiu de l’obra de Rusiñol Oracions. Sobre un paisatge de fons on apareix una glorieta del Generalife de Granada, Utrillo hi ubica una de les clàssiques noies decadents de Rusiñol.
Miquel Utrillo, Oracions, 1897
Els patis i els jardins esdevindran espais idonis per a la literatura de Rusiñol, tal com indiquen els mateixos títols, per exemple El pati blau o El jardí abandonat, en correlat evident amb la seva obra pictòrica. Per això en aquesta petita mostra incloem un pati, amb el seu blavet, i un oli del Generalife de Granada. Les pintures són posteriors a les obres de teatre, però som davant d’escenaris troncals de la creació russinyoliana, sobretot perquè sovint eren una projecció exterior del món interior de l’artista.
La mostra comptarà també amb obres de personalitats de l’entorn de Rusiñol, al marge del ja esmentat Utrillo. Per exemple, un retrat de Rusiñol per Ramon Casas o un dibuix de tall satíric de Picarol on es poden veure plegats Rusiñol i un dels grans actors del teatre català, Enric Borràs.
Però potser una de les personalitats més universals que tractà Rusiñol i que quedaria vinculada al teatre a través de la seva música, fou Erik Satie. Rusiñol el va conèixer durant la seva estada a Montmartre, quan el músic es guanyava la vida com podia tocant l’harmònium per les tavernes. Rusiñol el dibuixà en aquest període, tocant l’instrument i cofat amb un copalta. Uns anys després l’immortalitzà, ja amb un estatus més reeixit, en el cèlebre oli La romança.
Com a anècdota destaca la que explicà Màrius Verdaguer al seu llibre Medio siglo de vida íntima barcelonesa, que té per escenari la representació del ballet cubista Parade al Liceu, l’any 1917, durant una gira dels Ballets Russos de Serge Diaghilev. Aquest sofisticat ballet, amb decorats i figurins de Picasso i música de Satie, no tingué una gran recepció entre el públic, però Rusiñol, que hi era present, no només aplaudí fervorosament, sinó que ho va fer situat dempeus sobre la seva butaca. Malgrat que en aquelles dates Rusiñol ja havia deixat de ser el modern dels dies de Montmartre, és evident que conservava encara un modern al seu fur intern, així com un gran respecte pels seus amics dels temps heroics, Satie i Picasso.
Santiago Rusiñol, Paisatge. Aranjuez (obra inacabada), 1931
Tanca aquesta mostra el darrer oli pintat per Rusiñol durant els seus últims dies a Aranjuez, que està inacabat. És un dels seus jardins, pintat l’any 1931, que representa quatre columnes en un dels jardins d’aquesta ciutat.
Aquesta pintura baixa simbòlicament el teló de la vida i l’obra de Rusiñol que, com en bona part dels grans artistes, l’una és un correlat de l’altra. Vida i obra de Rusiñol han estat des de sempre al servei d’una causa major, la construcció del mite Rusiñol. Aquest és l’objectiu d’aquesta combinació plasticoteatral que proposem des del Museu Nacional, un apropament combinat a un dels artistes, sens dubte, més rellevants i influents de tota la història de l’art català. I té tot el sentit fer-ho de la mà del Teatre Nacional i del seu equip, amb qui hem treballat en magnífica sintonia.
Enllaços relacionats
Curiositats de la col·lecció: art modern
Nova presentació d’Art Modern, Museu Nacional d’Art de Catalunya
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
One comment
[…] Eduard Vallès que ‘vist amb perspectiva, Rusiñol és un dels pocs artistes de l’art català que per […]