Lluís Alabern
Les obres d’art tenen diverses vides; les que els va tocar viure en el seu temps, en el seu context, i les que viuen fora del seu temps, en noves trames. Devem a pensadors com ara Aby Warburg o Walter Benjamin la ruptura de la unidireccionalitat i coherència temporal de la Història de l’Art.
A l’empara d’aquests autors, m’enredaré a fer mitja dotzena de disquisicions museogràfiques, una mica disperses, que no pretenen pas teixir un manifest ni res semblant.
Es tracta, millor dit, de recrear un paisatge quotidià, un horitzó que els tècnics de molts museus ens hem acostumat a observar gairebé diàriament.
Les sales d’un museu parlen sempre de present. Plantejar una museografia és, per tant, un acte polític.
Els museus no han d’evitar les controvèrsies, ben al contrari, les han de fer explícites
L’art no és un bon territori per a les doctrines; sí que és, en canvi, el caldo de cultiu ideal per a les paradoxes.
Les museografies, el que passa en les sales d’un museu, han d’interpel·lar l’espectador. En alguns casos fins a incomodar-lo.
La museografia no és el mitjà de realització de la museologia.
Els autors museogràfics s’han d’identificar.
Una museografia és un diàleg entre imatges presents i absents.
Les sales d’un museu han de buscar mètodes crítics per interpel·lar sempre. Com parlen les parets i els espais? Com volem que parlin les parets i els espais? Semblen preguntes idèntiques, però de vegades les diferències en les respostes són abismals.
El visitant percep des del que sent, però també des dels seus contextos.
Els museus mai no són espais neutrals.
Valors contextuals, culturals, socials i polítics, conviuen en una museografia. .
Una museografia ha d’integrar evidències, formes, experiències i performativitats.
La museografia és una activitat mediadora, arrelada al present, que no ens explica tant el que el museu ens vol dir, com el que el museu diu realment.
La museografia ha d’interrogar-se sobre els seus propis límits. En certa manera, la museografia crítica està condemnada a quedar sempre inacabada.
Assumim una certa idea situacionista, molt en voga entre els detractors de reformar els espais d’un museu, que entén les sales com un lloc per a deixar volar les idees. Caminar sense rumb aparent entre obres d’art, entendre l’espectador com un flâneur, ens portaria ràpidament a consensuar que el millor que podem “fer” a les sales d’un museu és “deixar-les tranquil·les”.
No és una idea gens descabellada, sobretot no va ser-ho en aquells temps en què els esforços de força museus semblaven dirigir-se a maquillar els espais, fer-los escenogràfics, buscar l’experiència épatante i els titulars de premsa. Eren temps de grans despeses, de dissenys poc sostenibles, de guerra de xifres, de museografies posades al servei de la societat de l’espectacle i la indústria cultural.
Va ser lògic que alguns intel·lectuals reclamessin als museus fixar-se en l’espectador, en els usos i les maneres, en les mancances i les necessitats, en les preguntes no ateses.
D’alguna manera, els museus ens hem mogut, en menys d’una dècada, entre dues concepcions poc afortunades del que han de ser les relacions entre espectador i museu. Com en les famoses obres que l’artista nord-americà Bruce Nauman va dur a terme a principis dels 70, hem passat de reclamar atenció amb un “Pay attention, mother fuckers” (litografia sobre paper, 1973), a un gemec el què preguem al visitant, “Please/Pay/Attention /Please” (collage i letraset sobre paper, 1973).
Ni una cosa ni l’altra. Tota museografia és una construcció cultural que ens parla del present. No ho dubteu. És una intervenció pública que reemmarca i resitua l’obra d’art, l’allunya dels dispositius canònics.
Parafrasejo George Didi-Huberman quan assenyalo que el “dispositiu”, la forma com els elements i relats es disposen en l’espai museogràfic, té alguna cosa d’assaig. Tot està en el muntatge. Warburg plantejava l’ús del muntatge com a mètode per donar significat a les imatges.
El muntatge expositiu potencia els nexes per osmosis, troba els ponts que ens porten d’una imatge a una altra. No podem considerar l’espectador com un indocumentat, un imbècil incapaç d’associar i descobrir els “secrets” que amaguen les imatges. El museu, les sales del museu, han de mediar per fer de la visita un exercici de llibertat, plaer i coneixement, per contribuir a fer de l’espectador un ciutadà crític.
Per què no deixem que l’espectador ens parli, dialogui i construeixi la seva lectura? Per què no deixem que comparteixi amb nosaltres aquest diàleg?
No fa gaire, a les sales del Museu Nacional, vaig sentir dir a George Didi-Huberman que les imatges interessants no pertanyen només a un temps. Les imatges interessants són una confrontació amb el context, però coexisteixen amb altres temps.
Juan José Lahuerta, el meu admirat professor en aquells llunyans temps en què vaig fracassar reiteradament a la facultat d’arquitectura, em va insistir força vegades en la idea de no utilitzar la museografia, ni la investigació, ni l’art, ni l’arquitectura, per construir relats de poder. Al seu pas pel museu com a Cap de Col·leccions, ens va insistir a mostrar sense pudor la densitat incòmoda que tenen les col·leccions del Museu Nacional. Una densitat, una incomoditat, que diu molt més de la Col·lecció i de la societat que l’ha format del que potser voldríem sentir. Una densitat plena d’absències i buits, que l’espectador té dret a conèixer i utilitzar.
En els nostres equips de mediació i museografia, es va obrint camí la idea d’ajudar el visitant a utilitzar el que sap, els seus bagatges, els seus contextos, per descobrir el que no sap. Busquem ajudar a generar dinàmiques de pensament col·lectiu, i incitar l’espectador a conversar, que es qüestioni, que consensuï respostes, que torni a buscar noves preguntes en unes sales pensades per interpel·lar-lo.
Entenem la museografia com una feina de muntatge el més accessible possible a tot tipus de públics, en què s’uneixen temps diferents, s’articulen imatges i relats heterogenis. Nosaltres, els tècnics, som els primers sorpresos davant la polisèmia de les imatges, davant la seva dimensió social i anacrònica.
D’alguna manera, la museografia mai no està acabada, sempre s’està acabant, i introdueix acronies que situen el relat en el present, és un palimpsest que ens projecta cap a un horitzó ple de preguntes.
Mediació i Programació Cultural
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful