Montse Frisach
En els darrers anys els arxius han pres un paper predominant en les pràctiques artístiques contemporànies. Molts artistes treballen sovint amb materials d’arxiu o fins i tot amb la idea de l’arxiu com a argument central de les seves obres. A més, els museus i institucions artístiques també han pres consciència que els seus arxius no han de ser només simples dipòsits i repositoris de documents sinó que la seva activació, sigui per part de comissaris, investigadors, artistes o dels mateixos arxivers, genera nou coneixement i relacions semàntiques transversals que eixamplen la visió que fins ara hi havia sobre aquests espais. Les institucions també estan qüestionant-se cada cop més com fer arribar als seus visitants totes aquestes activacions dels arxius a través de les exposicions, de manera que la mostra no sigui només un simple conjunt de papers tancats en vitrines. Els arxius, doncs, han deixat de ser espais de dipòsit passius sinó que ara s’entenen com a conjunts de documents vius, totalment integrats en les dinàmiques de les institucions artístiques.
Aquest ha estat el tema del simposi internacional Arxivar. Exposar. Sortir-se del guió als arxius d’art, organitzat gràcies a l’aliança entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Picasso de Barcelona i que ha tingut lloc els dies 16 i 17 de març a les seves dues seus. El simposi ha tingut un enfocament totalment interdisciplinari i ha reunit a experts en arxivística, comissaris, artistes, historiadors i investigadors d’arreu del món que han posat de manifest la importància dels arxius com a organismes vius i dinàmics i on cada cop més es van diluint les fronteres entre les tasques entre uns professionals i altres.
El títol del simposi al·ludeix també al tema de que en aquesta nova perspectiva tan canviant, hi ha un constant intercanvi mutu sobre com arxivar i com exposar. Per tant, avui en dia és impossible deslligar art i arxius. Una temàtica que ha estat present al llarg de les dues jornades del simposi, que ha tingut una molt bona acollida per part del públic, amb 400 inscrits, tant presencials com on line.
En la primera jornada que va tenir lloc al Museu Picasso, Eric Ketelarr, professor emèrit d’Arxivística de la Universitat d’Amsterdam, va ser l’encarregat d’obrir el simposi amb una ponència sobre les relacions entre artistes i arxivistes. Ketelarr va constatar que “en l’art contemporani, l’arxiu ha esdevingut la forma cultural dominant”. Quan els artistes s’acosten als arxius, posen en evidència que el propi acte d’emmagatzematge, marcat per les normes de la pràctica arxivística, és absolutament arbitrari: “Reordenar esdevé un acte interpretatiu i creatiu”. L’arxiu, doncs, no s’ha de veure mai com a alguna cosa “estàtica” ja que les decisions subjectives sobre com s’arxiva generen resultats diferents i condicionen el futur. “Els arxius no tenen tant a veure amb el passat com amb el futur”, va constatar Ketelarr. Actualment, immersos en la complexitat del món digital, el dilema consisteix en decidir de quins ítems a la xarxa cal prescindir, destruir o transferir a un altre sistema.
Els grans reptes del canvi tecnològic per al arxius va ser precisament el tema de la intervenció de Laura Millar, consultora independent en documentació, arxius i gestió de la informació. En un moment en què la circulació de notícies falses està a l’ordre del dia, els arxivers, que tradicionalment assumien el paper de recollir proves autèntiques d’esdeveniments i fets històrics o de constatar documentalment l’autenticitat d’una obra d’art, ara han de prendre decisions de manera més activa per preservar “la veritat”. Una de les urgències del món digital és protegir i validar l’autenticitat perquè els repositoris siguin fiables. En aquest sentit, la feina de l’arxivista s’està transformant a gran velocitat i, segons Millar, és necessari la col·laboració frec a frec amb experts d’altres àmbits com la tecnologia, la deontologia i sobre aspectes legals. La feina de l’arxiver, doncs, ha de ser la de “facilitar proves fiables perquè tothom les utilitzi al servei de la veritat”.
Alguns participants al simposi van descriure alguns casos pràctics d’activació d’arxius tan històrics com artístics en els museus, que han tingut un paper de reparació. L’arxiver i historiador Michael Karabinos que darrerament s’ha dedicat a la recerca en arxius colonials, va centrar la seva intervenció sobre com els museus d’art i disseny poden reactivar els arxius històrics amb exemples que han expandit els relats de museus dels Països Baixos. En el Van Abbemuseum d’Eindhoven, un museu d’art fundat gràcies a la donació d’un empresari fabricant de cigarretes als anys 30, Karabinos va indagar en l’arxiu familiar i empresarial que conserva el nét del fundador. D’aquesta manera, va poder connectar el passat colonial de l’empresa de cigarretes i integrar aquesta història a la col·lecció permanent del museu. Amb aquesta nova informació, que havia restat oculta fins ara, l’arxiu ha servit per donar llum a un passat que ara actua com a “força reparadora”.
Beatrice von Bismarck, professora d’història de l’art i cultura visual a l’Academy of Fine Arts de Leipzig, es va referir en la seva ponència a la manera com els arxius s’obren a noves narratives des del moment en què estan involucrats en una exposició. Va citar alguns exemples de com els artistes també els arxius per desenvolupar anàlisis crítiques de la construcció de la història. Un d’ells és la instal·lació que l’artista francocanadenca Kapwani Kiwanga va exposar a la South London Gallery el 2015, en la qual mitjançant material arxivístic, teixits i plantes deconstruïa la versió oficial de dos moments de la història colonial de l’actual Tanzània.
Amb el mateix caràcter reparador i de revisió històrica, l’artista portuguesa Catarina Simão, va explicar el seu projecte artístic i de mediació anomenat Sala Colonial, encara en procés, al voltant d’una col·lecció de 288 objectes africans pertanyents a l’antic Liceo Nacional de Lamego, que ara custodia el museu d’aquesta ciutat del nord de Portugal. En el projecte estan involucrats l’escola i els alumnes. Els artefactes, mal inventariats, desproveïts d’informació sobre la seva procedència exacte, es van exposar durant dècades a l’institut propietari de les peces en una sala on es feien servir amb fins educatius però amb una marcada ideologia colonial. “El que pretenem amb el projecte és desactivar objectes que servien per a la propaganda colonial”, va dir l’artista.
Els arxius de temàtica artística també poden ser protagonistes centrals d’exposicions, Debora Rossi, com a cap de l’arxiu de la veterana Biennal de Venècia va explicar com l’immens llegat documental del certamen, en totes les seves branques, ha esdevingut la base d’activitats, projectes de recerca i exposicions. De fet, l’arxiu és anomenat la “setena musa” de la Biennal. L’activitat que va marcar un abans i un després en l’ús de l’arxiu va ser l’exposició especial Les muses inquietes. La Biennal de Venècia es troba en la història, que es va organitzar el 2020 per substituir la cancel·lació d’activitats del certamen a causa de la pandèmia. En el seu lloc, totes les seccions de la Biennal es van unir per primer cop per construir una única exposició sobre la història del certamen, basada en materials de l’arxiu.
Els dos museus organitzadors del simposi també van compartir sengles experiències expositives recents sobre arxius propis. Sílvia Domènech, Cap del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso, i Núria Solé, arxivera del museu, van explicar com es va crear l’exposició sobre l’arxiu Brigitte Baer, especialista en l’obra gràfica de Picasso, que va tenir lloc l’estiu del 2022. Des del 2011, quan es va organitzar la mostra Picasso 1936, el museu considera que “la documentació també forma part del llenguatge de l’art”. En aquest sentit, l’arxiu de Brigitte Baer, que va ingressar al museu gràcies a la donació del nebot de l’experta, David Leclerc, és un fons fonamental per al museu. Baer va ser l’encarregada d’enllestir el catàleg raonat d’obra gràfica de Picasso quan només s’havien publicat dos volums, elaborats per Bernhard Geiser. Ella va heretar el material documental de Geiser, el va completar i va acabar el catàleg fins arribar als set volums. En el Museu Picasso, l’arxiu de Baer, constituït com un corpus essencial d’estudi dels gravats picassians, s’ha organitzat com en una “sedimentació d’estrats”, en una divisió per eres, des del materials de treball de Geiser fins a l’època final quan Baer continuava afegint informació a les seves fitxes de treball després de la publicació del catàleg, de manera que es pot seguir el viatge a través del temps per arribar a completar una ingent tasca científica.
Al MNAC, d’altra banda, l’exposició Anglada Camarasa. L’arxiu premeditat, del 9 de febrer al 7 del maig del 2023, està dedicada a l’arxiu que el pintor va anar conformant al llarg de la seva vida i que va ser donat al museu el 2020 per la seva filla Beatriz. Com deixa clar el títol de l’exposició i va explicar Pilar Cuerva, cap del Centre de Recerca i Coneixement del MNAC, ja a la sessió de divendres al museu de Montjuïc, aquest és un arxiu amb consciència de perdurar per part del mateix Anglada Camarasa, que es va dedicar a guardar amb molt de zel material sobre la seva vida i obra, des del seu certificat de naixement fins a dossiers de premsa, documents personals, catàlegs, àlbums de retalls, fotografies i quaderns.
Sortosament, la filla de l’artista s’ha fet càrrec de tot el material amb molta dedicació i cura, cosa que ha possibilitat que l’arxiu estigui en molt bones condicions. Això es pot comprovar a l’exposició que, comissariada per la mateixa Cuerva i Eduard Vallès, recrea en la seva museografia l’aspecte d’un arxiu. “Teníem clar que volíem museografiar l’arxiu però sense que es convertís en un parc temàtic ni tampoc que fos avorrit”, va explicar Cuerva.
La segona sessió del simposi es va obrir amb una ponència de caràcter més general sobre la professió d’arxiver amb un històric de l’arxivística contemporània a Catalunya, Ramon Alberch, actualment coordinador del Grup de Treball de Dinamització Cultural dels Arxius de l’Associació Llatinoamericana d’Arxius. Alberch es va referir als “arxius polièdrics”, en el sentit que la pluralitat de continguts que atresoren els arxius i les diverses mirades dels investigadors donen lloc a lectures també igualment plurals. Alberch va donar una visió dinàmica de la professió i dels arxius, allunyada de les visions històriques i dels tòpics que han escampat les ficcions literàries i cinematogràfiques, atorgant als arxius atributs de poder, misteri, nocturnitat o secretisme. En canvi, es va referir a realitats i dilemes actuals sobre que cal o no guardar de les xarxes socials, amb el cost que suposa la preservació de la memòria digital o sobre la necessitat o no de arxivar documents considerats “insignificants”, que de vegades poden arribar a ser claus per resoldre casos judicials o denunciar injustícies polítiques i socials. Com no existeix l’arxiu innocent ni objectiu, Alberch creu que els arxius han d’anar més enllà de la intenció de preservar la història “oficialista” i va remarcar la importància dels “arxius socials”.
Per la seva banda, Philippe Artières, investigador en història al Centre National de la Recherche Scientifique, de França, també posar l’accent durant la seva intervenció en el caràcter dinàmic i socials dels arxius, com “objectes vius que manipulem”. En la seva mateixa pràctica com a investigador i biògraf, Artières defensa la recuperació d’històries a través de materials gairebé domèstics com la pràctica de l’àlbum de retalls o fins i tot els tatuatges, que són com una autobiografia escrita en el cos. En una visió de l’arxiu estesa, ell mateix, incorpora pràctiques performatives al seu mètode de recerca. Així, per investigar el que havia passat amb un parent de la seva mare, el jesuïta Paul Gény, assassinat el 1925 als carrers de Roma va viure a la ciutat durant cinc dies vestit amb una sotana en una mena de reconstitució del personatge. El 2017 Artières també va recollir personalment els records de la gent sobre el Centre Pompidou, amb motiu del seu 40è aniversari de la institució, en una “Oficina d’Arxius Populars” que els visitants es trobaven en els accessos al centre. “Els arxius estan ara fora de les seves parets gràcies als artistes”, va concloure.
