Ricard Bru
L’estiu de 2018, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid va organitzar, juntament amb la Fundación Japón, una exposició dedicada als éssers sobrenaturals japonesos coneguts com a yōkai. Titulada Yōkai: iconografía de lo fantástico, la mostra va permetre presentar, per primera vegada a l’Estat espanyol, peces escollides de la gran col·lecció que, recentment, Yumoto Koichi ha donat a la ciutat de Miyoshi. Va ser en ocasió d’aquesta exposició que els organitzadors em van demanar fer una conferència sobre l’impacte de l’imaginari fantàstic japonès a l’art occidental del 1900. Aleshores, feta una primera prospecció, van començar a aparèixer a les col·leccions del Museu Nacional, exemples i més exemples d’un vessant peculiar i poc conegut de l’atracció per la cultura japonesa. Un aspecte del japonisme que pot acabar resultant ser fascinant.
Des de l’any 2014, les sales d’art modern del Museu Nacional inclouen un espai específic dedicat al japonisme. De manera sintètica, es presenten alguns exemples representatius de com, seguint una tendència compartida arreu d’Europa i Estats Units, la descoberta de l’art japonès va convertir-se en un motor transformador de les arts a Catalunya i un revulsiu per a la modernització d’unes pràctiques artístiques necessitades d’aire fresc. La parella d’olis Abans del ball i Després del ball de Francesc Masriera o el quadre Dona de perfil amb quimono d’Eduardo Chicarro, formen part de la selecció de peces del museu generalment associades al japonisme.
L’impacte de l’art japonès a Catalunya, com a la resta d’Occident, va transcendir des d’un primer moment el camp de les belles arts i es va estendre a tota la societat. El japonisme va impregnar de maneres diverses, sovint de manera velada, la quotidianitat de la població del tombant de segle i ho va fer mitjançant tota mena d’indústries artístiques, des dels tallers de ceràmica i vidrieres, fins als moblistes i les empreses tèxtils. Les col·leccions del museu així ho posen de manifest. El japonisme va arribar també fins al món de la fotografia, la música, el teatre, la literatura i la poesia. És així que, a Catalunya, l’art japonès va acabar esdevenint una font d’inspiració del tot fecunda i un model que va anar més enllà de la còpia de guerrers, grues i cirerers per estendre’s fins a l’imaginari més grotesc i sorprenent de la tradició fantàstica del Japó.
L’arribada dels yōkai al museu
A partir de la dècada de 1850, un cop el Japó es va veure forçat a obrir els seus ports, l’accés dels occidentals a l’arxipèlag va permetre que molts aspectes del seu art i de la seva cultura fossin revelats. Són diversos els testimonis de diplomàtics, viatgers i comerciants que en pocs anys van començar a descriure i a adquirir escenes artístiques sobrenaturals; “dibuixos espantosos, fantàstics i diabòlics”, escrivia el 1863 Aimé Humbert.
Ràpidament va començar a arribar a Europa un volum ingent d’imatges fantàstiques, ja fossin amagades entre les pàgines de llibres il·lustrats i a mode d’estampes soltes o bé en objectes artístics. El 1868 Ernest Chesneau no dubtava a destacar les imatges grotesques com a idiosincràtiques, també, de la tradició artística del país: “totes les deformitats de l’espècie humana apareixen de forma successiva, i a les deformitats reals se’ls agrega un nombre infinit de deformitats imaginàries”.
No és d’estranyar que amb l’establiment del govern Meiji i l’àmplia difusió de l’art japonès, l’entusiasme creixent per les arts del Japó permetés que moltes d’aquestes obres acabessin en mans d’artistes i col·leccionistes com Edmond de Goncourt, Vincent van Gogh, Claude Monet i Charles Haviland. Ells, i molts altres, són exemple del fàcil accés que, des d’Europa, hi va haver a les iconografies fantàstiques sorgides del cèlebre rotlle il·lustrat Hyakki yagyō emaki i de centenars d’imatges creades durant els segles XVIII i XIX per artistes com Katsushika Hokusai i Kawanabe Kyōsai.
Qualsevol visitant del Museu Nacional que vulgui comprovar l’existència d’aquest japonisme fantàstic només cal que faci un cop d’ull a algun dels llibres i revistes de la biblioteca, especialment aquells procedents de l’antiga biblioteca de la Junta de Museus i els de col·leccions històriques com la d’Alexandre de Riquer. Les imatges de me-hitotsu-bō (éssers d’un sol ull), rokuro-kubi (éssers de coll extensible i giratori) o d’Ōkubi (éssers de cap monumental), així com altres monstres i fantasmes de llegendes i tradicions del Japó, apareixen entre les pàgines de volums com els de L’art japonais (1883), Ornements du Japon (1883) i Le Japon Artistique. Diverses il·lustracions del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu posen de manifest fins a quin punt aquests llibres van esdevenir un referent i un model per a artistes catalans del tombant de segle com Ramon Casals Vernis.
Dibuix de temàtica japonesa de Ramon Casals a partir de fragments de les il·lustracions del segon volum de L’art japonais (1883) de Louis Gonse. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Catalunya també va rebre amb els braços oberts l’arribada de contes i llegendes del Japó. Això va ser possible especialment gràcies a la bona acollida del projecte editorial de Hasegawa Takejirō, destinat a difondre històries tradicionals japoneses a través d’edicions bellament il·lustrades i publicades inicialment en francès i en anglès entre 1885 i 1889 (Japanese Fairy Tales i Les contes du Vieux Japon). Aquests llibres de petit format, impresos a color en paper chirimen, van ser comprats per artistes com Josep Lluís Pellicer, Oleguer Junyent, Joan Vila d’Ivori, Víctor Oliva, Frederic Marès o Apel·les Mestres. Van atraure l’atenció tant per les històries que s’hi explicaven com per les il·lustracions, encarregades a pintors com Kobayashi Eitaku.
A les seves pàgines es narraven històries com la d’El vells i els dimonis, protagonitzada per una nombrosa colla dels éssers més extravagants, o bé El pardal de la llengua tallada, que s’acabava amb la terrible aparició d’una munió d’éssers diabòlics empeltats de llimacs i granotes. Tal va ser l’acollida que la popularització es va fer massiva i algunes de les històries, com El pescador d’Urashima o El mirall de Matsuyama, es van arribar a publicar en més d’una desena d’ocasions a revistes i diaris de l’època, com La Ilustración Artística, L’Esquella de la Torratxa, El Camarada, La Dinastía, El Liberal, Barcelona Cómica, El Gato Negro, Iris, Pluma y Lápiz, El Noticiero Universal, La Vanguardia o ¡Cu-Cut!. A tall d’exemple, partint de la sèrie de Hasegawa, el conte de La serp de vuit caps va aparèixer a revistes modernistes com Hispània, El vell i els dimonis i va ser reproduït als reculls de contes de L’Avenç, mentre que El pardal de la llengua tallada es va publicar a revistes com Pèl & Ploma de Ramon Casas i Miquel Utrillo. No és d’estranyar que les seves il·lustracions apareguessin a reculls de contes com els de La rondalla del dijous, i que fossin punt de partida per a altres petites històries, com L’enganya dimonis, il·lustrat l’any 1924 per Joan Vila d’Ivori.
Notes com la que va publicar La Ilustración Ibérica el 27 de novembre de 1886 reproduint diverses pàgines il·lustrades dels principals manuals japonesos de yōkai del segle XVIII posen de manifest que certament el món fabulós del Japó va introduir-se a l’imaginari occidental de finals del segle XIX. En aquest sentit, autors com Siegfried Wichmann i Samantha Sue Christina Rowe ja han estudiat l’impacte de l’imaginari fantàstic japonès en l’art europeu del 1900, especialment a l’entorn del simbolisme i l’obra d’artistes com Beardsley, Redon, Gauguin o Ensor.
Les il·lustracions d’Aubrey Beardsley, fervent col·leccionista de llibres il·lustrats i estampes eròtiques japoneses, mostra en quins termes l’imaginari dels yōkai va arrelar entre els artistes del simbolisme i el decadentisme. Malgrat la mort inesperada als 25 anys, la curta trajectòria de Beardsley va deixar obres modernes i revolucionàries com les il·lustracions del petit llibre Bon-Mots. L’exemplar que conserva el museu, procedent de l’antiga biblioteca d’Alexandre de Riquer, mostra tot un seguit de figures grotesques d’inspiració japonesa, com ara els éssers de coll elàstic i fluctuant rokuro-kubi i altres sorgides de llibres il·lustrats com els de Sekien i Hokusai. Beardsley, com Guérard, Toulouse-Lautrec i altres contemporanis, va trobar en les estampes i llibres il·lustrats d’època Edo les mil i una formes de la deformitat i l’estranyesa. Altres obres de la col·lecció del museu similars a les de Beardsley, com el cartell The Inland Printer , de l’il·lustrador nord-americà William Henry Bradley, també es poden posar en relació amb les imatges de fantasmes i sers de coll llarg popularitzades pel Hokusai manga i altres llibres japonesos.
Al mateix temps, podríem dir que pintors del simbolisme, com Ensor, Redon o Gauguin, van acostar-se a plantejaments similars: obres com l’estampa Warai hannya de Hokusai, procedent de l’antiga col·lecció d’Ismael Smith, recorda l’interès de l’Autoretrat de Paul Gaguin de 1889, mentre que la imatge de Le cyclope (c. 1914), d’Odilon Redon, recorda les populars representacions del fantasma Kasane. El món dels yōkai, amb tota l’originalitat i creativitat associada, va transcendir fronteres i va atreure molts més artistes, alguns d’ells encara per recuperar, com Sidney Sime i Léopold Chauveau.
Els artistes catalans: exemple local d’un fenomen global
A partir de la dècada de 1860, els volums 10, 11 i 12 del Manga de Katsushika Hokusai van ser una font d’inspiració important per a molts artistes en busca d’allò fantàstic, i la presència d’aquesta obra en mans de pintors com Manet, Degas o Gauguin, entre molts més, podria ser una prova suficient per demostrar la facilitat amb què el món dels yōkai i els fantasmes es va difondre arreu del continent. En aquest sentit, Barcelona i els artistes catalans són un bon testimoni de la difusió d’aquest imaginari i esdevenen la constatació que el japonisme fantàstic va tenir un impacte superior al que en primera instància poguéssim suposar. En un context internacional, Marià Fortuny va ser un dels primers artistes catalans que va adquirir i estudiar les pàgines del Manga i altres llibres il·lustrats similars fixant-se tant en detalls naturals com en la presència d’éssers fantàstics. Alguns dels dibuixos de Fortuny, conservats al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu, mostren des de fragments d’anguiles gegants fins a tengu i zeshōmeppō del Manga, així com animals fantàstics, com ara kirin, en el si d’una sèrie de calcs que probablement van servir d’estudis preparatoris de l’aquarel·la El venedor de tapissos (1870).
Seguint l’estela de Fortuny, en pocs anys molts llibres il·lustrats japonesos van passar a formar part de col·leccions privades com les d’Alexandre de Riquer, Apel·les Mestres i Anglada Camarasa, Domènech i Montaner, Francesc Vidal i Frederic Marès, els quals, sumats a altres col·leccions com les Richard Lindau, Joaquim Mir, Josep Mansana, Ismael Smith i Joan Vila, van fer que monstres, sers mitològics, fantasmes i esperits del Japó es comencessin a manifestar a la imaginació dels artistes. En última instància, aquesta difusió permet posar en consideració certes similituds temàtiques i iconogràfiques significatives en l’obra de dibuixants catalans. A tall d’exemple, d’entre el més d’un miler de dibuixos d’Ynglada conservats al Museu Nacional, destaca la presència de diversos esquelets vivents de 1904 similars a l’estampa del fantasma de Kohada Koheiji d’Hokusai.
Ynglada, de qui és coneguda la seva passió per l’art de l’Àsia Oriental, de ben segur que coneixia les dues estampes de fantasmes de Hokusai del museu, en tant que provenen de la col·lecció d’Ismael Smith, amic d’Ynglada del temps d’El Guayaba amb qui es va donar a conèixer per primera vegada a la Sala Parés el 1906. En aquest sentit, no és estrany descobrir com entre algunes de les seves il·lustracions de temàtica japonesa dibuixades durant la primera dècada del segle XX, es trobin escenes amb imatges singulars com ara la representació d’objectes vivents tsukumogami per parodiar la guerra Russojaponesa.
Tots els qui ens dediquem a la història de l’art hem pogut comprovar en múltiples ocasions l’extraordinari valor dels fons de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres i del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional. La seva riquesa i extensió amaguen sorpreses i tresors. Una simple consulta ja permet trobar altres exemples de sinergies entre el japonisme i el Modernisme, també en el cas de l’imaginari fantàstic. Apel·les Mestres, la col·lecció de llibres il·lustrats japonesos del qual es conserva a la biblioteca del museu, n’és un bon testimoni amb les il·lustracions per a Liliana; dibuixos com La teranyina recorden il·lustracions com les del volum 12 del Manga de Hokusai, àmpliament difós i reproduït a l’època.
Apel·les Mestres.
La teranyina. Il·lustració per al poema “Liliana” d’Apel·les Mestres. 1905
Vol.12 del Hokusai Manga reproduïda a L’art japonais (1883) de Louis Gonse. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Biblioteca
Aquest i altres exemples mostren com el japonisme a Catalunya també va deixar la seva empremta en l’imaginari fantàstic, tant a l’entorn del 1900 com durant les dècades següents. La recerca, però, tot just ha començat.
Enllaços relacionats
El japonisme i la seva presència a la biblioteca del museu
Els Ukiyo-e del Museu Nacional
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
2 Comments
Una bona lliçó sobre el japonisme a Catalunya. Gràcies
Moltíssimes gràcies, Gabriel!