Eduard Vallès
Aquest any que tot just comencem se’n compleixen exactament 130 de l’arribada de l’artista Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949) a Barcelona. L’efemèride ens serveix com a pretext per posar el focus en un dels artistes més internacionals que han treballat —i també s’han format— a Catalunya. És per això que tractarem la seva figura i la seva obra, que es localitza avui en dues institucions molt concretes: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (en aquest article i el següent), i l’Institut d’Estudis Catalans, properament també al blog del museu.
Aquest primer text incideix en la presència de l’artista a les col·leccions del Museu Nacional, plantejat des d’un recorregut cronològic pel simple motiu d’establir un cert correlat biogràfic a partir de les obres.
Obres de Joaquim Torres-García a les sala 70 d’Art Modern del Museu Nacional.
Joaquim Torres-García va arribar a Barcelona l’any 1892, només tres anys abans que Picasso (1895), i juntament amb Juli González tots tres joves es van formar com a artistes i van fer els primers passos en aquella Barcelona del canvi de segle. Tres artistes que amb els anys van esdevenir referents de l’avantguarda internacional, cadascun des dels seus registres respectius.
La vinculació de Torres-García amb Catalunya va ser d’allò més profunda: no només el seu pare era català (de Mataró) i es va casar amb una catalana (Manolita Piña), sinó que aproximadament la meitat de la seva carrera artística es va desenvolupar a Catalunya. De fet, va arribar-hi el 1891, concretament a Mataró, a bord del vaixell Giava, després de fer escala al port italià de Gènova procedent del seu Uruguai natal. Hi arribà amb només disset anys i després d’un primer any a Mataró es va instal·lar a Barcelona, on va residir –amb estades puntuals fora— fins al 1920, quan va anar a viure a Nova York.
Els inicis: eclecticisme i Modernisme
Ara com ara, la col·lecció del Museu Nacional compta un total de tretze obres d’aquest artista: deu pintures, dos dibuixos i una fusta, amb orígens molt diversos i algunes d’elles en dipòsit. Una de les obres més antigues de la col·lecció és un dibuix d’entorn el 1900 que representa una senyora ben abillada prenent l’aperitiu en una terrassa, que ens remet als heterodoxos inicis de l’artista, en què s’amarà dels efluvis modernistes del moment. Aquest primer Torres-García desplega una producció bàsicament de petit format, on combina retrats i paisatges dintre d’un cert costumisme, amb protagonisme de l’arabesc i el coup-de-fuet en alguns dels seus dibuixos. En no poques obres d’aquell proto-Torres-García es fa evident la influència del Ramon Casas dibuixant, d’aquell moment data Senyora 1900, una peça del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional procedent del Llegat Rossend Partagàs (1945).
Joaquim Torres-García. Senyora 1900. Cap a 1900. Guaix sobre paper. 34,8 x 13,4 cm.
El jove artista passa per les classes de Llotja i, més tard, participa com a il·lustrador en diaris i revistes signant molts dels seus treballs com a Quim Torras. D’aquells anys data el fabulós retrat que li va fer el mateix Ramon Casas, al carbonet, que també forma part de les col·leccions del Museu Nacional gràcies a la generositat de Casas, que el donà l’any 1909.
Ramon Casas. Retrat de Joaquim Torres-García. Cap a 1901. Carbonet sobre paper. 64x30cm.
També cap a l’any 1900 va pintar un retrat a l’oli del seu amic Josep Pijoan. Hi veiem un jove Pijoan guarnit amb un barret en una pintura esbossada, aparentment inacabada, que ha quedat com a testimoni de la seva amistat. Aquesta obra va entrar a les col·leccions del museu l’any 1936 per donació de Josep Pijoan Soteras.
Joaquim Torres-García. Retrat de Josep Pijoan. Cap a 1900. Oli sobre tela. 50x43cm.
En realitat, Torres-García no se sentia còmode amb les propostes artístiques del seu entorn, ni amb l’estètica modernista ni amb les vel·leïtats impressionistes de molts dels seus companys de Llotja, que es llençaren a pintar a l’extraradi de Barcelona, tal com escriu al seu llibre –redactat en tercera persona— Historia de mi vida: “els suburbis de la ciutat, a pintar imitant els pintors d’avantguarda d’aleshores”. I tot seguit cita alguns artistes concrets a qui va tractar: Joaquim Sunyer, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Ricard Canals. En realitat estava assistint, com a testimoni d’excepció, als inicis del que la historiografia coneix actualment com a Colla del Safrà o Colla de Sant Martí. Ell també cultivaria el paisatge en aquelles dates però, amb algunes excepcions, serien bàsicament notes, tot sovint urbanes, molt allunyades de l’estètica d’aquell grup d’artistes. De nou a Historia de mi vida, Torres-García explica el seu distanciament de les propostes modernistes alhora que anuncia la seva inclinació cap al món clàssic, amb un referent indiscutible, l’artista Pierre Puvis de Chavannes: “[Torres-García] es va posar a fer alguna cosa com cartells d’anunci. Steinlen, Lautrec, en van ser els mestres. Però encara no era això, com ho havia de ser! Havia de buscar un to més alt, i el va trobar de moment en Puvis de Chavannes […] A poc a poc va anar deixant el decorativisme aquest de cartell d’anunci per buscar formes més nobles, línies més serenes, ritmes més greus.”
Joaquim Torres-García. Vesprada. Cap a 1901. Oli sobre tela. 28x40cm.
El tomb neoclàssic: l’Arcàdia mediterrània
Aquest tomb pren forma cap al 1901: la publicació de l’article monogràfic que li dedica la revista Pèl i Ploma aquell any, signat per Miquel Utrillo (Pèl i Ploma, juliol de 1901, núm. 78) representa una fita en la projecció pública de l’artista. Aquell número anava il·lustrat a la coberta amb una composició de Torres-García, La font de la joventut, clarament inspirada en Puvis i a les pàgines interiors s’hi reproduïen ni més ni menys que vuit pintures seves. Precisament una d’aquestes pintures, Vesprada –integrada en la col·lecció Plandiura, que les Administracions van adquirir l’any 1932– forma part en l’actualitat de les col·leccions del Museu Nacional. Una visió nocturnal de petit format representa el jardí d’una torre probablement barcelonina, un dels escenaris recurrents de les composicions d’aquell primer Torres-García.
La influència de Puvis tindrà un impacte doble en l’artista: en primer lloc, la incorporació d’iconografia d’un món mediterrani sublimat, amb el mar, fonts, xiprers, oliveres i templets, tot un univers creatiu que s’insereix de ple en el que més endavant coneixerem com a Noucentisme. En segon lloc, l’empremta de Puvis també es fa explícita en l’interès per la pintura al fresc, que donarà importants fruits durant els anys següents. Una de les peces més emblemàtiques del Museu Nacional és Temple a les nimfes, una obra procedent del Llegat Júlia Corominas (2011). Es tracta d’una composició que replica alguns dels elements iconogràfics esmentats de l’obra de Puvis, així com una similar gamma cromàtica, amb cert predomini dels colors pastel. En aquesta pintura destaca el templet del fons, diversos personatges caminant alineats amb llargues túniques i una parella enraonant. Els xiprers i els cignes acaben de donar un sentit harmònic i plaent a una composició emmarcada pels cromatismes blavencs de l’aigua i els celatges.
Joaquim Torres-García. Temple a les nimfes. Cap a 1901-1911. Oli sobre tela. 58x91cm.
Les col·leccions del Museu Nacional compten diverses peces que segueixen aquesta estètica, amb una iconografia gairebé sempre dominada per la imatge de la dona. Les obres Fruits madurs i Tarongers vora el mar presenten dues figures femenines nues de la cintura cap amunt situades en una mena d’Arcàdia de ressons clarament mediterranis. Al capdavall, els raïms en una i les taronges a l’altra en són els protagonistes. Totes dues pintures procedeixen també de la cèlebre col·lecció Plandiura.
Joaquim Torres-García. Fruits madurs. Cap a 1905. 38x50cm. / Tarongers vora el mar. Cap a 1911. 40×50,5cm.
Una tercera pintura, Dones de poble, s’insereix en una línia paral·lela a la mítica que consistia a immortalitzar escenes de tall més aviat domèstic: converses de carrer, imatges de places de pobles, pagesos en ple treball, etc. Dones de poble, adquirida pel museu l’any 1998, integra aquest conjunt de peces amb escenes que mostren una visió potser menys sublimada —en aquest cas, els personatges femenins completament vestits— però, hi insistim, amb inequívoques concomitàncies amb les produccions de concepció més arcàdica.
Joaquim Torres-García. Dones de poble. 1911. Oli sobre tela. 75,5×100,2cm.
Art modern i contemporani
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful