Elena Llorens
Eduard Vallès
És un fet que, als llibres d’història de l’art català, Torné Esquius sempre té reservades unes línies al capítol dedicat al noucentisme. I això és així en gran mesura per l’impacte —i posterior irradiació— del seu àlbum Els dolços indrets de Catalunya, que va veure la llum a Barcelona a finals de 1910 sota els auspicis de l’establishment noucentista. Per la qualitat amb què fou estampat a la impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú i pel caràcter limitat del tiratge (500 exemplars), aquest àlbum va néixer amb vocació d’esdevenir peça de bibliòfil, una condició de la qual encara gaudeix avui. Que el poeta Joan Maragall en signés el pròleg va contribuir, sens dubte, a augmentar-ne el prestigi.
Què són els «dolços indrets»?
Aquest àlbum el componen 39 làmines on hi ha estampats els dibuixos a la tinta que Torné va fer de diferents racons de la geografia catalana, una delicada sèrie amb què l’artista va «inventariar» el patrimoni paisatgístic i arquitectònic català en els seus vessants popular i religiós: des de carrers de poble, interiors domèstics de pagès o exteriors de masia fins a oratoris, santuaris, interiors d’església o creus de terme, per esmentar alguns exemples. Una radiografia ajustada de la Catalunya rural i catòlica del començament del segle xx que, en mans dels noucentistes, va acabar personificant la Catalunya ideal a què aspiraven.
Vídeo paginador de les il·lustracions de l’àlbum, disponible a la Biblioteca del museu
Els «dolços indrets» són noucentistes?
Malgrat que el noucentisme no és una escola ni un estil artístic, sempre s’ha considerat aquest àlbum paradigma de l’estètica noucentista. Avui sabem, però, que Torné Esquius va realitzar aquestes delicades tintes als primers anys del segle, pels volts de 1903 —set anys abans, per tant, que fossin compilades en format d’àlbum—, en ple modernisme i quan el terme noucentisme encara no havia estat encunyat per Eugeni d’Ors.
Santuari d’El Carmel
Qui diu que els originals dels «dolços indrets» no existeixen…?
De sempre, els dibuixos originals s’havien donat per perduts. La recerca duta a terme per a l’exposició Torné Esquius. Poètica quotidiana n’ha permès localitzar 15 i exposar-los per primer cop a la llum pública. Sens dubte, tot un esdeveniment i, alhora, una oportunitat única per poder calibrar el grau de fidelitat respecte dels originals amb què Oliva de Vilanova va estampar aquell àlbum.
Antiga església del santuari de la Mare de Déu de Núria (Girona)
Els «dolços indrets» són llocs reals?
Jardins de la masia de Can Glòria d’Horta (Barcelona)
Fins a dia d’avui, ningú no havia identificat aquests indrets. És més, ni tan sols ningú no s’havia plantejat si eren reals. Gràcies a l’exposició del museu i la monografia que l’acompanya, ara sabem que aquests racons no són fruit de la imaginació de Torné sinó que va treballar sobre el terreny, reproduint amb una fidelitat gairebé fotogràfica la realitat que tenia al davant. Concretament, i gràcies a fotografies antigues, es pot certificar que la ploma de l’artista va immortalitzar el santuari del Carmel de Barcelona («dolç indret» núm. 1), la masia Can Glòria, al barri d’Horta de Barcelona (núm. 8), el santuari de la Mare de Déu de Núria, al Ripollès (núm. 15), i l’església romànica de Sant Jaume de Queralbs, també al Ripollès (núm. 27).
Església románica de Sant Jaume de Queralbs (Girona)
De la mateixa manera que, com a comissaris de l’exposició Torné Esquius. Poètica quotidiana, esperem descobrir algunes de les obres de les quals encara no sabem el parador, també fem una crida per identificar algun d’aquests “dolços indrets” que nosaltres no hem sabut reconèixer. Per això, a partir d’aquesta setmana, a través del compte de Twitter del museu, us anirem mostrant alguns d’aquests dibuixos a veure si entre tots hi posem nom. Podreu seguir aquesta crida amb l’etiqueta #Dolçosindrets.
Us hi animeu?
Eduard Vallès i
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful