Pere Llobera
El pintor i escultor Pere Llobera ha respost a la proposta de dialogar amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya mitjançant el seu projecte Supuració etílica de la pedra, que es pot veure a la sala Educart fins al 3 de març de 2019. Després de realitzar una investigació per a la col·lecció del museu, l’artista presenta una instal·lació sobre la idea dels fracassos de “petita, mitjana i gran intensitat”, l’art fora de la història oficial i els artistes oblidats. En aquest article ens parla del projecte amb les seves paraules.
Toilet
Avui, dimarts 6 de novembre de 2018, mentre muntava l’exposició Supuració etílica de la pedra ha estat quan ho he vist clar. Cap passavolant (o passapixant) dels que ensopeguen amb l’exposició de camí als lavabos de la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya entendrà un borrall del que els ofereixo. Ei! que ho he vist amb els meus ulls. La gent es pixa i no està per romanços. I encara menys per als meus romanços.
El que passarà amb l’enganxifosa ratafia, aromatitzada a base d’herbotes catalanes que he vessat a l’espai Educart és que molt poca gent aprofundirà en els continguts d’aquesta mostra. No em puc sorprendre; de vegades jo mateix em canso d’aquesta tabarra.
Però potser d’això va la cosa; d’oferir molt més del que et demanen. Fins i tot oferir a qui no demana i senzillament estava de camí al lavabo.
No hi ha art sense conflicte
A la gent del departament de difusió del Museu Nacional els he fet saber en anteriors comunicacions que aquest lloc que m’han assignat per posar els meus artefactes, i alguns altres de la col·lecció, em sembla una cosa així com un apèndix; una petita protuberància, aparentment inútil respecte a l’enorme cos museístic de l’edifici, però que inconvenientment inflamat pot causar una peritonitis i omplir Educart de conflicte. Evidentment, el que realment passarà és que el museu guanyarà la guerra bacteriana (d’això no hi ha cap dubte) i que jo tornaré a la rabiosa melangia que em defineix.
Win-win
Dins les revistetes STAR que he depositat per la sala i que ningú fullejarà (ara que ho he dit no val dir que sí que ho fareu) descansen els textos Nosotros los Malditos de Pau Maragall, sota el pseudònim de Pau Malvido. Probablement em robaran els exemplars, però si no és així i arribeu a llegir-los ja no caldrà que expliqui res més d’aquesta exposició. Molta cosa, conceptualment, es resumeix allà.
La resta, bàsicament, són ganes de tocar els pebrots: corrompre la lògica bonhomiosa dels Pastorets amb una críptica ofensa a tots els escuts i filiacions; posar el dit a l’ull a la Democràcia Cristiana Catalana que tant mal ha fet a la cultura d’aquí; violentar els monitors de les visites escolars que no podran explicar a la quitxalla perquè els cérvols d’un dels meus quadres llepen bolets; igualar les penitències entre gent que s’agenolla per diferents motius… Afortunadament per a l’ordre establert, ningú susceptible d’ofendre’s prendrà el temps necessari per fer aquesta lectura de les coses, i els que són capaços d’invertir aquest temps no s’ofendran.
Win-win, com diuen els anglesos.
Inaugurar acompanyats d’Enric Casasses
Enric Casasses ens trufa la inauguració de La supuració amb un breu però interessantíssim recital centrat en la figura del seu amic Pope (el del pòster), i un xic en la idea del fracàs. Transcric els més breus per no cansar la gent (si no ets un fanàtic del poeta no és el mateix sentir Casasses que escriure’l). Aquí va:
Informació de temes eterns
La dona n’ha fet obrir
la reixa del desterrat
i obre els braços amb passió
perquè estima un desgraciat
i no hi ha un home millor.
Dels 9 poetes
I en Pope, el número u,
entre el dit índex i el polze
aguanta un rovell d’ou cru
rodejat de cops de colze.
Per cert! L’Enric em diu tres coses abans de començar:
- Que el poema Ahir va ser el primer que mai va fer Pope (jo no ho sabia)
- Que aquest poema en Pope el llegia cridant just després de la paraula borinot. Així: Ahhh!
- Que a ca seva (la del Casasses), quan era un xaval tenien el disc de Pete Seeger al Carnegie Hall que he posat sobre la taula de documentació. I que el darrer track n’és un de Bob Dylan, que és presentat com una nova i jove promesa del folk.
Cassasses se’n va de pet a cercar un disc de Dylan al carrer Balmes 18 de Barcelona i li diuen que no en tenen cap; el venedor se’l mira de fit a fit i quan ja gairebé està girant cua li diu: _Espera!, va a la part secreta de la botiga i torna amb un disc del de Minnesota.
Tant de bo ara hi haguessin exàmens com aquest.
Enllaços relacionats
Pere Llobera. Supuració etílica de la pedra
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful