Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Sílvia Tena

Una mica d’història

La professió de Registrar (denominació anglosaxona que deriva del seu origen i ascendència nord-americana) neix a finals del segle XIX encara que les seves arrels es fonamenten a les col·leccions i gabinets de curiositats europeus d’origen reial del segle XVIII.

El 1881 l’U.S. National Museum de Washington D.C. (avui conegut com Art and Industries Building de l’Smithsonian Museum) obria les portes i incorporava al seu staff, per primera vegada en la història, el que es va anomenar una “oficina de Registre”. G. Brown Goode, el seu codirector, va defensar fermament la creació d’un sistema d’accés universal i estandarditzat de les col·leccions. Brown Goode, molt influenciat pel London’s South Kensington Museum (ara conegut com Victoria and Albert Museum), el 1895 va elaborar un document, Principles of Museum Administration, on va posar els principis que sustentaran la posterior filosofia al voltant de la gestió de col·leccions, basats en la premissa que el valor d’una col·lecció depèn en grau màxim de l’exactitud i el grau d’implementació de la història documental de tots els objectes que conté. Per tant, un espècimen d’una col·lecció sense corpus documental i un inventari al qual quedar associat és un objecte pràcticament sense valor, ja que no resta accessible per ser visitat o estudiat. Roman descatalogat, desconegut i, al capdavall, perdut.

Imatge de la reserva de pintura del Museu Nacional. Foto: Marta Mérida

A principis del segle XX, emparats pel creixement de les comunicacions, els museus americans i europeus van començar a traslladar col·leccions per a exposicions i esdeveniments per al públic. I, paral·lelament, els professionals dels museus van començar a idear sistemes estandarditzats per inventariar, documentar i ordenar els seus fons per tenir-los controlats i fer-los universalment accessibles.

Van prendre la iniciativa els museus de ciència i història natural i els van seguir els museus de totes les tipologies fins que, a la primera dècada del segle XX, el “Registre” es va convertir en una competència fonamental del treball bàsic d’un museu. El Metropolitan Museum, al Bulletin of the Metropolitan Museum of Art d’abril de 1907, menciona que des de 1905 disposa d’una Oficina del Registrador i estableix que “tots els objectes d’art que ingressin per mitjà de donació, compra o dipòsit, són rebuts per l’Oficina del Registrador. Si no s’accepten, són retornats al propietari per la mateixa unitat o departament. Després que la Junta Directiva del museu hagi acceptat un objecte, el Registrador el numerarà immediatament, l’inscriurà al llibre d’inventari de col·leccions, l’enviarà a l’estudi fotogràfic perquè el fotografiïn i l’etiquetarà”.

Les tasques del correu: una funció sovint compartida entre Registradors i Conservadors–restauradors. Foto: Maria Jesús Cabedo

Per les mateixes dates, el Museum of Fine Arts de Boston establia les funcions dels seus professionals de Registre: control de la logística de les obres, gestions duaneres, gestió dels préstecs i dipòsits, així com el control de l’inventari de les col·leccions, el registre fotogràfic i el correcte emmagatzemament dels objectes.

L’estandardització de protocols, una necessitat

Posades aquestes primeres bases de la professió, aviat es va fer palesa la necessitat d’estandarditzar protocols i homologar els processos tècnics. El primer intent va arribar el 1906 amb la creació de l’American Association of Museums (AAM), que va elaborar els primers protocols d’estandardització a les seves cèlebres reunions de l’any 1907. Durant els primers cinquanta anys, aquesta associació va treballar per establir estàndards i la implementació de normes per a la gestió de col·leccions. El primer codi d’ètica de l’AAM, Codi d’Ètica per a Treballadors de Museus, va veure la llum el 1925.

Els anys cinquanta van ser essencials per al desenvolupament dels estàndards de la professió. Els debats entre els professionals de la gestió de col·leccions recollits a diverses trobades van culminar amb la publicació, el 1958, de Museum Registration Methods, el manual de referència per als professionals del sector. Des de 1968 fins a 2011, ha estat revisat, actualitzat i reeditat, i ha arribat a la seva cinquena edició actualment.

5a edició de Museum Registration Methods. Manual bàsic del registrador de col·leccions

L’auge d’aquesta professió a Nord-Amèrica es va deure al fenomen de les acreditacions que van viure els museus americans a la dècada dels seixanta arran de l’anomenat Informe Belmont, sobre l’estat dels museus americans, que havia estat encarregat pel Consell Federal d’Arts i Humanitats a petició de Lyndon B. Johnson el 1976.

Molts museus americans aspirants a rebre finançament federal es van adonar que la professió necessitava un sistema d’acreditació per arribar a l’estàndard de qualitat en Administració de Museus. Aquest procés va conduir, en primer lloc, a la professionalització estandarditzada de registradors i conservadors i, en segon lloc, a la ràpida proliferació de diferents graus universitaris específics en Collections Management. Només cal enumerar uns quants per fer-nos una idea de la dimensió a què va arribar la professió als anys setanta a Nord-Amèrica: el Cooperstown Graduate Program (des de 1964), la University of Delaware’s Museum Studies Program (des de 1972), el JFK University Program a San Francisco (des de 1974) o el Georges Washington University Museum Program (des de 1976). Un informe semblant al Belmont es va redactar a França anys després: l’Informe Richer (2003), que abordava la problemàtica de la gestió de col·leccions.

Imatge de la reserva d’escultura de pedra del Museu Nacional. Foto: Marta Mérida

A Europa els primers Registradors i experts en gestió de col·leccions daten de finals dels anys setanta. Els primers Registrars dels quals es té constància als organigrames dels museus són els de la National Gallery, que va tenir un departament de Registre des de 1977, la National Portrait Gallery, el 1978, i la Tate Gallery, el 1979.

A Espanya, la formació d’aquest perfil professional va haver d’esperar fins a finals de la dècada dels anys vuitanta, amb l’arribada de les renovacions, ampliacions i obertura de nous centres museístics. El primer Registrador està documentat el 1986 i el primer centre a implementar-lo va ser l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), aleshores dirigit per Tomás Llorens. Llorens havia incorporat al departament de conservació Vicente Todolí, graduat en Museum Studies als Estats Units. Todolí va impulsar el primer departament de Registre i gestió de col·leccions en un centre espanyol i va convidar Corinne Diserens i Elizabeth Carpenter a instruir el personal del recent creat departament de col·leccions, seguint la metodologia del registre dels museus americans.

Posteriorment, i a manca de plataformes de formació a Espanya, el personal de Registre de l’IVAM es va traslladar als departaments de Registre del MOMA, el Whitney i el Guggenheim de Nova York per completar la formació. Havia nascut la professió del Registre a Espanya, i a l’organigrama restava al mateix nivell que els departaments de Restauració i Conservació.

A poc a poc, altres centres espanyols van incorporar la figura del professional de la gestió de col·leccions: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Thyssen Bornemisza o el cas del Museo del Prado que, encara que disposava d’un Servei de Documentació des de 1985, no serà fins al 1991 que aparegui esmentada al seu organigrama per primera vegada la figura del Registre.

A Catalunya, el desenvolupament de la professió es produeix a finals dels anys vuitanta i viu un fort impuls a partir dels Jocs Olímpics de 1992, gràcies al gran nombre d’exposicions temporals que es van organitzar i a l’aparició de noves sales: la de la Caixa de Pensions, a la qual van seguir les de Caixa de Catalunya, del Museu d’Art Contemporani (MACBA), del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de la Fundació Tàpies, de la Fundació Miró o les remodelades del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Encara que alguns centres ja disposaven de departaments de documentació, tots van incorporar els estàndards del Registre, de vegades com un departament específic de Registre i Gestió de col·leccions i, a d’altres, combinant-lo amb la coordinació expositiva.

Paral·lelament a la creació de nous centres i institucions, a Catalunya s’articularà la xarxa de museus nacionals, comarcals i locals. Encara que la conscienciació de les institucions sobre la necessitat d’aquests professionals ha anat creixent a mesura que augmentava el volum de préstecs d’objectes i moviment de béns artístics, no ha esdevingut el mateix quant a la seva formació contínua ni a la legislació, encara subjecta a la Llei de Museus 17/1990 de 2 de novembre o a la Llei de Patrimoni Cultural Català 9/1993 de 30 de setembre. Hi ha plataformes des de les quals el professional de Registre pot anar actualitzant els seus estàndards de qualitat. Una de les més actives és l’anomenada Conferència Europea de Registradors, que es va posar en marxa el 1998.

Fitxes d’inventari antigues, avui substituïdes per softwares especialitzats en documentació de col·leccions. Foto: Wikipedia

Què s’entén per Registre i Gestió de Col·leccions?

Hi ha dues maneres d’entendre allò que en el món anglosaxó és conegut com Collections Management:

• l’escola americana, o d’ascendència anglosaxona, que, engloba totes les tasques descrites anteriorment també abasta aspectes relacionats amb la logística integral de les col·leccions.
• l’escola o vessant europea, més vinculada al registre físic de les peces, la catalogació, la documentació i la conservació de col·leccions.

El model angloamericà

Donada l’especialització del Registrador en camps com el transport, les assegurances o el manteniment dels fons, en l’àmbit americà el Registrador treballa de manera independent del Curator o Conservador, i la seva funció gira al voltant d’una missió central: registrar i mantenir els inventaris.

Aquesta funció es va definir al Codi d’Ètica per als Registradors redactat el 1984 pel Registrars Commitee, al si de l’Associació Americana de Museus i, en el cas de Gran Bretanya, per l’article 2 de l’acta fundacional de l’United Kingdom Registrars Group (UKRG) de 1992, revisada el 2014. A tots dos documents s’estableix que la missió troncal d’aquests professionals està dominada per tasques eminentment logístiques, encara que s’inclouen també responsabilitats sobre política d’adquisició i gestió d’ingressos (donacions, dipòsits, compres, donacions, etc.).

Quan ingressa un objecte la implementació de la fitxa tècnica bàsica es competència del Registrador de Gestió de col·leccions. Foto: Bark Frameworks

Són, a més, responsables de la gestió dels préstecs, el transport, l’embalatge (en estreta relació amb Conservació Preventiva), l’emmagatzemament, la gestió de duanes i d’assegurances. Han d’estar especialitzats en la gestió de riscos i en logística i una de les seves màximes responsabilitats és la creació i gestió de documentació legal de les col·leccions, tot garantint la seguretat dels objectes, assegurant els trajectes, organitzant el seu transport i verificant els inventaris.

El model europeu

El model europeu és diferent de l’angloamericà. Es caracteritza per la figura dominant del conservador de patrimoni o curator de col·leccions qui, a més, supervisa l’inventari dels fons, els documenta i gestiona els seus préstecs per a projectes expositius que ho sol·licitin. El departament de registre de col·leccions al Centre Georges Pompidou de París es va posar en marxa el 1977 segons aquest model, i posteriorment va ser copiat pel Musée d’Orsay i d’altres. Poc a poc, el model francès del Registrador –encara que mantenint la seva forta vinculació curatorial– ha anat derivant cap a la gestió del préstec i els seus riscos associats a la circulació d’obres d’art i béns d’interès patrimonial i s’ha especialitzat en dues grans àrees de responsabilitat: organitzar o supervisar la logística de les col·leccions als àmbits tècnics, administratiu i financer, i avaluar els riscos associats al transport de béns culturals mitjançant l’aplicació de mesures preventives de conservació, seguretat i assegurances.

La tecnologia digital és una eina indispensable en la feina del registrador de col·leccions. Foto: Marta Mérida

En l’àmbit europeu, el grup BIZOT, Groupe international des organisateurs de grandes expositions, del qual el nostre museu forma part, és un fòrum de discussió dels líders dels grans museus per estandarditzar i millorar la política de gestió de préstecs i exposicions a Europa i el món. Ha desenvolupat un paper molt important en la definició de les tasques del Registrador. Des de 1992 promou l’estandardització de la pràctica professional.

L’altra plataforma europea per excel·lència per a la normalització i professionalització del professional del Registre és l’ICOM (International Council of Museums), que va elaborar un informe de política de gestió de préstecs que respon a la Resolució 13839/04 del Consell Europeu per a la mobilitat de col·leccions.

Avui dia els models britànic i francès són a l’avantguarda d’un nou concepte de Registrador al càrrec de la gestió de col·leccions. Altres països, especialment Itàlia, Alemanya, Espanya, Suïssa o Àustria, han estat actualitzant els seus estàndards i els han adaptat a la idiosincràsia dels seus països (per exemple, a Itàlia la professió gravita al voltant de la gestió del préstec –els cèlebres “Ufficio prestiti”–). A l’actualitat, la professió s’enfoca cap a un perfil de tècnic qualificat en la manipulació i gestió del risc (Risk Management), tal com es desprèn dels diferents informes que s’elaboren des de 1998 a les trobades biennals de l’European Registrars Conference (ERC):

• a la trobada de París de 2000 es van tractar temes com: informes de condició de les obres o Condition Reports, assegurança d’obres, planificació de magatzems, transports aeris europeus o inmunities
• a la reunió de Roma de 2002, es va debatre sobre permisos de circulació d’obres d’art per Europa, gestió de préstecs de patrimoni eclesiàstic i institucions no museístiques, el paper del correu, seguretat a la sales d’exposició, manipulació d’obres d’art i indemnities
• a Wolfsburg el 2004 es van centrar en les indemnities estatals, materials d’embalatge no convencionals, manipulació de fotografia contemporània, transport i instal·lació d’objectes delicats
• el 2006 es van tractar aspectes com plans museològics, manipulació i gestió de magatzems, projecte ARMICE, projectes de mobilitat de col·leccions, gestió de préstecs, procediments duaners, garanties estatals
• a Basilea el 2008, es va debatre sobre documentació i emmagatzemament de col·leccions, registre i documentació d’obres en nous suports, aspectes ètics i legals de la professió, estàndards de procediments i circuits
• a Amsterdam el 2010, es van centrar en l’economia de mitjans i l’ecologia de materials
• la trobada d’Edimburg, dos anys després, es va focalitzar en com maximitzar col·leccions i l’optimització de circuits en la gestió de préstecs
• l’última de les trobades fins la data, a Hèlsinki el 2014, va tractar aspectes com la seguretat, les tasques del correu a l’era 2.0, avaluació de riscos en préstecs, casos de robatori i recuperació de patrimoni, assegurances, col·leccions en moviment i eines de la professió en el futur.

Cap a una professió emergent

De les dinàmiques de treball de les diferents plataformes de professionalització que hem descrit, es desprèn que la tendència en els darrers anys va cap a la centralització de les funcions del registrador en tres grans categories o competències: la tècnica, la científica i l’administrativa. La figura actual del Registrador, tant a Europa com a l’àmbit anglosaxó, requereix coneixements multidisciplinaris i una gran polivalència. És un perfil professional altament qualificat que comparteix currículum professional amb conservadors i conservadors-restauradors.

Procés de control de càrregues i descàrregues i manipulació d’obres d’art. Foto: Silvia Tena

Com van assenyalar Delsault-Lardy i Vassal a “Acteurs et compétences” (2000), “els registradors i curadors conservadors han de treballar junts […] i compartir la responsabilitat respecte de la recol·lecció de dades de les obres i la seva accessibilitat”. De fet, aquest tàndem professional s’ha convertit a Europa ja en una norma habitual. El món de l’art contemporani és un exemple clar de la necessitat d’aquest binomi registrador-curador. Com assenyala Yvan Clouteau les condicions de conservació de les obres modernes exigeixen forçosament coneixements compartits en diversos àmbits, principalment els de conservació, documentació, restauració i museografia. Avui dia no s’entén la gestió del Registrador sense el concepte de task-sharing com una eina d’organització de totes les institucions amb responsabilitat patrimonial.

La supervisió d’embalatges és una feina compartida entre registradors i restauradors. Foto: Marta Mérida

Pel que fa a la dotació juridicoadministrativa dels perfils professionals del Registrador, cal assenyalar que en les institucions de fons públics amb maneig de col·leccions de gran escala (museus nacionals o col·leccions de més de 10.000 obres), la ràtio Registradors/número d’ítems de les col·leccions ha de ser una xifra directament proporcional al volum anual de préstecs, dipòsits, donacions, adquisicions, així com al nombre de les subcol·leccions o subespecialitats que presenten els seus fons. Els museus amb col·leccions molt grans disposen avui dia de departaments de Registradors que oscil·len entre 5 i 10 tècnics (Centre G. Pompidou, Metropolitan Museum i d’altres).

Pel que fa al perfil professional, les demandes de logística de fons fan que, actualment, els departaments de registre siguin flexibles i cobreixin diferents estadis en la gestió de col·leccions per les quals, cada vegada més, adoptin estructures piramidals formades per un Senior Registrar i un nombre variable de Registrars i Assistant registrars o adjunts.

No us perdeu la segona part d’aquest article, “el registrador en la gestió de col·leccions: el risk management”, que publicarem pròximament.

Enllaços relacionats

DAYNES-DIALLO, Sophie, PERREL, Hélène, VASSAL, Hélène. « Régisseur d’oeuvres : enjeux d’un métier émergent et perspectives de professionnalisation », In Situ, 30, 2016.

Sílvia Tena

+ posts

Registre d’obres d’art i Gestió de Col·leccions

• El registrador en la gestió de col·leccions: el Risk Management/2