Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Albert Estrada-Rius

Ens acostem a la cloenda de l’exposició Històries metàl·liques. Art i poder a la medalla europea. Parlarem avui dels 300 anys sense el rei Sol, recordats gràcies a la medalla.

França ha pres aquesta tardor diverses iniciatives per commemorar, amb tota la pompa i la brillantor escaients, els 300 anys de la mort d’un dels seus monarques més cèlebres. Exposicions, una sèrie televisiva i diverses publicacions ens recorden que Lluís XIV el Gran –el rei Sol– s’eclipsava al seu llit de mort l’1 de setembre de 1715 a la seva possessió més preuada; això és, el Palau de Versalles, que havia aixecat, amb implicació de totes les arts, enmig d’una maresma deserta. El rei moria tot assegurant-se un record perpetu gràcies, entre moltes altres accions, a l’encunyació de quasi tres-centes medalles commemoratives de les gestes del seu regnat i del llibre imprès que les recollia i les comentava, la seva història metàl·lica. La Revolució francesa va poder destruir les estàtues eqüestres del sobirà repartides arreu del regne, però no va poder eliminar la gran quantitat de medalles en circulació per tot Europa.

El llegat del regnat llarguíssim de 72 anys del monarca és enorme i variat. Lluís va ser rei de França i de Navarra (1643-1715) però no podem oblidar que en plena infantesa, a la mort del seu pare Lluís XIII i mentre va durar la Guerra dels Segadors, també va ser temporalment comte de Barcelona (1643-1652). A més, va agregar definitivament al seu regne, com a resultat de la Pau dels Pirineus (1659), el que avui coneixem com a Catalunya Nord –comtat del Rosselló i una trentena llarga de pobles del comtat de la Cerdanya–.

És ben conegut que el rei va fer una utilització habilíssima i intensa de totes les arts al servei del seu poder absolut i va protegir una plètora de grans col·laboradors que van excel·lir en la música, el teatre, la literatura, la jardineria i, en general, en totes les arts plàstiques.

Totes les arts estaven promocionades al servei de l’exaltació del rei i de França com es veu, per exemple, en l’argument de la pel·lícula Le roi danse (2000). La història no en podia quedar al marge i el sobirà es va assegurar que els principals esdeveniments del regnat quedessin ben recordats a través de diverses obres d’art. A Versalles, per exemple, els pintors van immortalitzar alguns d’aquests esdeveniments al sostre de la Gran Galeria, dita dels miralls, i a d’altres espais. També va ser molt ambiciosa la història del rei teixida en una sèrie de sumptuosos tapissos als tallers reials dels Gobelins. Ara bé, cap mitjà es va revelar més útil en la finalitat propagandística que les medalles.

Justament, un dels exercicis més interessants és comparar alguns dels esdeveniments tractats en els tres mitjans al·ludits –pintura, tapisseria i medalla– per veure la seva respectiva resolució. Per copsar el missatge dels edificis, dels monuments, de les pintures o dels tapissos, però, calia estar al davant de les peces. La medalla, com els gravats, pel seu format viatjaven arreu i allà on eren difonien la imatge del rei a un preu molt més reduït.

Encunyar un disc de metall per convertir-lo en una medalla era un gest que procurava la transcendència i la immortalitat. Les medalles tenien un format que desafiava el temps i la prova n’eren les monedes romanes que es recuperaven intactes, mentre que de la resta del món antic tot eren fragments i ruïnes. La invenció de la premsa de volant en la fabricació de medalles va permetre, a més, la multiplicació d’exemplars sense fi i, en definitiva, convertir la medalla en un art seriat com ho era el gravat calcogràfic. Les sèries de medalles fabricades amb els volants en metalls diversos van poder ser utilitzades com a regal diplomàtic. Encara es conserven a la Monnaie de París aquestes pesades premses de bronze que, en si mateixes, també són una obra d’art pels seus relleus al·legòrics. Per donar major verisme a la seva obra, mentre que al revers es mostra l’esdeveniment a recordar, a l’anvers es representa el rei a l’edat que tenia quan el fet va tenir lloc. Per tant, es ressegueix l’evolució vital del rei des de la tendra edat de quatre anys fins als seus darrers anys en una dotzena de retrats diferents.

El monarca va decidir passar a la posteritat a través de la fabricació d’una sèrie de medalles en la qual cada peça feia la funció del que avui seria un fotograma en una pel·lícula. Es tractava d’un projecte de llarga durada i que no tenia final, per la qual cosa va crear la petita acadèmia a la qual va confiar la supervisió de les iconografies, les inscripcions i la plasmació plàstica de tot plegat. Molt aviat, però, els seus enemics van haver de contrarestar aquests efectes amb l’encunyació de les seves pròpies sèries de medalles com ara Guillem d’Orange, o bé Carles VI d’Àustria. Havien nascut les guerres metàl·liques al servei de la diplomàcia i de la propaganda política.

El resseguiment de la sèrie, tant en les medalles encunyades com en els llibres que recullen les imatges gravades i una explicació impresa, ens permet descobrir esdeveniments molt variats. Naixements, aliances matrimonials, defuncions, tractats i paus i esdeveniments diplomàtics, victòries militars, inauguracions d’obres públiques que formen part del repertori temàtic. Entre aquests es poden retrobar, directament vinculats amb Catalunya, els esdeveniments referents a la citada Guerra dels Segadors, la dels 9 anys i, finalment, la de Successió. El tractament sol ser molt acadèmic i clàssic amb al·legories i un recurs constant a la mitologia. Ara bé, també hi ha darrere un treball de recerca històrica tant geogràfic com etimològic o heràldic. Així, s’al·ludeix a Barcelona a través d’Hèrcules que subjecta l’escut de la Ciutat Comtal com el seu fundador mític o la ubicació de Tortosa als peus de l’Ebre, per citar dos exemples presents a l’exposició.

En alguns museus catalans també es conserven exemplars de la sèrie en diversos dels mòdols editats i el repàs de les col·leccions antigues permet retrobar peces soltes en unes i altres. En definitiva, la història metàl·lica de Lluís XIV no és una peça exòtica sinó que té una llarga vinculació amb Catalunya que l’exposició del Museu Nacional ajuda a recuperar en el context més general de les històries metàl·liques com a manifestació cultural europea única avui gairebé oblidada.

Albert Estrada-Rius

+ posts

Gabinet Numismàtic de Catalunya

• Francesc Paradaltas i Pintó. La recuperació d’una biografia oblidada
• Petits bitllets pel Gran Berlín (1921-2021)
• Barcelona, fàbrica de balances / 2
• Barcelona, fàbrica de balances / 1