Jordi Ibáñez
La història d’un nou mineral i d’un vell pigment
Al bonic poble de Castell-estaó, al terme municipal de la Torre de Capdella, a la vall Fosca (Pallars Jussà), es localitza una petita mina d’urani abandonada, anomenada Eureka, que allotja un bon grapat d’espècies minerals molt poc comunes.
Mina Eureka. Foto: Jordi Cortés 
Voltants de la Mina, Vall Fosca.
Foto: Jordi Cortés
Us sonen l’andersonita, la čejkaïta o la natrozippeïta? Són minerals d’urani que, juntament amb molts d’altres, es poden trobar avui dia en aquesta antiga mina. Aquest jaciment va patir un intent d’explotació durant el franquisme per extreure’n l’urani i, de retruc, per mostrar el potencial del règim amb les tecnologies nuclears. Un cop abandonades les activitats mineres, que no van donar lloc a grans quantitats de material extret, aquest jaciment ha resultat ser un lloc amb les condicions ideals perquè s’hi formin minerals únics i excepcionals. Hi destaca l’abellaïta, que és la primera nova espècie mineral que s’ha descobert a Catalunya. Dit d’una altra manera, la mina Eureka és la “localitat tipus” per a l’abellaïta, cosa que no havia passat mai abans per a cap altre dels més de 5.000 minerals que es coneixen. L’holotip de l’abellaïta està exposat al Museu Blau.
Foto: Jordi Cortés
I què té a veure tot això amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya? D’entrada, sembla una mica extravagant que el museu s’impliqués en l’estudi d’un mineral nou, però això s’entén ràpidament si us diem que els pigments o partícules de la composició d’una pintura que proporciona el color poden tenir el seu origen en un mineral. I que una de les tasques del laboratori del museu és identificar els pigments utilitzats pels artistes en les seves obres, i saber-ne l’origen.
El procés per a l’acreditació de l’abellaïta com a mineral nou
Per caracteritzar l’abellaïta i ser acceptada com a nova espècie mineral per la International Mineralogical Association (IMA), van caldre nombroses anàlisis per determinar-ne, entre moltes altres propietats, la fórmula química i l’estructura cristal·lina. Una de les tècniques analítiques més útils per caracteritzar els minerals és l’espectroscòpia d’absorció infraroja, difícil d’utilitzar quan tenim entre mans mostres molt petites.
Agregat de cristalls d’abellaïta i detall obtingut amb un microscopi de rastreig als CCiTUB.
Imatge: Matteo Chinellato
Els investigadors de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC que estudiaven l’abellaïta juntament amb investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), ja feia cert temps que col·laboraven amb el museu i que, per tant, coneixien les possibilitats per a l’estudi de micromostres al seu laboratori. Fixeu-vos que la quantitat de material que es pot extreure d’una obra d’art o d’una mostra de mineral rar és, necessàriament, mínima. Aquest fet condiciona la metodologia d’anàlisi, que necessita una manipulació molt acurada de les mostres i l’aplicació de tècniques analítiques microscòpiques. Els procediments que segueix habitualment el laboratori del museu resultaven molt adequats per estudiar el mineral nou. Els resultats de l’espectroscòpia infraroja obtinguts es van sumar als de moltes altres tècniques analítiques per esbrinar que l’abellaïta és un carbonat bàsic de plom i sodi amb la fórmula química NaPb2(CO3)2(OH).
L’abellaïta i la seva relació amb el Crist de Capdella
Aquesta composició química, curiosament, s’assembla molt a la d’un dels pigments més utilitzats al llarg de tota la història de l’art: el blanc de plom. Aquest pigment s’obtenia antigament dels minerals cerussita o hidrocerussita (carbonat de plom i carbonat bàsic de plom, respectivament). Moltes vegades, el pigment correspon a una barreja de tots dos compostos. Des de l’antiguitat, però, el pigment també es podia obtenir de manera artificial tractant planxes de plom amb vinagre calent o orina, per provocar, així, l’oxidació del metall i afavorir la formació d’un polsim blanc d’hidrocerussita.
I no deixa de ser casualitat el que ens expliquen els conservadors-restauradors del museu: un lloc on el pigment blanc de plom s’ha emprat extensament és al Crist de Capdella, una talla romànica de fusta policromada de la segona meitat del segle XIII, procedent de l’església parroquial de Sant Vicenç de Capdella (la Torre de Capdella). Aquest pigment es detecta tant en zones de policromia blanca com barrejat amb altres pigments, com ara els vermells, per crear la tonalitat de les carnacions.
En un procés paral·lel, mentre s’anaven desxifrant les propietats més fonamentals de l’abellaïta, el museu, a petició de l’Ajuntament de la Torre de Capdella, procedia a estudiar la talla del Crist per obtenir-ne una reproducció. Es va aprofitar aquesta circumstància per analitzar-ne els materials i restaurar la peça. De les mostres extretes, es va poder constatar la presència majoritària de carbonat bàsic de plom en la seva policromia, químicament molt similar al nou mineral abellaïta, cristal·litzat ben pocs quilòmetres més avall respecte de la ubicació original del Crist.
Talla del Crist de Capdella i imatges de l’anàlisi d’un fragment de policromia que conté blanc de plom
De moment, en els pigments del Crist de Capdella no s’ha trobat l’abellaïta, però això no vol dir que no puguem localitzar aquest o qualsevol altre mineral exòtic en els pigments d’obres produïdes i policromades arreu del país. Per tant, cal continuar investigant!
I si teniu curiositat per aprofundir en aquesta història i en d’altres relacionades amb aquest nou mineral, podeu llegir Les mines de Castell: de l’urani de Franco al descobriment de l’abellaïta.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful