Una nit al museu/2_ parlen els alumnes

Sandra Figueras

En un article anterior us explicàvem la nit que van passar al museu els nois i noies de l’Institut Juan Manuel Zafra del barri del Clot de Barcelona. Formava part de la recerca artística que havien fet al museu durant tot el curs dins el marc d’En Residència. Com a resultat de la seva recerca, a l’espai educArt del museu es pot visitar De sis a sis.

Ara compartim les impressions dels nois i noies en la part final projecte.

Els nois i noies de l’Institut Juan Manuel Zafra treballant en el seu projecte en el museu

Conversant amb els alumnes

En una darrera sessió a l’institut vàrem tenir una conversa amb els alumnes, la professora i l’artista Mariona Moncunill per valorar com havia anat la presentació del seu projecte i l’assignatura en general. Va ser molt interessant, i cap al final de la sessió vàrem recordar que la primera fotografia que es va fer del grup estava emmarcada per la paraula “preguntes” que apareixia a un mural del pati del seu institut i ens va semblar que havia estat una imatge premonitòria de la residència i un bon resum del projecte i de l’actitud del grup.

Aquí teniu un extracte de la conversa:

Com a matèria us ha sorprès?

Ha estat molt més dinàmic que d’altres assignatures.

Mariona: La diferència és que quan formes part d’un procés i el procés és teu, estàs a dins, vas veient totes les decisions que es prenen, per què es prenen, tot té un sentit diferent… de fet, aquest és un dels problemes que tenim en el món de l’art, de vegades fas un projecte i molta gent no l’entén i potser pensen que és una tonteria perquè no hi veuen aquest procés tan llarg. De vegades s’intenta explicar perquè l’altre ho entengui.

[…] El que és important és saber que quan algú fa una cosa que a tu et sembla absurda, molts cops és perquè no estàs entenent que per l’altra persona allò és important i quin procés l’ha portat a fer allò.

Milena: Importància d’endinsar-se en un tema per entendre’l

Quina visió tindran les persones que entrin a l’espai educArt del vostre projecte?

Natàlia: Penso que depèn de la persona, si ets conscient que els projectes d’art tenen una trajectòria i un procés al darrera es posaran a pensar quin sentit te allò que han fet però si és una persona que és més distant a l’art o és més superficial pensaran “quina xorrada”.

Esteu més sensibles ara a l’art? Estaríeu més oberts ara al veure una exposició?

Seríem més oberts, tot i que crítics.

Com va ser l’experiència de la presentació en públic del projecte?

Presentar l’exposició al museu amb públic ha estat una experiència molt bona. Havíem fet presentacions a l’institut però no és el mateix diu la Clara García. En la presentació, diu la Sandra Gimeno, es va posar de manifest que estàveu molt dins del projecte , sabíeu del què parlàveu. La diferència, diu la Aisha Gutiérrez, és que “nosaltres hem fet el projecte, no ens han donat un tema com passa en d’altres exposicions a l’escola. Era una cosa nostra i per tant encara estàvem més nerviosos”.

Amb totes les idees que han sorgit i que potser no eren les que més us agradaven a cadascun, us sentiu representats pel projecte?

Aisha: Sí, perquè al final el treball és com un conjunt de totes les idees que hem tingut perquè abans de començar a fer el treball al museu varem fer unes llistes i ens vam posar d’acord amb les que portaríem a terme. La negociació ha estat important.

Com us vareu repartir les tasques de la nit, de les tres accions diferents que es van fer?

Ens ho varem repartir segons el que li agradava més a cadascú. La Mahe afegeix que va ser molt bona idea això de les tres intervencions (sala oval, rondes de nit i àudios a les sales) perquè així cadascú escollia el que volia.

Es va negociar també si es faria només l’acció a la Sala Oval o d’altres accions,. Al final es va optar per fer-ne tres i explica la Mariona que en aquest sentit es reflectia millor la complexitat de tota la recerca que havien fet, tot i que li feia por que fos massa, que s’havia de fer tot en una nit però de fet tot va quadrar molt bé.

Moment d’una ronda de nit al museu

Què destaqueu d’aquella nit? Quan vareu tornar a casa amb què us vareu quedar? Voleu destacar alguna cosa?

La Natàlia diu que el moment que després de sopar i abans de portar a terme les accions varen sortir als terrats del museu a fer un descans i es veia tota Barcelona i el sentiment que tenia era “quina oportunitat tinc, d’estar aquí i que el museu era com si fos nostre”.

Diu la Milena “a mi el que em va impactar és quan ens varem quedar sols al museu i la sensació que ens quedàvem en un espai tan gran, tot i que es va fer petit”.

Quina visió teniu d’un artista ara?

L’Elena diu “jo pensava que un artista feia alguna cosa bonica i ja està però que no li donava tanta importància al procés de creació i al significat i jo pensava que li importava més les ganes d’exposar alguna cosa, el resultat més que el procés, i ara he vist que no, que art pot ser el procés de creació. Jo ara consideraria art tot el que hem vist, el que hem creat junts” aquesta intervenció l’hem aplaudit tots.

La Sandra i la Mariona en destaquen la capacitat de negociació i de diàleg que ha tingut el grup i que sempre s’han arribat a acords i s’han respectat les opinions. La Mahe en destaca la cohesió que ha tingut el grup, que s’han entès molt bé.

Ha anat molt fluït perquè us ho heu treballat, no sempre el procés va ser fàcil. Per exemple al proposar el passar una nit al museu, no era tant clar que ho poguéssim fer fins que no vàrem tenir una proposta concreta i es va acabar defensant. També han sortit les coses perquè han acabat confiant en vosaltres, de vegades.

Com heu viscut la incertesa d’un projecte com aquest? Una assignatura en la que no sabíeu exactament què hi farieu? Us ha incomodat en algun moment?

La Aisha diu que sí, perquè estàvem a principis de març i pensava “encara no tenim res, no tenim projecte, no visualitzo que al maig tinguem alguna cosa feta i després amb el temps he vist que el projecte ha sortit bé i hem tingut sort amb l’artista (riures generals), podríem haver tingut una artista amb qui no haguéssim connectat i les coses no haurien sortit tant bé com han sortit”.

La Karla reflexiona i diu que “penso que si haguéssim fet el projecte des del principi no hauria sortit el mateix que ha sortit: La manera com ho hem fet, dedicar una primera part del curs a entendre l’art, a investigar quins punts de vista hi ha d’un artista i quines possibilitats tenim i a connectar més entre nosaltres i al final ha sigut molt millor, ens hem anat ubicant, hem tingut el temps per fer-ho”

La Mariona afegeix que ella com artista tendeix a ser molt controladora dels seus projectes, però amb el temps m’he adonat que els projectes artístics el que em permeten és “descontrolar” una mica, posar-me en problemes en els que no em posaria d’una altra manera… Tenir una idea que vull perseguir és com llençar una pedra cap al futur que després l’has d’anar a buscar i l’has de resoldre i no saps com l’has de resoldre, tens tot un problema que t’has creat tu mateixa i en el procés penses que no ho tornaràs a fer, però hi tornes.

Algú s’ha plantejat de seguir fent projectes d’aquestes característiques?

La Clara diu que es queda amb la llibertat de preguntar, sempre m’ha agradat molt però ara ho faig més.

La Mariona els explica que ella mateixa a la seva edat sentia que preguntant potser molestava i ara en canvi fa moltes preguntes i veu que la gent ho agraeix i obre portes. La Sandra ens recorda que la primera foto del grup sortien sota la paraula “preguntes”, que han estat molt importants.