Cristina Sanjust
Cada trimestre, els Amics del Museu Nacional fan una sortida per conèixer el patrimoni català: les “Passejades de Museu”. La darrera els va portar a descobrir el llegat barroc del Solsonès. La Cristina Sanjust va ser la guia que els va acompanyar i ens explica en aquest text com va viure, des de dins, aquesta visita.
Com a guia turística tinc el privilegi de testimoniar les experiències personals dels qui descobreixen un espai o una obra d’art per primer cop. Molt sovint quan entren en una església queden embadalits per les imatges que hi ha representades a l’absis o bé en algun retaule. Potser alguns fins i tot troben que les figures els fan reflexionar sobre la vida o sobre si mateixos. Però ben pocs poden dir que s’hi veuen literalment reflectits. I això va passar-li a una amiga del Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’altre dia durant la visita a la catedral de Solsona.
La sortida havia començat amb la descoberta dels tresors que conserva el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de la mà de la cap del servei de visites i atenció al públic, Montse Creus. Les col·leccions de la diòcesi s’ubiquen en diversos espais del complex edifici adjunt a la catedral. Mentre vèiem les peces prehistòriques, romàniques –entre les quals destaquen les pintures murals de l’església de Sant Quirze de Pedret– i d’altres d’èpoques posteriors, podíem gaudir del claustre pertanyent al monestir de Santa Maria, sobre el qual es van anar articulant els diversos cossos que configuraran les estances del palau episcopal i l’església que és l’actual seu.
Moment de la visita en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Foto: autora
La visita va seguir amb una guia local, Mònica Pérez. Les seves explicacions van permetre al grup copsar les diferents ampliacions de l’església del primer monestir i les vicissituds que van afectar l’edifici al llarg del temps. L’objectiu era descobrir l’art de l’època del barroc de les terres solsonines. Primer es va posar l’accent sobre el retaule de la Mercè i després, a l’altre costat del transepte, sobre la capella de la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat. La marededeu, del segle XII, devia presidir l’altar del primer monestir, dedicat a santa Maria. De pedra ennegrida pel temps, va ser obrada per l’escultor tolosà Gilabert.
Història i llegenda de la Mare de Déu del Claustre
El seu nom s’explica perquè en el segle XIII, amb l’arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, els monjos la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. Segons la llegenda, un nen va caure al pou i es va salvar gràcies a la imatge que hi va veure. Des de llavors, sempre ha gaudit d’una gran devoció local. Per això, en una època de bonança econòmica, el 1726, es va construir en fusta tallada i daurada el retaule que allotjava la figura romànica, de la mà de Josep Morató i Pujol, membre d’una de les principals famílies de retaulistes de l’època. Aquesta capella barroca fou totalment destruïda el 19 d’octubre de 1810, durant la Guerra del Francès, a excepció de la marededeu, que es va salvar de les flames perquè és una imatge pètria. El 1900 es ratificà el patronatge de la Mare de Déu del Claustre, fet que impulsà la reconstrucció del cambril, que es va encarregar a l’arquitecte August Font.
El 1914, Bernardí Puig i Martorell, deixeble de Gaudí, en dissenyà els bancs i la il·luminació, i, posteriorment, el 1926, Puig i Cadafalch esculpí un nou setial per a la marededeu. Durant la Guerra Civil del 1936, les imatges religioses tornaren a perillar, i en aquesta ocasió l’escultura romànica va ser amagada a la caixa d’escala del campanar pels campaners Porredon i Augé, i més tard la volgueren evacuar a França, però quedà amagada en el garatge del palau episcopal de Vic. No fou fins als anys 1940 que l’arquitecte Puig Boada i el mosaïcista Josep Obiols i Palau iniciaren un nou projecte d’altar.
Aquesta nena sóc jo!
Mentre la guia explicava aquesta darrera intervenció, una amiga del Museu, sorpresa, va dir: “aquesta nena sóc jo!”. Efectivament, en un dels timpans dels murs laterals, hi havia pintada una nena vestida de blau, obra de Miquel Farré i Albagés. Aquest pintor feia servir com a model per a les seves obres els fills de famílies amigues seves.
Dues descobertes del segle XVIII: el Santuari del Miracle i Sant Pere de Matamargó
La descoberta del solsonès barroc continuà amb la visita al Santuari del Miracle i la petita capella de Sant Pere de Matamargó, dues joies del segle XVIII desconegudes per la majoria. Això es veia reflectit en els rostres de sorpresa i admiració. La majoria de persones, just després d’entrar al santuari exclamaven un “oooh!” que els deixava una bona estona amb la boca oberta. La grandiositat de les escultures d’aquesta màquina d’altar de fusta daurada que s’estén per les parets i el sostre de l’edifici deixa impressionat a tothom.
La capelleta de Matamargó, molt reduïda en dimensions però no en quantitat de retaules esculpits va sorprendre al grup perquè semblava que ningú no hi hagués tocat res des de l’època vuitcentista. Els dos conjunts evidencien la riquesa econòmica agrícola d’aquesta zona de Catalunya en un període que ha estat qualificat de crisi en la resta del territori. A més, es pot comprovar que les característiques pròpies de l’art desenvolupat a patir del 1600 als grans centres artístics europeus, Roma o Versalles (la grandiositat, la immediatesa, la fugacitat, o la teatralitat), s’estenen cronològicament i geogràfica fins a racons com el Solsonès i en dates tan tardanes com és el final del segle XVIII.
Sant Pere de Matamargó. Foto: autora
Una visita plena de troballes sorprenents per a la majoria de nosaltres i carregada d’anècdotes personals. Segur que tots ens en vam endur un record ben personal.
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful