On ens porta, doncs, la còlera?

735
Georges Didi-Hubermann

El següent text és un extracte de la conferència inaugural de l’exposició Insurreccions que va tenir lloc al museu el 23 de febrer de 2017. Vídeo complert de la conferència al final de l’article.

Hi ha còleres que són “santes”, còleres justes. Però com es pot discernir la pertinència d’una còlera o l’acte de justícia que aquesta reivindica? Com es poden considerar amb benevolència les insurreccions i la rauxa passional que sempre suposa? Com es poden legislar les còleres? Què es vol dir quan es titllen de legítimes? Què seria, doncs, un dret d’insurrecció? El 1795 va aparèixer a la casa Jacquot, a París, un fascicle de cinc pàgines titulat Insurrection en faveur des droits du peuple souverain (insurrecció a favor dels drets del poble sobirà). Posava en relleu l’article 35 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà francesa: “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble, i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures”. Mentrestant, és a dir, els anys 1792 i 1793, els enfurismats de la Revolució Francesa van publicar els seus escrits, discursos o pamflets que, finalment, es van recollir sota el títol de Notre patience est à bout (la nostra paciència està al límit).

Ramon Martí i Alsina, Estudi per al quadre “El gran dia de Girona”, cap a 1863-1864

Julio González, Mà esquerra aixecada, cap a 1942. © Julio González, VEGAP, Barcelona, 2017

Molt més tard, al Congrés Anarquista Internacional d’Amsterdam de 1907, es va veure com s’aixecava Emma Goldman a la penúltima sessió i proposava a l’assemblea l’adopció d’un text a favor del dret de revolta, que el seu camarada Max Baginski també havia signat. Va llegir: “El Congrés Anarquista Internacional es declara a favor del dret de revolta tant per part de l’individu com per part de la massa sencera. […] Els actes de revolta […] són el resultat de la profunda impressió feta sobre la psicologia de l’individu per la pressió terrible de la nostra injustícia social, […] [i] es poden caracteritzar com a conseqüències sociopsicològiques d’un sistema insuportable; i, com a tals, aquests actes, amb les seves causes i motius, cal que s’entenguin més que no pas lloar-los o condemnar-los”.

Alberto Korda, El Quixot del fanal, Plaza de la Revolución, L’Havana, Cuba, 1959. © ADAGP, París, 2017

Sotmesa a votació, aquesta declaració es va aprovar per unanimitat. I, no obstant això, no deixa de sorprendre pel “punt de vista psicològic” que va assumir d’entrada.

Així doncs, hi ha còleres històricament justes, còleres polítiques justes. Fins i tot caldria tenir en compte que a la Ilíada d’Homer, la primera crònica politicomilitar d’Occident, que data del segle VIII aC, apareix ja a l’inici, a la primera frase, el mot “còlera”: “Canta, deessa [Musa], la còlera funesta d’Aquil·les…”.

Gilles Caron, Manifestacions anticatòliques a Londonderry, 1969 (còpia moderna, 2016). Fondation Gilles Caron. © Gilles Caron / Fondation Gilles Caron / Gamma Rapho

El 2006, Peter Sloterdijk, en un llibre titulat Zorn und Zeit (traduït a l’espanyol el 2010 com Ira y tiempo. Ensayo psicopolítico), juga polèmicament amb el Sein und Zeit de Heidegger i proposa una anàlisi “politicopsicològica” de la civilització occidental: d’Homer a Lenin, doncs, la còlera seria la que commou i mou les societats, llevat que el destí d’aquesta còlera sigui trobar la seva forma només en un “projecte”. Però si sumem la còlera a un projecte, això no dóna lloc a la venjança i al ressentiment? És com si les còleres només trobessin la seva “economia política” en el que Sloterdijk anomena “la banca mundial de la còlera”, que representa el projecte revolucionari per si mateix.

Pere Català Pic, Aixafem el feixisme, 1936. © Arxiu Pere Català, 2017

Juli González, Montserrat espantada, 1940. © Juli González, VEGAP, Barcelona, 2017

La impressió que s’extreu d’aquesta descripció molt general és que la còlera, molt poc reconeguda en la seva força històrica, es veu immediatament refutada, ja que es resigna als negres propòsits o als negres destins (venjança, ressentiment, paranoia) que la canalitzarien fatalment. On ens porta, doncs, la còlera?

La tradició filosòfica sembla respondre que va malament en tots els casos. Per molt que hi hagi una història filosòfica de la revolució, de Kant a Marx i més enllà, no hi hauria insurreccions, amb les seves còleres “psicològiques” corresponents, només una sèrie sense continuació de crisis anacròniques. És com si la còlera per si mateixa contribuís a fer augmentar la diferència i, per tant, l’oposició entre revolució i revolta.

Chieh-Jen Chen, L’itinerari, 2006. Chieh-Jen Chen / Galerie Lily Robert. © Chieh-Jen Chen, courtesy galerie Lily Robert

Tornaria a una antropologia política de concebre que la còlera és la que mou els gestos de les insurreccions: concebre la força intrínseca del seu moviment abans de postular el seu projecte en l’ordre de les relacions de força o de les qüestions de poder. No podríem imaginar una fenomenologia de les còleres polítiques?

Georges Bataille indica un moviment d’excés que el geni hegelià, segons ell, havia deixat entreveure: es dóna quan el mateix pensament entra en còlera sense cedir gens ni mica de la pròpia consistència i rigor. Aquest és un punt de vista anarquista, sense cap mena de dubte.

No és casualitat que els textos de Michel Bakounine no dubtin a fer un constructe com una equivalència antropològica entre l’acte de pensar i el d’insurreccionar-se. Ambdues facultats precioses i concomitants acordades a l’espècie humana també serien la facultat de pensar i la facultat, la necessitat de revoltar-se. Bakounine concloïa que, en definitiva, la revolta tan sols és l’altra cara, expressada de manera negativa, del que designa de manera positiva el mot gaudi.

Ken Hamblin, Beaubien Street, 1971. Joseph A. Labadie Collection, Special Collections Library, University of Michigan, Estats Units

El 1871, Jules Vallès al seu torn va desacreditar la Comuna de París des del punt de vista (entre d’altres) d’una mena de kermesse esbojarrada. Una manera d’indicar que, en qualsevol insurrecció, la còlera per si mateixa és una festa, sense oblidar que també hi ha festes de ritus expiatoris (fetes de plors col·lectius), festes fúnebres, festes militars, festes salvatges, etc. La imatge festiva de les insurreccions pertany sens dubte a la mitologia que s’atribueixen a si mateixos, en aquell moment o bé més tard, els actors de dita revolta.

Ara bé, la festa és intrínsecament poder. Precisament per aquesta raó té a Dionís com a divinitat protectora. Transforma la còlera en poder expansiu, o fins i tot en poder de joia. Transforma el gest de por o d’agressió en poder coreogràfic. En temps de festes, que és com un temps fora del temps, la còlera es transforma en alegria i la violència, en paròdia. No obstant això, escriu Yves-Marie Bercé, segueix sent incontestable “que la festa pot ser perillosa”, en el sentit del perill més trivial o immediat sobre les persones. Bercé també descriu de quina manera la festa no triga mai a posar els senyals del poder potes enlaire. Mentre espera acabar posant potes enlaire el mateix poder.

Potser no hi ha res millor que una festa tradicional (admesa per tots i, per tant, permesa pel govern) per transmetre els desitjos o fins i tot les consignes d’una insurrecció. Durant els dos segles que van precedir la Revolució Francesa, l’ús polític de les festes va anar en els dos sentits contraris: per assentar o per fer decaure el poder instaurat.

Wolf Vostell, Dutschke, 1968. Haus der Geschichte der Bundesrepublik Deutschland, Bonn, © Wolf Vostell, VEGAP, Barcelona, 2017

I d’aquesta manera és com la festa engendra la violència exercida, per mitjà d’un moviment recíproc respecte al dol que s’experimenta després d’haver patit la violència. Però la violència actua en tots els sentits: no és ni un valor ni un no-valor per si mateixa.

Al seu llibre Révoltes et révolutions dans l’Europe moderne (revoltes i revolucions a l’Europa moderna), Yves-Marie Bercé presenta prou casos perquè comprenguem la complexitat dels esdevenidors en què qualsevol insurrecció és susceptible de bifurcar-se. Una insurrecció s’aixeca: sorgeix, esclata primer. És un esdeveniment extraordinari i imprevisible. I després? Després, es pot dispersar d’ella mateixa, apaivagar-se tota sola com les cendres d’un foc artificial. O bé pot ser que l’esclafi l’autoritat a la qual havia qüestionat de manera espontània. En nombrosos casos, s’acaba canalitzant, és a dir, acaba dominada, desviada, rebutjada pel seu propi brot. Quan la revolta passa a ser organitzada o jerarquitzada, això sovint vol dir que se sotmet als objectius d’uns aparells i que sol acabar sotmetent-se a un poder, del tipus que sigui. O bé s’espatlla i es desvia, s’orienta cap a un objectiu que no era l’inicial.

No hi hauria altres destins de la còlera dels pobles que no fossin la submissió, d’una banda, i el ressentiment, de l’altra? És cert que un llibre com el de Barrington Moore sobre Los orígenes sociales de la dictadura y la democracia incita a pensar que les insurreccions han engendrat indistintament el pitjor i el millor.

Maria Kourkouta, Idomeni, 14 de març de 2016. Frontera grecomacedònia, 2016. Producció Jeu de Paume, París. © Maria Kourkouta.

En qualsevol cas, hem d’estar previnguts sobre el fet que les paraules “insurrecció”, “sublevació” o “revolta” de cap manera sabrien donar les claus (com si fossin paraules màgiques) de tot allò relatiu als desitjos d’emancipació i, en general, a la constitució del camp polític. En aquest punt, ens equivoquem de mig a mig (la modèstia serà adequada). On ens porta, doncs, la còlera? És una pregunta que no depèn unilateralment de la força que el seu torrent arrossega. És una qüestió dialèctica, o bé que crida a una resposta dialèctica. Bertolt Brecht ens en dóna una idea alhora molt senzilla i molt subtil, ja que, al seu Diari de treball, reflexiona (amb data de 28 de juny de 1942) sobre aquesta paradoxa que “l’odi no és especialment necessari per a la guerra moderna”. Així, doncs, on ens porta la còlera en els totalitarismes guerrers? “El feixisme, respon Brecht, és un sistema de govern capaç de subjugar un poble fins a tal punt que se’n pugui abusar per subjugar-ne d’altres”.

I ara no em digueu que només són històries del passat.

Georges Didi-Hubermann
Comissari de l’exposició Insurreccions

Enllaços relacionats

Où va donc la colère ?, Georges Didi-Huberman (Le Monde diplomatique)

Insurreccions. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Exposició comissariada per Georges Didi-Huberman, del 24/02/2017 al 21/05/2017

Soulèvements Jeu de Paume, París. Exposició comissariada per Georges Didi-Huberman, del 8/10/2016 al 15/01/2017

La bellesa de la revolta, Xavier Antich, diari ARA, 1 març 2017

Imatges de la revolució, Àlex Vicente, El País, 23 febrer 2017

Entrevista a Georges Didi-Huberman per Aurora Fernández Polanco, a CTXT- Contexto y Acción, 17 març 2017

Entrevista G. Didi-Huberman, Ràdio Web Macba, 2015, àudio 21min, en anglès

 

Z_ Guest blogger

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.