Còmic i museu. Una història pendent

1.299
Lluís Alabern

salo_comic_CA

Obrir les portes del museu a la comunitat, incorporar la mirada de l’altre, repensar les museografies en clau poliglota, generar propostes des de la pluralitat en un moment en què no sembla haver-hi ni un discurs ni un model predominant a què acollir-se. El debat està obert en bona part dels nostres museus. També en aquest.

Traçar un eix transversal entre els programes públics, les museografies, la col·lecció permanent, els enllaços educatius. Estendre ponts entre la denominada cultura de masses i la mal anomenada “alta cultura” sense caure en tòpics ni clixés. Hi ha més preguntes que respostes:

  • quins vincles establir amb les arts no acadèmiques, com el grafiti, la fotografia documental, la performance, el còmic, etc.?
  • quines històries explicar perquè el gran públic entengui que un museu com el nostre és una col·lecció d’històries inexplorades, d’iconografies amb les quals conquerir noves narracions, i té el deure públic de ser un arxiu al servei de la ciutadania?

A la recerca de vincles entre art consensuat i art refugiat

La nova museografia que el museu proposa a la col·lecció, en algunes de les exposicions temporals i a moltes de les activitats formulades al seu programa, intenta començar a donar respostes a aquestes preguntes.

Isidre Nonell, L’arrencaqueixals, 1909.

Isidre Nonell, L’arrencaqueixals, 1909. Dibuix publicat a la revista Papitu el 8/12/1909, de la qual Nonell va ser un col·laborador habitual entre 1908-1911

Els còmics són un artefacte cultural imprès, íntimament lligat als mitjans massius de comunicació i potser per això sovint bandejats de les sales del museu. Les institucions encara tenim pendent obrir els nostres magatzems i espais a aquest fenomen cultural centenari.

Ricard Opisso, Comiat de l’any 1926, 1926

Ricard Opisso, Comiat de l’any 1926

Potser, com apunta Ana Merino al seu precís estudi sobre El cómic hispánico (Cátedra, 2003), això es pot deure en part a les dificultats del còmic per trobar el seu propi espai: “perquè el còmic sobrevisqui a l’assetjament d’altres mitjans necessita primer reconèixer el seu espai dins la història cultural de la modernitat”. En això els museus tenim molt a dir. Toca catalogar, documentar aquesta història recent, obrir els espais museogràfics a un llenguatge la dimensió massiva i popular del qual és innegable. Hem de buscar els vincles entre l’art consensuat als cenacles de la Història oficial, i el subreptici, l’art refugiat als districtes de la cultura popular.

Feliu Elias, Apa, La primavera i el pintor de “Sant Lluch”, cap a 1909

Feliu Elias, Apa, La primavera i el pintor de “Sant Lluch”, cap a 1909

Col·lecció gràfica del Museu Nacional

El Museu Nacional disposa d’una àmplia col·lecció gràfica que inclou des d’originals de gairebé tots els dibuixants del tombant de segle –mostrats sovint en les presentacions de la col·lecció permanent així com a diverses exposicions temporals–, fins les principals publicacions que van veure néixer el que podríem anomenar un precedent artístic del que avui coneixem com a còmic. La premsa satírica del segle XIX va preconitzar en gran mesura el món del còmic. És quelcom que, tanmateix, els museus semblen haver oblidat, i que resulta gairebé ignot per al jove lector de còmic-books i novel·les gràfiques. Estudiosos com Josep M. Cadena o institucions com el Cercle Artístic de Sant Lluc duen anys presentant els vincles entre el dibuix, les arts populars i l’art en majúscules. Però ningú no ha pres encara les regnes d’una anàlisi profunda que permeti establir els criteris i espais propis del còmic, i la seva relació amb la resta de les arts.

Picarol, L’expedició d’en Rusiñol, Casas i companyia, sense data

Picarol, L’expedició d’en Rusiñol, Casas i companyia, sense data. Museu Nacional d’Art de Catalunya

En el nostre àmbit cultural es pot traçar un fil conductor que s’inicia amb dibuixants com Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Josep Costa Picarol; revistes com ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Gil Blas, La Tomasa, Papitu, etc.; passant per mestres de la gràfica popular com Apel·les Mestres, Joan G. Junceda, Ramon Casas, Xavier Gosé, Feliu Elias Apa o el gran Ricard Opisso. Pere Ynglada, Lluís Bagaria, Josep Mompou, Emili Freixas, Ramon Calsina… antecessors dels dibuixants del TBO, dels tebeos de la postguerra, de les col·leccions de l’Editorial Bruguera, de Cesc, el Perich, el Roto, de les publicacions polítiques de la Transició, del còmix underground, Nazario, Makoki, El Víbora.

Ramon Casas, Ciclista. L’anada i Ciclista. La tornada Imagen 154
Ramon Casas, Ciclista. L’anada i Ciclista. La tornada. Primera i segona part d’una historieta publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa (1890, p. 110 i 111). Al peu de les il·lustracions deia: “Al montà a la bicicleta -per emprendre un passeig llarch-, deya: Avuy de quans me vegin, l’atenció tinch de cridar” i “Y amb l’aparato fet a trossos y un gran nyanyo al mig del front tornant a burro… en efecte, -cridava molt l’atenció”.

El Saló del Còmic entra al Museu Nacional

Sembla lògic, doncs, que el museu estableixi passarel·les amb el món del còmic, i quina millor manera de fer-ho en aquests dies que convidant el Saló del Còmic i Santiago García i Javier Olivares, guanyadors del Premi Nacional de Còmic amb la seva magnífica novel·la gràfica Las Meninas, a presentar alguns dels seus treballs.

En un dels espais que el museu ha decidit dedicar a incorporar la mirada de l’altre, a conjugar esforços educatius que permetin vincular-nos amb els públics menys probables, presentem el projecte García/Olivares: Vinyetes. Podem veure alguns esbossos, peces descartades, processos gràfics, obres publicades al costat d’altres de no publicades del duet que formen guionista i dibuixant, totes, jugant a l’hermenèutic, dissolent fronteres entre còmic, literatura i art.

Pere Ynglada, Público de Exposición, primera meitat del segle XX

Pere Ynglada, Público de Exposición, primera meitat del segle XX. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Convidem, a més, l’escriptor, periodista cultural i guionista Jorge Carrión a reflexionar sobre l’entrada del còmic en l’àmbit museístic. És una primera trobada còmic-museu, però n’hi haurà més. L’acord de col·laboració entre el Saló del Còmic de Barcelona i el Museu Nacional augura propostes continuades i projectes d’envergadura per desvetllar totes les conjectures possibles.

Enllaços relacionats

Blog personal de Javier Olivares

Blog personal de Santiago García

Lluís Alabern
Mediació i Programació Cultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.