Diàlegs intrusos: situar l’art al centre del nostre temps

617
Àlex Mitrani

L’obertura de la col·lecció a una nova flexibilitat

Posar les coses fora de lloc, per retrobar-nos. Cal fer regularment exercicis per situar-nos de nou, per entendre les coses d’una manera diferent, renovadora. Els grans museus nacionals tenen requeriments patrimonials i simbòlics que contribueixen a un cert estatisme que redunda en benefici de l’estabilitat i la claredat que mereixen les obres i que necessiten els visitants per tal d’assimilar-ne i fer-ne seus els continguts. Així també, per força, les col·leccions permanents d’aquestes institucions tendeixen a la definició de cànons i de relats d’una certa monumentalitat. Per compensar-ho, cal introduir-hi elements pertorbadors, impertinents. Pot ser una manera d’activar els sentits en direccions diverses.

Evru/Zush. Zeyemax, 1974 i Cercle del Mestre de Pedret. Absis del Burgal, finals s. XI-XII
Evru/Zush. Zeyemax, 1974 i Cercle del Mestre de Pedret. Absis del Burgal, finals s. XI-XII

Els museus patrimonials, històrics, impliquen una mirada cap al passat, reconstruït en una narració sovint evolutiva. Això ens porta sovint a confirmar els prejudicis que separen el passat del present. Però tot el que vivim, tot el que estimem i protegim, forma part del nostre ara, de la contemporaneïtat. Com a resposta, volem proposar l’obertura de la col·lecció a una nova flexibilitat.

L’art contemporani i la història s’abracen

L’inquietant experiència de suspensió de plans i previsions, l’alteració de les rutines professionals, econòmiques i personals que ens ha portat aquesta pandèmia ens obliga a pensar la nostra relació amb el temps, amb la memòria. En moments de crisi, d’angoixa o de recolliment com els actuals, es confirma allò que ja sabíem: que l’art no parla de la història, sinó que parla de nosaltres, ens convida a pensar i meditar sobre la vida.

Obrir, comunicar, reflexionar, redescobrir: Després de tancar-nos, necessitem somniar i estructurar una nova obertura, crear situacions de comunicació, exercir una “promiscuïtat” intel·lectual que ens desperti i ens doni l’escalf i l’empenta per tirar endavant. L’art contemporani i la història s’abracen.

El perquè del títol de l’exposició Diàlegs Intrusos

El títol Diàlegs intrusos es refereix a una relació, una interrelació en la qual no hi ha una naturalesa única i estable de les coses, sinó un intercanvi que genera una tercera realitat. El diàleg implica una aproximació, una obertura a l’altre, però la intrusió fa referència a un cert desencaix, una diferència, una situació (en el sentit literal també de disposició en un lloc) incòmoda o inconvenient. El diàleg no s’estableix només entre iguals, sinó també, o més aviat, entre diferents, estranys. Acceptar, buscar aquesta trobada entre diferents és el gest necessari per a l’enriquiment mutu, en la vida i en l’art. Tot present: perquè tot és ara, perquè el moment que vivim és clau; de com pensem i com actuem ara, depèn el nostre futur. El passat i l’avui se’ns ofereixen, diversos i iguals, perquè ens projectem i ens imaginem.


Per exemple, la cadira de filferro de Jaume Xifra (1974) i el frontal de Durro (segle XII) ens parlen tots dos del dolor, del patiment com a part del sacrifici i del destí de la humanitat, una dimensió de la nostra existència sovint amagada o sublimada erròniament. Toca pensar-hi, tard o d’hora.
Jaume Xifra. Chaise de salon d’art, 1974 i Anònim, Frontal de Durro, mitjan segle XII
Podcast Diàleg: Jaume Xifra. Chaise de salon d’art, 1974 + Anònim, Frontal de Durro, mitjan segle XII

Una proposta que es projecta sobre tota la col·lecció: un repte

La proposta d’aquests diàlegs té precedents al Museu Nacional: les intervencions de Perejaume, Francesc Torres o l’exposició Picasso romànic, entre d’altres, marquen ja unes primeres vies de connexió entre les mirades contemporànies i les col·leccions del museu. La mateixa presentació, a l’espai de la Cúpula del museu, d’un grup d’estàtues simbolistes i noucentistes enfrontades amb el gran mural ceràmic de Joan Miró i Joan Gardy Artigas és tota una declaració d’intencions. Ara, la col·laboració amb la Fundació Suñol ha permès una intervenció més extensa.

Diàlegs intrusos introdueix un element nou: la dispersió sistemàtica per totes les sales de la col·lecció permanent d’unes obres que generen una ruptura, uns canvis de ritme i provoquen preguntes noves. És el conjunt del relat del museu el que es veia afectat per aquesta intervenció i això calia tenir-ho present a l’hora de plantejar la proposta. Era important trobar, doncs, la justa mesura que no alterés excessivament el discurs actual del museu. La idea és mantenir i permetre l’apreciació pausada i clara de cada moment històric amb un relat evolutiu i coherent, però que aquesta visió pugui conviure, alhora, amb uns parèntesis dispersos -sorprenents de vegades-, pensats també per activar, per contrast, la potència comunicativa de les obres històriques en clau d’actualitat. Hem tractat de fer, aleshores, una intervenció subtil i alhora transgressora i ens hem apartat d’espectacularitats i efectismes.


L’ombra inversa  (Sense títol, 1980) d’Eva Lootz (1980) fa parella amb el mantell de la Verge de la Misericòrdia de Bonanat Zaortiga (1330-1440): des de la transparència dels grisos o des de la densitat de l’or, la llum acollidora de l’univers se’ns ofereix com un refugi càlid i silenciós.
Eva Lootz. Sense títol, 1980
 + Bonanat Zaortiga, Mare de Déu de la Misericòrdia, 1430-1440
Eva Lootz. Sense títol, 1980
 + Bonanat Zaortiga, Mare de Déu de la Misericòrdia, 1430-1440
Podcast Diàleg: Eva Lootz. Sense títol, 1980
 + Bonanat Zaortiga. Mare de Déu de la Misericòrdia, 1430-1440

Art de la postguerra i segona avantguarda al Museu Nacional

Diàlegs intrusos s’inscriu en el programa de treball intens del Museu Nacional per tal de constituir i presentar una col·lecció completa, coherent i crítica de l’art de postguerra i segona avantguarda a Catalunya. La irrupció de l’art contemporani (entès com l’art de segona avantguarda sorgit en posterioritat a la Guerra Civil espanyola i a la Segona Guerra Mundial) representa no només una ampliació lògica de la cronologia del museu, sinó també l’aparició d’una sèrie d’obres que, per el seu esperit de modernitat i la seva transgressió de categories culturals i els formats tècnics tradicionals, posa en qüestió les maneres de mirar i la mateixa concepció d’obra d’art.

La construcció d’un relat múltiple i enriquidor sobre aquest període de la nostra història recent no es pot fer avui des de la visió única d’un sol museu. Sinó que necessita de la col·laboració descentralitzada entre institucions de diferents dimensions i abast (naturalment no sols barcelonines), així com d’una complicitat entre centres privats (sense afany de lucre) i públics. Una d’aquestes complicitats és l’establerta amb la Fundació Suñol que, en paral·lel a la seva programació d’avantguarda, posseeix una de les millor col·leccions d’art contemporani del país.

Lucio Fontana. Concetto spaziale. Pillola, 1967
Lucio Fontana. Concetto spaziale. Pillola, 1967
Juli Gonzalez, Mà esquerra aixecada, cap a 1942
Juli Gonzalez, Mà esquerra aixecada, cap a 1942
La Píndola de Lucio Fontana (1967), basada en un gest mínim, en el tall net que obre un cos compacte, acompanya les mans esquinçades potents de Juli González (1942). Totes dues remeten a la revolta i cerquen la màxima eficàcia expressiva, però des de principis formals oposats. La seva diferència ens parla, però, d’una continuïtat de l’exigència expressiva avantguardista i d’unes lluites (la de la dona per la sexualitat lliure i la de la Montserrat per la República agredida) que són, finalment, solidàries.
Podcast Diàleg: Lucio Fontana. Concetto spaziale. Pillola, 1967
 + Juli GonzálezMà dreta aixecada / Mà esquerra aixecadac. 1942

Algú comentava a les xarxes que treure les obres del seu context i combinar èpoques diferents li semblava una frivolitat. S’equivocava, perquè oblida que, per definició, l’art és als museus sempre fora de context, fora de lloc.  El museu és el lloc de l’art, el dispositiu que permet protegir i, sobretot, que puguem mirar l’art, pensar-hi, gaudir-lo. Però l’art es fa als tallers, ha moblat cases i palaus, entorns de domesticitat, ha format part d’obres arquitectòniques (pensem en l’art medieval com a art total associat a la litúrgia religiosa). Potser sí que l’art contemporani es troba millor al museu, espai aspiracional de l’artista modern. Però tot i així no hi ha mai una sola resposta espaial per a l’obra. Cada vegada que la situem, la presentem i la relacionem amb un conjunt (una col·lecció o una exposició) estem interpretant l’obra, l’estem fent.

Joan Brossa. Capitomba, 1986
 i Josep Puig i Cadafalch. Llum de sostre amb decoració floral, c. 1900
El Capitomba de Joan Brossa, la finestreta de banc capgirada, de la qual cauen infantilment monedes de xocolata, introdueix un comentari irònic que contrasta amb l’opulència un xic pretensiosa del mobiliari burgès de l’època modernista i ens porta a interrogar-nos sobre el valor del diner i les nostres possessions materials.
Podcast Diàleg: Joan Brossa. Capitomba, 1986
 + Josep Puig i Cadafalch. Llum de sostre amb decoració floral, c. 1900

Diàlegs intrusos, una simfonia coral a moltes veus

Vist de fora, Diàlegs intrusos és un projecte aparentment senzill com a plantejament (i pensem que aquesta simplicitat i immediatesa són una virtut comunicativa), però que implica un treball previ laboriós. Cada decisió depèn de molts criteris i interrogants previs on es retroben la mirada dels diferents comissaris, els condicionaments expositius d’obres de naturalesa molt diferent, les reflexions del equips de museografia, la perspectiva dels responsables de comunicació, des dels dissenyadors als equips educatius. Sergi Aguilar, comissari i director de la Suñol aporta, amb certesa, una mirada eminentment artística, extremadament subtil i intel·ligent. Nosaltres partim d’una posició més historiogràfica i, tal vegada, temàtica. La diferència ha estat fèrtil i complementària.

L’exposició s’estableix a partir d’una fusió, d’un debat a diverses veus on, al final, cada obra ha trobat el seu lloc. La col·laboració entre institucions locals planteja, en tot cas, una nova sostenibilitat.

Encara que el procés de desenvolupament d’aquest projecte ha estat especialment satisfactori, no ho ha de ser només pels que hi hem treballat, sinó per a tot el públic, durant els propers mesos. Les preguntes que han sorgit, els debats, els dubtes i les reflexions s’han d’elaborar en una publicació que recollirà el projecte.

Però l’exposició està encara en procés. Tindrem ocasió de fer activitats i obrir els canals perquè tothom, les persones que vinguin a un museu que és el vostre, l’activeu i plantegeu la continuïtat d’un present que, forçosament, ha de ser compartit.

Enllaços relacionats

Diàlegs intrusos. Tot és present

Plànol navegable de l’exposició

Àlex Mitrani
Art modern i contemporani

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.