Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Martí Casas

Quina història ens vol explicar Ramon Casas en l’obra Interior del Moulin de la Galette? Aquest quadre és un dels més enigmàtics de la producció del gran pintor del modernisme, un mestre especialitzat en el retrat que rarament pintava temes complexos que poguessin tenir més d’una interpretació. L’escena que hi veiem, però, no sembla tenir un contingut tan intranscendent com la majoria de paisatges i interiors que va pintar al llarg de la seva trajectòria. Aquí s’hi intueix un conflicte, una història d’infelicitat que no sembla tenir, d’entrada, una explicació clara, però que captiva ràpidament l’atenció de l’espectador.

Ramon Casas. Interior del Moulin de la Galette, cap a 1890-1891

L’obra ens situa dins la famosa sala de ball del barri de Montmartre, que s’alçava en un recinte d’esbarjo més ampli on també hi havia jardins, atraccions de fira i el molí que donava nom al local. Al quadre, la sessió de ball ja ha començat, perquè veiem els músics tocant dalt de la tarima, però ni l’ambient sembla gaire animat (el local està pràcticament buit), ni les tres figures del primer pla semblen tenir gaire ganes de moure l’esquelet. La més propera a l’espectador és una noia de perfil que observa alguna cosa fora del quadre. No sabem què mira, però queda clar que no és del seu gust, perquè al rostre seriós s’hi endevina una mirada trista i melancòlica.

A l’altra banda de la taula, una parella mig abraçada. L’home, amb el rostre ocult darrere un barret de copa, acarona la seva companya, que també sembla estar afligida. Ho intuïm per l’expressió seriosa i la mirada perduda i vidriosa. Ell la deu consolar. Tot i que els tres personatges estan asseguts al voltant de la mateixa taula, com si fossin amics o es coneguessin, no hi ha cap contacte visual entre la parella i la noia. Tots estan tancats en si mateixos. L’escassa animació del local augmenta la sensació de solitud dels personatges i la imatge de decadència i de tristor de l’escena.

Per què són infelices les protagonistes d’Interior del Moulin de la Galette? Els historiadors han apuntat diverses teories, però abans de comentar-les situarem l’obra en el seu context.

París 1900

Ramon Casas. Le Sacré Coeur, Montmartre. París, cap al 1900

Al tombant del 1900 París era la capital mundial de l’art, i tothom que es volia obrir camí en aquest món procurava anar-hi. Tot i que Ramon Casas va fer-hi diverses estades, la més rellevant de la seva carrera és la que va realitzar amb Santiago Rusiñol entre finals de 1890 i l’abril de 1892. El fet de treballar diversos mesos frec a frec en la Ciutat de la Llum en plena ebullició artística va millorar significativament la qualitat de les obres de tots dos artistes. Ramon Casas, un pintor de ritme molt irregular, viurà a París una de les seves etapes més prolífiques, coherents i homogènies. La presència de Rusiñol, un artista molt més exigent i amb unes inquietuds intel·lectuals que Casas no tenia, va enriquir i aprofundir les seves obres. Pel que fa a Rusiñol, que com a pintor estava menys capacitat que el seu company, pintarà al costat de Casas unes composicions més complexes i elaborades.

Pierre-Auguste Renoir. Bal du moulin de la Galette, 1876 (Domini públic)

Durant aquesta estada conjunta, el barri de Montmartre i, molt especialment, el Moulin de la Galette, al costat del pis on vivien, es convertiran en els grans protagonistes de les seves obres. Però a diferència d’altres artistes, com ara Auguste Renoir en el famosíssim Bal du Moulin de la Galette, avui al Musée d’Orsay, Casas i Rusiñol no mostraran el ball en els moments més alegres i bulliciosos, sinó quan està més buit i ofereix una imatge més sòrdida i decadent. Per què aquesta mirada negativa sobre el Moulin? D’una banda, els dos pintors catalans van freqüentar aquest recinte al llarg d’un hivern especialment dur i rigorós. En aquesta estació de l’any sembla que el Moulin rebia menys públic i la imatge era més grisa i menys colorista que a la primavera. D’altra banda, aquesta aparença desencantada del ball devia esperonar l’esperit decadentista i sovint melancòlic de Santiago Rusiñol, que transmetrà una visió molt dura i negativa sobre la sala de ball en les cròniques que escrivia periòdicament a La Vanguardia amb el títol “Desde el Molino”. Aquesta mirada terrible sobre el Moulin de la Galette, descrit gairebé com un recinte demoníac on “nadie rie, si bien grita todo el mundo”, és la que Rusiñol plasmarà en les seves pintures.

Santiago Rusiñol. Laboratori de la Galette. París, 1890-1891

Ramon Casas, que era més alegre i despreocupat i se sentia molt més còmode en el món que li havia tocat viure, optarà de manera sorprenent per oferir-nos també aquesta mateixa visió pessimista, no sabem si perquè compartia l’opinió de Rusiñol sobre el local o perquè es va deixar endur per la mirada melancòlica del seu amic. El cas és que al llarg de l’estada de 1890 a 1892 Ramon Casas enllesteix diferents pintures on el Moulin de la Galette apareix sempre amb aquesta visió desencantada, ja sigui de l’interior del ball o de l’exterior.

Ramon Casas. Bal du moulin de la Galette, 1876 (Domini públic)

La pintura més magistral d’aquest moment és segurament Bal du Moulin de la Galette, al museu del Cau Ferrat de Sitges, on el pintor, amb una paleta freda i fosca, ens mostra la sala de ball des d’una perspectiva aèria que converteix els personatges en ombres fugisseres que es mouen espasmòdicament al mig d’una pista quasi buida.

La dona a l’obra de Ramon Casas

Al costat d’aquesta obra mestra amb un enquadrament més general, Casas pintarà al Moulin diverses escenes protagonitzades per una dona que seu i beu sola (o pràcticament sola) i observa alguna cosa fora de l’espai visible del quadre.

Ramon Casas. Plein air. París, cap a 1890-1891

Conservem almenys tres excel·lents pintures de l’artista que comparteixen protagonista femenina i un plantejament similar. D’una banda, Plein air, que té un to menys dramàtic que les altres dues perquè està ambientada a l’exterior del Moulin, i això la fa menys angoixant. També hi contribueix que la protagonista aparegui vestida de manera més elegant, més respectable. I el fet que giri el cap en direcció contrària a l’espectador ens impedeix conèixer el seu estat d’ànim: pot ser que la seva solitud sigui motiu de tristor i d’impaciència, però també pot ser que estigui gaudint del moment.

Ramon Casas. Madeleine o Au Moulin de la Galette. París, 1892 (Domini públic)

Les altres dues obres, ambientades dins del local, són molt més properes conceptualment. La primera és, justament, Interior del Moulin de la Galette. L’altra és la famosa Madeleine del Museu de Montserrat, segurament l’obra més icònica i popular de totes les que Casas va pintar a París. Tant en l’una com en l’altra, veiem en primer pla un personatge femení de rostre trist i angoixat que mira clarament fora del quadre. En el cas de la Madeleine, però, el motiu del desassossec sembla més clar i diàfan: la gelosia amorosa. A través del reflex del mirall, que ens retorna una àmplia perspectiva de la sala, veiem que el que contempla la protagonista amb ràbia continguda és una parella ballant abraçada al mig de la pista. Traiem així l’entrellat de la història del quadre gràcies a un recurs pictòric singular que és també un homenatge al gran mestre Édouard Manet i a la seva cèlebre obra Un bar del Folies Bergère, avui al Courtald Institute of Art.

Édouard Manet. Un bar del Folies Bergère, 1882 (Domini públic)

Coneixent el desllorigador de la història de Madeleine, podem aplicar la mateixa recepta a la misteriosa Interior del Moulin de la Galette? Sembla que sí. O almenys, així ho han fet els historiadors, que han suggerit que la tristesa de la noia de perfil podria ser causada per la descoberta d’una infidelitat del seu amant. La duresa del rostre expressaria una barreja de sentiments: ira, traïció, gelosia. Altres autors han anat fins i tot més enllà i han apuntat la possibilitat que Ramon Casas volgués narrar aquí dos episodis successius d’una mateixa història, a partir de personatges diferents que coincideixen en un mateix temps i en un mateix espai. D’aquesta manera, la dona de perfil seria la representació plàstica de la primera part del relat, la descoberta de la infidelitat, i la parella de l’altra banda de la taula descriuria la segona part del conflicte: l’amant infidel es disculpa i es justifica davant la parella traïda i intenta consolar-la per aconseguir-ne el perdó.

L’aposta per la teoria de la gelosia sembla encertada si tenim en compte la crítica que el Diario Mercantil del 8 de novembre de 1891 va fer d’aquesta obra, arran de la seva inclusió en la segona exposició que Casas va fer a la Sala Parés juntament amb Santiago Rusiñol i Enric Clarasó. Segons aquest diari, en una obra, “titulada Celos, véase en primer término una joven de busto muy parisense, presenciando la infidelidad de su predilecto, que en mesa cercana obsequía a más afortunada griseta”.

Ramon Casas. Jalousie. París, 1891

La referència del diari a l’obra que ens ocupa sembla clara, i encara és més significativa la confusió de l’autor de la crítica en esmentar-ne el títol. Celos ­−o Jalousie, en l’original en francès escollit per Ramon Casas− era el nom d’una altra obra present a l’exposició, que havia aparegut reproduïda a La Vanguardia el dia abans. Aquest quadre sembla una versió prèvia més explícita de la Madeleine, tant pel títol inequívoc escollit pel pintor com per l’expressió més agra del rostre de la protagonista, que sembla mossegar-se lleugerament el llavi en una clara manifestació de ràbia continguda.

Jalousie es troba en parador desconegut des que va ser exposada a Barcelona el 1891. No és l’única obra de Ramon Casas que s’ha extraviat: també es desconeix el destí de les que devia vendre a París en aquell període. Però el cas de Jalousie és interessant perquè sabem com era l’obra gràcies a diverses fotografies i, en ser exposada a Barcelona, segurament devia ser adquirida per un col·leccionista català.

Qui ho sap, potser algun dia, més de 100 anys després, reapareixerà per sorpresa la gelosia perduda de Ramon Casas.

Enllaços relacionats

Què descobrim de Ramon Casas amb la tècnica de reflectografia infraroja

Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. Bohèmia i imaginari popular

Martí Casas

+ posts

Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya

• "L’obra de la setmana" celebra la publicació número 100!
• Escenes de Nadal al Museu Nacional
• Resseguint els testimonis jueus del Museu Nacional amb Manuel Forcano
• Art d’importació a la Catalunya del Renaixement