Precisament un artista i escriptor com Perejaume va aportar al simposi una lectura criticopoètica, titulada La vida de les obres, al voltant de l’acumulació d’obres d’art, que en certa manera va ser un contrapunt provocador a tot el que fins aquell moment s’havia dit al simposi. En el seu text, Perejaume va qüestionar fins a quin punt val la pena anar guardant totes les obres d’art que es generen i s’han generat al món. “L’esforç col·lectiu per a la cabuda i perduració de les obres és ingent i la xifra tendeix a l’infinit. El conjunt d’obres que pretenem fer viure és aclaparador”, va dir. Tot això quan resulta que tot està destinat a desaparèixer. El desig de perdurar més enllà de la mort dels artistes, però, és massa poderós. En canvi, Perejaume va lloar la pèrdua com un element expressiu més: “El perfum de les flors és la putrefacció dels pètals”. L’artista veu en la pèrdua, un guany, i que potser hi ha obres fetes per a la memòria i obres fetes per a l’oblit. Paradoxalment, ell mateix també està ordenant i difonent a través de la xarxa un arxiu de la seva obra però per ell “el model no és acumular perquè el món és també un abocador de cultura i la cultura també contamina”.
Ernst van Alphen, professor emèrit de la Universitat de Leiden, va fer una defensa dels arxius artístics perquè “superen les contradiccions de l’arxiu oficial”. Van Alphen va citar alguns exemples d’artistes que han utilitzat els arxius propis i d’altres per construir narratives obertes i reparadores. En el cas de molts llibres d’artista actuals, el format sol ser arxivístic. Per exemple, el fotògraf sud-africà Santu Mofokeng va recollir en el llibre Black Photo Album fotografies de famílies negres de classe mitjana, fetes entre el 1890 i el 1950. L’artista Inge Meijer va recopilar fotografies i documents sobre les plantes que decoraven les sales d’exposició del Stedelijk Museum d’Amsterdam del 1945 al 1983 en el llibre The Plant Collection, amb un format també arxivístic i que va constituir una recerca, d’una banda sobre botànica, i de l’altra sobre una part de la història soterrada del museu. De la mateixa manera el fotògraf Mathieu Pernot recopila la història fotogràfica de famílies gitanes franceses i Pablo Lerma “inspecciona els efectes homogeneïtzadors de l’arxiu” en una recopilació d’imatges sobre els estereotips de la cultura gai, incloent fotos que trenquen amb aquests estereotips.
La darrera de les ponències del simposi va exposar una recerca sobre la presència de documents en les pintures de la National Gallery de Londres que ha portat a terme expressament per a aquesta trobada el professor de la facultat de Ciències de la Documentació i la Comunicació de la Universitat d’Extremadura José Luis Bonal. En la col·lecció en línia de la pinacoteca londinenca, Bonal ha trobat, entre 2.600 pintures dels segles XIV a XIX, 226 obres en les quals apareixen documents i les ha classificat per gèneres estudiant també el paper que el document té en l’escena. El 80 per cent de les pintures amb document són dels segles del XV al XVII, sobretot en la pintura religiosa, les de gènere costumista i els retrats. Les funcions del document en l’escena són molt diverses, des de identificar la persona o persones retratades a transmetre un missatge, passant per l’aparició de partitures en les escenes musicals, documents mercantils o papers en els quals l’artista signa. La recerca de Bonal, a més de tenir un component lúdic, és un bon exercici que ajuda a mirar els quadres d’un museu d’una manera diferent i a la vegada posa l’accent en la importància del document al llarg de la història, vista a través de les obres d’art.
La cloenda del simposi va oferir un exemple en viu de la relació directa dels arxius amb les pràctiques artístiques contemporànies amb la performance titulada Into Sugar We could Have Turned (Ens podríem haver convertit en sucre), de Mireia c. Saladrigues, que va tenir lloc a la Sala Oval del MNAC. L’acció està relacionada amb la investigació que Saladrigues ha fet per a la seva tesi doctoral sobrel’agressió al dit del David de Miquel Àngel, que va tenir lloc el 1991. A partir de la seva recerca als arxius policials i judicials, documents sobre la restauració de l’obra, articles de premsa i fins i tot amb una entrevista a l’agressor, Piero Cannata, Saladrigues va activar alguns dels documents utilitzats durant la seva recerca, amb lectures i representacions d’aquell fet iconoclasta i va donar veu a la pols que va generar la martellada a la icònica escultura. Va ser un tancament poètic a dues jornades, que en un futur tindrà una publicació que recollirà tot el simposi.
Accediu a la llista de reproducció amb totes les sessions del Simposi.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful