No totes les culleres són iguals

1.315

El professor i escriptor Josep-Francesc Delgado comparteix la seva experiència com a participant en el programa educatiu L’art de parlar. Aquest programa, que el museu desenvolupa en col·laboració amb el Departament d’Educació, es va iniciar el curs passat de manera experimental. El seu objectiu principal és millorar l’expressió oral dels alumnes de les escoles d’adults a través de l’art amb la utilització de tècniques de VTS (Visual Thinking Strategies).

Visual Thinking Strategy (VTS) al museu

Josep-Francesc Delgado

Fer de professor: una feina emocionant

Fer de professor és una feina de molta abnegació i molt compromís. El professor, com el metge, sovint només compta amb la seva ment i les seves mans per afrontar un munt de problemàtiques personals, familiars i socials de les persones que atén. Ara bé, fer de professor també et proporciona emocions d’una intensitat sense parió. En aquest article n’explicaré dues.

Actualment estic fent de professor en una escola d’adults al barri de Bellavista de les Franqueses del Vallès. Quan fa uns anys vam celebrar el Nadal, vam ensenyar als nostres alumnes senegalesos a fer cagar el tió. Hi havia un alumne que sempre entrava content a classe, quasi ballant. Pesava cent deu quilos i feia gairebé un metre noranta; era una torre. Les òrbites dels ulls, molt blanques, i les dents d’ivori es destacaven molt sobre la seva pell fosca, però el que més destacava eren els seus llavis gruixuts i somrients. Era un somriure càlid que t’arribava com quan s’aixeca una brisa suau. Aquella persona, que sempre entrava contenta perquè ja podia mantenir la seva dona i els seus dos fills a Senegal, es llevava cada dia a les sis del matí i anava a recollir ferros per Barcelona fins a les quatre de la tarda. Feia un entrepà i a un quart de sis ja era a classe per aprendre català. Mai no vaig gosar preguntar-li on dormia, perquè la intuïció ja m’ho descobria. Quan vam fer cagar el tió només va demanar, amb el to de pregària de qui resa en una església, amb la veu baixa i delerosa que es fa servir quan no ens veu ningú i expressem un desig íntim profundament sentit, que el tió li portés uns papers per legalitzar la seva situació. Venint d’una persona tan alegre com ell, aquella gravetat encara impressionava més per tot el drama que de sobte deixava a la vista. Em sembla que ell havia entès què significava el tió millor que jo. A finals del curs passat, el seu desig es va complir i va poder anar a veure els seus familiars, que feia tres anys que no podia visitar per la manca de papers, i va conèixer el seu fill petit que no havia vist mai.

El primer contacte amb el mètode VTS

Aquesta tardor he tornat a ser espectador d’un d’aquests moments. El 30 de juny, en unes jornades de formació pedagògica que el Departament d’Ensenyament va organitzar al CaixaFòrum per presentar el programa L’art de parlar, vam entrar en contacte amb una iniciativa didàctica que a mi i al meu company ens va cridar poderosament l’atenció: Visual Thinking Strategies or Using art to deepen learning. La direcció del nostre centre ens va animar a afegir-nos-hi. Donaven a conèixer l’existència d’aquest mètode Montserrat Morales, psicòloga i educadora, Esther Fuertes, historiadora de l’art que dissenya i implementa projectes d’educació del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i ho coordinava el professor d’anglès Josep M. Planas des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La idea va venir dels Estats Units i del món de la museística. Als museus es trobaven que la gent feia recorreguts d’hores en cosa de minuts, que no paraven atenció en obres d’un interès i d’una importància fora de dubtes, i això els va preocupar. Com deia la meva alumna Dolors, vivim massa de pressa i no ens aturem ni a mirar ni a pensar. Les estratègies de pensament visual desenvolupen una metodologia per mirar un quadre durant un quart d’hora i entendre’l a partir de les pròpies emocions. La gràcia de la metodologia és que demostra que tots podem entendre un quadre bo si el mirem amatents, encara que els nostres coneixements d’història de l’art siguin nuls.

Incidint en les emocions

A mi em va interessar perquè fa anys vaig poder conduir uns alumnes des de tercer d’ESO fins a selectivitat i, tips dels resums i les anàlisis de les lectures, els vaig començar a demanar què els havia emocionat i que en fessin una argumentació partint de les pròpies emocions lectores. M’havia trobat amb el mateix problema d’acceleració: passaven per les línies de les pàgines massa de pressa i no sentien el que llegien. Tot incidint en les emocions que ens desvetlla un text literari, aquells alumnes van esdevenir bons lectors i això va millorar, pel cap baix, les seves notes de la selectivitat en el comentari d’un article, perquè la seva capacitat argumentativa va créixer més que amb la metodologia tradicional. De cop em trobava amb la mateixa estratègia a partir de la pintura.

L’art com un mitjà per a la pràctica de l’expressió oral

Bé, va arribar el dia de comprovar si el mètode funcionava i un 20 de novembre érem davant del quadre El dinar de l’obrer de Francesc Sardà, exposat al Museu Nacional.

Detall de El dinar de l’obrer, 1911, de Francesc Sardà.

Detall de El dinar de l’obrer, 1911, de Francesc Sardà.

Conduïa l’experiència el meu company Lluís Domènech. En dic experiència perquè crec que és sobretot això: una experimentació de la pintura en clau emocional, la qual porta a una comprensió global. Els meus alumnes: l’Amy, l’Àngels, la Dolors, l’Arcadio, la Verònica, la Catalina, la Sònia, en Rafael, en Ramon.., em van fer adonar de coses del quadre que m’havien passat completament per alt. Part de les seves reflexions es van centrar a justificar com podíem adonar-nos que dos dels tres personatges del quadre eren més pobres que el tercer.

Aleshores va intervenir la Catalina amb una emoció molt viva als ulls i va dir que aquella gent li recordava la seva infantesa a les barraques del barri de la Salut a Badalona, perquè aquell obrer es cruspia la sopa assegut a la vorera amb un plat de fang i una cullera d’alpaca, i que ella havia menjat amb culleres així quan era menuda, i encara havia vist aquelles camises folgades dels obrers. Tothom es va quedar uns segons mut, en silenci. De cop i volta, l’experiència estètica del quadre (està molt ben pintat) esdevenia una vivència real i carnal: algú s’havia posat a la boca una cullera com aquella que els més joves del grup no havien vist mai. Era com si la tela passés a tenir vida i estiguéssim a punt de sentir una xarrupada d’aquell treballador amb ganes de dinar.

El museu,  un espai per dialogar sobre el passat amb els ulls del present

Érem a un museu que fa molta patxoca, una de les millors herències artístiques d’aquests cent anys, del la qual podem gaudir tots plegats i, en un instant, hi havia aparegut amb tota la força d’un testimoni la vida més dura de Barcelona, la de les barraques dels anys cinquanta del segle XX. La mateixa Catalina ens va explicar que no érem gaire lluny de les barraques de Montjuïc, actualment una zona verda.

Lluís Domènech, el professor que conduïa la sessió, amb la Catalina

Lluís Domènech, el professor que conduïa la sessió, amb la Catalina

Quan jo tornava cap a casa amb tren no podia deixar de pensar com devia ser la Catalina de menuda. Aquest país s’ha fet amb el treball silenciós i abnegat de molta gent com la del dinar de l’obrer que va pintar Francesc Sardà i com la Catalina, i sota els marbres lluents que ara veiem hi ha molta feina de qui ha viscut entre el fang cuit del plat i moltes culleres d’alpaca, de qui ha anat polint els marbres gratant colzes fins a fer oli. S’havia fet fosc i el tren avançava. Gairebé podia veure la Catalina corrent entre les barraques mentre la seva mare parava taula amb una d’aquelles culleres que havia pres vida des del quadre, i les cames de la Catalina corrien com aquells ciclistes que carreguen una dinamo a cop de pedal per il·luminar la nit a la carretera. Aleshores ella no ho sabia perquè era massa petita, però tot corrent pel barri de la Salut també carregava la dinamo d’un país: el construïa.

Aquest article és una versió editada de l’article ja publicat al diari El 9Nou a qui agraïm molt la seva col·laboració.

Josep-Francesc Delgado

Enllaços relacionats:

Treballant pel canvi: el laboratori de l’educació

Estratègies de Pensament Visual: mirar, pensar i comunicar-se a través de l’art

 

Z_ Guest blogger

2 Comentaris

  • 20 de Gener de 2019 - 11:55 am | Enllaç permanent

    Sabies paraules i una millor reflexió!!!
    Gràcies per compartir la vostre experiència amb nosaltres i ajudar-nos a obrir la nostre ment…

    • Redacció museu
      21 de Gener de 2019 - 8:33 am | Enllaç permanent

      Moltes gràcies a tu per participar de l’experiència, Ana! Ens alegrem que t’hagi agradat l’article.

  • Respon a Redacció museu Cancel·la les respostes

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.